Henri Cartier-Bresson: l’art de capturar el món

Henri Cartier-Bresson va saber captar l'essència invisible de la realitat i l'exposició que la Fundación MAPFRE presenta al centre KBr de Barcelona ens submergeix en el seu univers visual, revelant les subtileses d'un dels fotògrafs més importants del segle XX. Aquesta mostra, titulada 'Henri Cartier-Bresson. Watch!Watch!Watch!', no només celebra la seva obra, sinó que també coincideix amb el vintè aniversari de la seva mort, una efemèride que convida a revisar el llegat d'un dels grans mestres de la imatge.

La mostra, que es podrà visitar fins al gener del 2025, compta amb dues-centes trenta còpies originals i altres materials d’arxiu, i permet explorar les múltiples facetes d’un artista que va definir la manera com veiem el món. A més, s'hi inclouen trenta textos explicatius i dues pel·lícules, mostrant una perspectiva completa de la seva trajectòria, organitzada temàticament i cronològicament en deu seccions. Des dels seus inicis influenciats pel surrealisme fins als seus últims anys, quan el seu estil es va tornar més introspectiu, la mostra ofereix una visió completa de la seva obra.

El comissari de la mostra, Ulrich Pohlmann, que passà tres mesos a la Fundació Cartier-Bresson per documentar-se, ha jugat un paper clau en aquesta retrospectiva. Pohlmann va observar clarament que Cartier-Bresson és "un fotògraf per a fotògrafs" i una inspiració per a molts artistes contemporanis. Ha seleccionat les obres més representatives de les diferents etapes de la seva trajectòria, aprofundint en els arxius del fotògraf, així com en els seus escrits, diaris i altres documents personals.

Nápols (1960)

Una trajectòria marcada per la cerca constant

El recorregut de l’exposició comença amb les primeres influències de Cartier-Bresson, un jove fotògraf que va començar a freqüentar els cercles surrealistes de París a finals de la dècada de 1920, quan cercava captar l'estranyesa latent en la vida quotidiana. Les seves primeres fotografies mostren elements típics del surrealisme, com maniquins, objectes amagats o persones adormides, que evocaven una realitat onírica i descontextualitzada. Aquestes obres primerenques reflectien l’obsessió del fotògraf per la geometria i la composició, un tret que mai no abandonaria.

Amb el temps, però, Cartier-Bresson es va allunyar d’aquesta fase inicial més artística per dedicar-se plenament al fotoperiodisme. Aquest canvi de rumb va ser, en gran part, motivat pels esdeveniments polítics i socials que sacsejaven el món a la dècada de 1930, quan va documentar alguns dels moments més crucials d’aquesta època, incloent-hi la Guerra Civil Espanyola.

L'exposició destaca especialment la seva etapa com a fotoperiodista, on va immortalitzar alguns dels moments més decisius del segle XX. Cartier-Bresson va ser un activista fotogràfic amb una actitud política, tot i que no volia que la seva fotografia esdevingués un instrument polític. La seva intenció sempre va ser que les seves imatges fossin documentals, amb un enfocament objectiu. Aquesta part de la seva carrera es va veure interrompuda breument per la seva captivitat en un camp de presoners durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, en escapar-ne el 1943, va reprendre ràpidament la seva activitat, documentant el final del conflicte i la devastació que va deixar a Europa.

La seva trajectòria va fer un salt notable el 1947, quan es va convertir en membre fundador de l’agència Magnum Photos, un col·lectiu de fotògrafs que es dedicava a cobrir grans esdeveniments internacionals amb una sensibilitat humanista. A través d’aquesta plataforma, Cartier-Bresson va viatjar a llocs com l’Índia, la Xina i els Estats Units, on va retratar el contrast entre les tensions polítiques i les experiències quotidianes de la gent comuna.

Un dels episodis més coneguts és la seva visita a l'Índia en un moment clau de la seva història: la independència del país i l'assassinat de Mahatma Gandhi. Cartier-Bresson va captar tant els moments de dolor com les celebracions i transformacions que van seguir en el subcontinent. Igualment impressionants són les seves fotografies de la Xina, on va presenciar la caiguda del règim del Guomindang i el naixement de la República Popular.

Febre de l'or, Xina (1948)

A mesura que la seva carrera avançava, Cartier-Bresson va continuar sent un testimoni excepcional dels esdeveniments més crítics del segle. A la dècada de 1950, va ser el primer fotògraf occidental a capturar imatges de la Unió Soviètica després de la mort de Stalin, oferint una visió única de la vida a Moscou en plena Guerra Freda.

També són de gran rellevància les seves imatges de Berlín Est després de la construcció del Mur de Berlín, o la seva cobertura de la crisi dels míssils a Cuba, on va retratar figures com Fidel Castro i Che Guevara. La seva capacitat per mantenir-se al marge dels esdeveniments i no prendre partit va contribuir a la seva fama de fotògraf objectiu, encara que la simpatia humanista que sentia per les causes socials i les persones era evident en molts dels seus treballs. "No tinc ni missatge ni missió, tinc un punt de vista", va dir en més d’una ocasió, i aquest punt de vista era sempre empàtic, observador, però mai intrusiu.

A banda dels grans esdeveniments històrics, Cartier-Bresson sempre va estar fascinat per la vida urbana i els petits rituals quotidians de les persones. Aquesta part de la seva obra és especialment evident a l’exposició, on es poden veure algunes de les seves fotografies més icòniques de ciutats com Nova York, París o Londres. Els seus retrats de passants anònims enmig de grans urbs mostren el contrast entre l’individu i l’entorn arquitectònic, capturant moments de solitud o d’estranyesa en la monotonia diària.

Un dels seus treballs més notables en aquest àmbit va ser el reportatge 'America in Passing', on va retratar els Estats Units de la postguerra amb una mirada crítica però comprensiva, centrant-se en la segregació racial i les lluites socials dels afroamericans.

Dos nens ben mudats, Natchez (EEUU) (1947)

La relació entre home i màquina

A partir de la dècada de 1950, Cartier-Bresson va començar a interessar-se per la relació entre l’ésser humà i la màquina. Les seves fotografies de fàbriques i treballadors industrials mostren com la màquina, lluny de ser un simple element de producció, havia transformat completament la vida moderna. Però, a diferència de molts dels seus contemporanis, ell no criticava o idealitzava aquestes transformacions, sinó que es limitava a mostrar aquesta relació com una simbiosi inevitable.

Les imatges del treball industrial de Cartier-Bresson contrasten amb les seves fotografies de les activitats d'oci. Per exemple, en la sèrie encarregada per Vogue, va visitar la ciutat vacacional anglesa de Blackpool on, actuant més aviat com un etòleg, va observar les activitats humanes, des de les més estranyes a les més absurdes.

El viatge per l'exposició conclou amb els últims anys de la seva carrera, quan Cartier-Bresson es va allunyar del fotoperiodisme per concentrar-se en retrats més íntims i introspectius. En aquesta etapa final, la seva obra va adquirir una serenor i una profunditat encara més grans. Els seus retrats d’artistes, escriptors i personalitats de la seva època van més enllà de la simple representació física, captant la personalitat i la vida interior dels seus models.

Una part important del llegat de Cartier-Bresson és la seva insistència en l’autoria i l’autenticitat de la seva obra. No volia que es fes cap treball d’edició sobre les seves fotografies, ni que hi hagués cap distorsió de la seva mirada, fet que subratlla el valor de la seva visió personal com a fotògraf. Aquesta exposició és un testimoni d’aquesta visió i del seu lloc indiscutible en la història de la fotografia mundial.

Man and machine, (1971)