Exposicions
Jara López Sastre: l'aspror de mirar
L'Ateneo de Madrid acull la primera exposició individual de l'artista Jara López Sastre, 'Lo que queda después de la mirada'. A l'interior de la sala Laffón es desplega una cortina que sosté els olis pintats per Jara al seu estudi de Nova York. Des del principi, la disposició curatorial de la mostra anticipa el concepte d'intimitat, sobre el qual s'articula la proposta pictòrica.
Nascuda a Madrid i establerta a la Gran Poma, Jara va realitzar els seus estudis artístics en llocs com London Fine Arts, Boston College i la Universitat de Nova York. L'obra arriba per primera vegada a Madrid després d'haver estat presentada en desenes d'exposicions col·lectives als Estats Units.
Aquest projecte pren com a referència la pintura de gènere neerlandesa de Gerard Ter Borch, concretament en les seves 'Ladies in Satin' (Dones en setí). Aquestes escenes, carregades d'ambigüitat i simbolisme, adverteixen la condició de la dona com a objecte sexual a partir de la seda dels seus vestits.
Jara, partint de les dones de Ter Borch, explora la figura de la dona i la seva representació en l'art, centrant-se en la mirada del voyeur. La pintura, per tant, es converteix en un vehicle de reflexió sobre "la dura empremta que deixa el mirar". Així mateix, la literatura juga un paper especial en la mostra. Per a l'artista, el poder de la imatge s'ha de conjugar amb el poder de la paraula, i en aquest cas ho fa a través d'un poema que pren com a títol el nom de l'exposició.
El visitant –com a subjecte actiu que observa– és convidat a participar en aquest diàleg de reflexió sobre el caràcter íntim de l'acció d'observar; sobre la duresa del mirar.
L'exposició es podrà visitar del 14 al 20 d'octubre i comptarà amb la presència de l'artista a la sala. Sens dubte, una oportunitat perfecta per aprofundir en la seva obra i dialogar amb ella abans del seu retorn a Nova York.
Posturas erectas entre muebles verticales figuras
ceremoniales vestidas en las pieles del ayer.
Visten de satén
Visten nuevas pieles
La capacidad de anticipación que vela una cortina
los velos que anticipan la piel
cuanto se esconde y cuanto se revela
cuando las pieles confrontan pieles nuevas
otras pieles, nuevos cuerpos.
La suave caricia del satén
que sobre la piel se posa, roza con ternura.
El delicado acto de tocar. El tacto que consume la intimidad de un cuerpo sin recelo.
Cuerpos con la capacidad de una cortina.
La contorsión de los pliegues que nos visten.
Satén que revela las intimidades de la piel del ayer
se presenta desnuda para ser vista, para ser consumida
En esta nueva ceremonia que resiste ser confundida por la ceremonia de ayer.
La postura ya no se sostiene erecta, Las cortinas destensadas
La piel sosegada aun consciente de ser vista
acomoda la obsesiva mirada de aquel que acecha tras los velos de satén
La mirada que al permanecer escondida anticipa
el excesivo deseo de una piel
la distancia entre dos cuerpos
el mirar que arrastra el deseo, y sobre otra piel
La áspera huella que deja el mirar.
El haber sido visto.
Jara López Sastre, Lo que queda después de la mirada.
Et poden
Interessar
...
