Romantització indigenista al Bon Pastor

La voràgine de l’actual ciutat de Barcelona és producte d’una biopolítica especulativa i una praxi urbanística clientelar que, en el nom d’una ciutadania precaritzada i domesticada, té la potestat d’articular i concebre espais públics, com per exemple la rotonda de Monterrey, ubicada al barri del Bon Pastor. Un exemple clar de l’estetització de la via pública, a través de la conformació de la colossal escultura ‘Jo, Amèrica’, realitzada per l’escultor mexicà Alberto Cavazos, durant el govern municipal de Pasqual Maragall.

En primer lloc, la rotonda de Monterrey és un espai reservat a la regulació del trànsit rodat i intransitable per als vianants més curiosos que, segons l’antropòleg Marc Augé, es podria catalogar com un no lloc. Al bell mig de la rotonda es troba la gran escultura metàl·lica de color vermell que simbolitza l’agermanament entre les ciutats de Barcelona i Monterrey, a través de la representació d’una guerrera txitximeca, provinent d’un poble indígena del nord de Mèxic. Un agermanament que celebra la romantització d’un passat colonial i llegat cultural comú, ocultant altres relats apòcrifs al discurs oficial, relacionats amb el genocidi cultural i humà, l’esclavatge o l’espoli extraccionista de la corona espanyola.

Des d’un segon terme, l’escultura de Cavazos, sense dubtar de la seva mestria tècnica, respon a una subjectivització alteritzada del cos despullat de la guerrera en una sort de formes geomètriques postcubistes, ja que redueix el món simbòlic, la identitat etnoracial i les problemàtiques contemporànies del poble indígena txitximeca en un imaginari primitiu i mitificat, proper a la teoria del bon salvatge de Rousseau. Un imaginari plàstic reinterpretat en el nom del progrés i el bon gust estètic de les avantguardes artístiques europees.

Finalment, s’ha d’afegir que la problematització de l’escultura rauria en la seva interpretació esbiaixada i mancada d’una perspectiva més indígena centrada, com a conseqüència postcolonial, en un natural procés assimilacionista que menysté les pràctiques artístiques indígenes com una sort de folklore i art popular.