Saragossa arquitectònica

Fa mesos vaig fer una excursió a Saragossa per motius de feina, els actes del Bicentenari de Goya el 2028 i, naturalment, per visitar alguns espais culturals que cal tornar a visitar sempre que es pot. La darrera vegada que havia estat a la capital d'Aragó —amb la qual ens uneixen un munt de lligams, més de les que ens separen— fou a propòsit d'una exposició que vam coordinar Bonart Cultural i f/DKV sobre el bon amic i fotoperiodista de National Geographic, Tino Soriano.

L'exposició donava a conèixer una història de més de quaranta anys de fotografia sobre el sector sanitari en clau d'aproximació ultrahumana, en primer pla, sense artificis. Un retrat de com han anat canviant els protocols i fins a arribar a un retrat de l'època de la pandèmia de la covid, que va deixar tota una civilització en escac. La proposta ha acabat itinerant —i encara itinera— per arreu dels hospitals de Catalunya, gràcies al suport de la Fundació Lluís Coromina Isern.

Tornem a Saragossa, una ciutat de quasi 700 mil habitants —un pèl més gran que Màlaga—, ordenada, bonica, amb un potencial patrimonial impressionant —com el Museo Teatre de Caesaraugusta— poc glamourosa, però amb una potència que no se sap ben bé per què ha acabat fagocitada per l'eix Basc, Català i Madrileny. Està al mig de tot arreu, central, i alguns cops està fora de tots els circuits. L'exposició Internacional de l'Aigua del 2008 la va tornar a situar, però aquella inèrcia s'ha aturat, malgrat que ha deixat meravelles com el pont-pavelló elaborat per la prestigiosa arquitecta Zaha Hadid, que va morir el 2016 i de la qual he pogut visitar el seu decantador als cellers Viña Tondonia a La Rioja i, així mateix, el Parc de Bombers —que els inquilins van haver de desallotjar perquè es marejaven per la inclinació de les formes— de Vitra a Suïssa, entre altres.

La primera parada és al CaixaFòrum, tarda-vespre de pluja, un edifici de Carme Pinós que és una petita joia, una escultura de vidre que pivota sobre un sol eix i que té una plasticitat i organicitat que demostren que l'arquitecte, que fou la primera parella d'Enric Miralles —un altre icònic del món de la construcció—, té ben merescut el premi nacional d'arquitectura. L'espai està situat en una zona prop de l'estació del tren d'alta velocitat (TAV) i que havia de ser un gran hub cultural i tecnològic de Saragossa, però que no ha acabat de fer eclosió. Tinc la sort que un dels coordinadors del centre és un bon amic, que va estar al CaixaFòrum Girona, en Juan Blazquez, un home educat, culte i sensible que sempre és un plaer tornar a trobar.

M'ensenya l'equipament de primer nivell, les dues exposicions (una d'elles de còmic contemporani —un vessant de l'art que cada cop té més importància—) i acabem parlant de la proposta educativa, nuclear en la filosofia de la institució. Després, petita visita pel barri antic, muralla medieval, mercat i, al costat d'aquest edifici proper als preceptes d'Eiffel, redescobrir on hi havia hagut la primera galeria de Miguel Marcos —des de fa dècades amb galeria a Barcelona—, artista i interiorista, abans que galerista, i un dels referents importants del sector.

Façana de l'IAACC

L'endemà, nova excursió, aquest cop per visitar el Museu Pablo Serrano—IAACC l'exposició en homenatge a José Luis Sala, artista i durant anys director cultural de la Fundació Ibercaja— propietària de l'edifici Casa de Jerónimo Cósida (un increïble espai renaixentista) on s'allotja la col·lecció dels gravats de Goya i que ja havia visitat en un anterior viatge. A Lasala el vaig conèixer amb una magnífica exposició, pintures com aquarel·les que escenifiquen l'eteri de la condició humana, que havia fet a Castell Platja d'Aro. La mostra fou sota la curadoria del marxant també aragonès establert a la vila costanera, Juanjo Gallardo, que coordina des de fa anys l'espai amb encert. Vam arribar a fer una portada de la revista Bonart; una petita meravella cromàtica que tenia en la degradació dels pigments el leit motiv.

Però seguim, el Museu Pablo Gargallo, que també és la seu de l'Institut Aragonés d'Art Contemporani, em va frapar l'ànima. I em va seduir pel joc d'integrar una nau antiga (fàbrica de fusteria Pignatelli de totxana, dissenyada per Julio Bravo i on havia exercit l'avi de Pablo Serrano) amb una arquitectura de nova factura, elaborada amb formigó, que aguanta el temps de manera espectacular. Una iniciativa que va elaborar l'arquitecte i també pintor —tenia una exposició de petit format de les seves obres de deix cubista de nova generació— José Manuel Pérez Latorre. Un home renaixentista que ja ha deixat una petja amb aquest edifici intemporal que es va inaugurar el 1994.

Algunes de les escultures de Pablo Serrano a les sales del Museu.

Però vaig quedar frapat només pel continent si no també pel contingut. En especial per tornar a descobrir la rotunditat d'un dels escultors més importants del segle XX, Pablo Serrano, potser eclipsat ara per Oteiza i Chillida o poc reivindicat pels seus coetanis. Ell i els seus importants lligams i contactes amb Llatinoamèrica i els Estats Units. Un conjunt d'obres que estan exhibides de maneres exquisides, amb poesia, amb intimitat, amb prou espai entre les obres i que et fan posar la pell de gallina. Ferros a voltes geomètrics —en la primera etapa—, a voltes orgànics —en les etapes posteriors—, però sempre rutilants. Un final de trajecte que va ser, sens dubte, perfecte.
 

Algunes de les escultures de Pablo Serrano a les sales del Museu.