Passatges & Co: Remodelar la plaça del Macba

Als anys vuitanta es van posar de moda a Barcelona les places dures. Un funcionalisme a ultrança envaí carrers i places, que van trobar com a compensació un seguit d’obres d’art públic que equilibraren la balança. Es tractava de cosir la ciutat. Llençar el que era vell i atrotinat, ruïna del franquisme, a favor d’una ciutat higiènica i ventilada que comunicava els vells carrers del Raval amb petites places que reorganitzaven l’espai públic. En aquell moment, en vaig ser entusiasta, fins i tot vaig defensar públicament l’ordre caòtic de la plaça dels Països Catalans, davant l’estació de Sants, un caos del qual l’equip Piñón Viaplana se’n va sortir prou bé. La ciutat demanava neteja i ordre, espais lliures i participatius. Bohigas comandava l’operació i Barcelona es preparava per als Jocs Olímpics. Ara que ha pres tanta actualitat l’ampliació de l’edifici del Macba –primer cal que tregui rendiment a la immensitat d’espais que amb prou feines usa–, ens fixem novament en la plaça del Macba, de nom oficial plaça dels Àngels. Va ser dissenyada amb criteris preolímpics en època postolímpica. Quan el Macba era altament criticat perquè era un contenidor buit, sense contingut, es trobava consol en la plaça, feta per a divertimento de skaters i patinadors, clars ocupes d’un espai que amb el seu ús semblava compensar un deprimit barri del Raval. El cert és que l’ocupació de la plaça pels patinadors a tota velocitat, els grafits sobre l’escultura d’Oteiza que presideix l’entrada, els seients arquitectònics amb people drank, que han anat a més, no afavoreix que la gent de la ciutat s’acosti al Macba. Hom pot ser atropellat fàcilment per un skater expert o inexpert, tant hi fa. I tot és perquè hi ha una plaça dura en un lloc on no ha de ser. Algú s’imagina la plaça del Macba en calma i en silenci? Que tornés a ser la plaça dels àngels? Tenim una ciutat on cada dia és més difícil viure. La plaga de turistes, el soroll trepidant de vehicles i motocicletes, el repartiment de queviures a tothora, la nocturnitat, una ciutat que no afavoreix el treball ni la concentració. Han passat més de vint-i-cinc anys de la creació del Macba, els skaters ja s’han fet vells i tenen cabells blancs. I nosaltres podem seguir pensant que aquell moviment a la plaça fa modern? Mirem al darrere el CCCB i la Ramon Llull, el pati del Teatre i la calma que hi regna. La plaça del Macba és un error de disseny. Abans de pensar en qualsevol ampliació de l’edifici del museu, caldria remodelar la plaça i fer-hi tornar els àngels. Ben segur que el museu trencaria barreres amb el públic de la ciutat, que no s’hi acosta per no ser atropellat, i obriria un espai de calma per a la concentració i la comprensió de l’art contemporani. I, si no, fixeu-vos-hi! No hi ha cap museu al món que tingui una pista de skaters com a vestíbul de benvinguda. Foto Pere Duran.