Weegee: la societat dels espectadors o la comèdia d’allò espectacular

Passejar per les exposicions de les sales de la Fundació Mapfre de Madrid sempre és una bona pensada. No és un espai ni molt gros ni molt petit; una mida justa. La Fundació està ubicada al Palau de la Duquesa Medina de las Torres, un edifici del 1884 construït per l'arquitecte Agustín Ortiz, de factura noble i ubicat al passeig de Recoletos, a l'artèria central de la cultura de Madrid, entre la Castellana i el Passeig del Prado. La visita era obligada, hi havia tres interessants exposicions, però per fílies i fòbies personals el meu reclam era l'exposició d'un dels fotògrafs, fotoperiodistes, artista, interessants del segle XX: Weegee.

Un home "self-made man" al més pur estil nord-americà i que vaig descobrir fa quasi dues dècades a través de les recomanacions del fotògraf Òscar Rodbag mentre treballàvem plegats en un mitjà de la premsa escrita comarcal. Weegee –pseudònim de Arthur Fellig (Ucraïna 1899 - Nova York 1968)– fou un homenot quasi planià, que va forjar una mirada artística sobre quelcom terrible: els assassinats, la violència, els crims, els contrastos socials del crac del 29 a Nova York. Se'l coneix principalment per aquesta faceta de fotoperiodista, que amb algunes de les seves arquitectòniques d'incendis de New Amsterdam em recorda l'estil impecable i evocador que el renaixentista Carles Fontserè va fixar de Nova York. Es consolidà amb el llibre ‘Naked City’ de 1945.

A l'exposició hi ha un títol prou suggeridor: la societat dels espectadors. Som orwellianament una societat de contemplatius morbosos inactius, superats i hipnotitzats ara per les pantalles, abans per les escenes de la realitat real i diària. El director de cinema Krzystof Kieslowski amb la trilogia Tres Colors -Vermell-Blau i Blanc- apel·lava a aquesta mirada furtiva, trobada i buscada, ultrareal quasi per serendípia. Era més poètic per presentar-la però no menys punyent.
Però Weegee fou molt més i aquesta exposició serveix per reivindicar-ho, i cal agrair aquest esforç. A banda de ser el retratista del surrealisme quotidià, fou un alquimista per cercar l'estrambòtic i el subtil conceptual, com en les sèries 'La gestualitat en l'Art', 'Enxampats -Con las manos en la masa', 'La dona ubús' o 'Una comunitat de saltinbamquis', que es podria equiparar tranquil·lament a les imatges d'una altra gran artista Diane Arbus, coetània de Weegee.

Però la genialitat d'aquest captador de fragments de temps -amb el blanc i negre com a fonament-, d'aquest home que volia fixar una memòria visual també plena de sèries que investiguessin els límits de la imatge, i fer-ho a través dels grans mitjans de difusió massiva, culmina amb una avantguardista sèrie d'investigacions visuals, com també les feu al final de la seva etapa, Alfred Hitchcock. Weegee amb les 'Fotocaricatures' o la sèrie 'Al fons de l'òptica' crea joies visuals, com tota aquesta exposició que és una descoberta, és acurada, és impecable expositivament, sòbria, però molt ben plantejada, un gaudi que no se l'hauria de perdre ningú; tampoc el catàleg amb articles com el Clément Chéroux, director de la Fundació Henri Cartier-Bresson de París i que ha fet el comissariat de la mostra. En fi, la constatació de la comèdia del que és espectacular que la càmera, l'ull i la mirada d'aquest migrant ucraïnès de naixement va donar de tota una societat.