Miguel Marcos: “En l’art, m’interessa la conjunció entre la plàstica i la poesia, per això l’obra de Brossa m’atreia amb força.”

Miguel Marcos va obrir la seva primera galeria a Saragossa (1981), després a Madrid (1987) i més tard a Barcelona (1998). La seva indiscutible trajectòria com a galerista destaca pel compromís amb la transmissió i preservació del llegat artístic de Joan Brossa, l'obra del qual, transversal i transdisciplinària, va atreure Marcos per la poètica d’un llenguatge que adquireix una forma tangible.

A través de la seva galeria, ha organitzat exposicions que han donat visibilitat a les creacions de Brossa, conegut per l'art conceptual de la seva poesia visual i escènica. Gràcies a aquest treball conjunt, Marcos ha tingut un paper clau en la difusió de l’obra de Brossa en el món de l’art contemporani, vinculant la seva obra amb corrents internacionals i consolidant així la seva importància en diverses disciplines artístiques.

Ricard Planas Camps. Des de mitjan anys noranta, l’activitat de Joan Brossa relacionada amb la seva obra plàstica s’intensifica: realitza moltes de les seves instal·lacions i obres d’integració a l’arquitectura, així com també exposicions i participacions en esdeveniments internacionals lligats a l’art contemporani. Per què creu que va ser així? Quin considera que va ser el punt d’inflexió en la projecció de la seva obra?

Miguel Marcos. Coincideix amb l’època en què Brossa inicia la seva relació amb la galeria. Però això no té a veure només amb la seva obra, sinó amb el treball de la galeria i el seu interès per explorar opcions que permetin més visibilitat dels artistes que representa. Al llarg d’aquests anys, hem aconseguit projectar la seva obra a una audiència més àmplia i consolidar la seva posició com a figura destacada en l’àmbit internacional. Aportar a l’artista la possibilitat de sentir-se més segur ajuda a fer que emprengui projectes de més envergadura. Des del 1992 hem dut a terme exposicions a les diferents seus de la galeria. Quan decidim obrir a Barcelona, el 1998, inaugurem amb ‘BROSSSSA quatre emplaçaments’. L’exposició que vam tenir la tardor passada, ‘Brossa. Art expandit’, demostra que aquest recorregut és lluny d'acabar-se. El fil conductor d'’Art expandit’ el constitueix un immens mural elaborat amb les ressenyes i els assajos periodístics, recopilats des del 1992, que narren la historia del vincle de la galeria amb el poeta a partir dels mitjans de comunicació. La participació de la seva obra en les fires més importants del món a traves de la galeria, ha estat constant: Art Basel, ARCO, la FIAC, Art Cologne, Art Chicago, Art Lisboa, CIGE a Pequín...

Però també, hem efectuat innombrables col·laboracions institucionals per donar a conèixer la seva obra. Entre aquestes, la seva intervenció al pavelló espanyol de la 47a Biennal de Venècia, el 1997, i al Museu Fridericianum de Kassel, el 1998, en el context de la Documenta 7. Exposicions retrospectives a la Städtische Galerie Göppingen, d'Alemanya; a la Konsthallen Gotteburg, de Suécia; a l'Institut Cervantes, de París; al Museu Carrillo Gil i al Museu d'Art Contemporani de Monterrey, tots dos a Mèxic; al Palau de Revillagigedo, de Gijón; al Centre Niemeyer, d'Avilés; als Instituts Cervantes de Pequín, Xangai i Cantó... i, més recentment, al CEART de Fuenlabrada, per celebrar el centenari del seu naixement, incorporant les diverses facetes de l'activitat artística de Brossa, com el teatre, el cinema, la música o la màgia.

En l’IVAM, el 1997, es va presentar una gran exposició retrospectiva de la seva poesia visual i dels seus libres d'artista, i es va publicar una monografia de l'obra gràfica raonada. Rellevant és la mostra itinerant que es va generar a la Sala d'Exposicions de la Diputació Provincial d'Osca el 1992, que després va fer un periple per Vitòria, Logronyo i Múrcia. L’esmento perquè va ser la primera itinerància pel territori espanyol que vam programar de la seva obra i perquè la galeria aposta, no només pels circuits habituals, sinó també per fer arribar l’obra d'art contemporani a totes les regions del país i a audiències que tal vegada no tenen accés als principals museus.

'Joan Brossa entre papers', Galeria Miguel Marcos (2023)

RPC. No obstant això, Brossa semblaria un creador a les antípodes de la línia expositiva de la Galeria Miguel Marcos. Com encaixa la seva obra dins del projecte de la galeria?

MM. Certament, des del 1981, en què vaig iniciar el meu projecte a Saragossa per després obrir la seu a Madrid, el 1987, i a Barcelona, el 1988, la pintura ha estat el meu repte personal. Vaig apostar per pintors de la meva generació, els artistes que he exposat sota la denominació d'’Els anys pintats’.

Juan Manuel Bonet ho definia com "el combat per la pintura", sobretot en una època en què l'art conceptual, la performance i el videoart estaven copant el panorama artístic. Però també és veritat que sempre m'ha interessat incorporar altres debats a l’escena plàstica, veient l'obra d'art com a "poètica" de les formes, dels colors, de l'espai mateix.

Dins d'aquesta set de formació i informació que sempre he tingut, en una època llegia molta poesia: Antonin Artaud, Paul Eluard, André Breton, Boris Vian, els beatniks, que van marcar la meva generació, molts d'ells amb una obra multidisciplinària. A Brossa el vaig conèixer primer com a poeta i, igual que tots els que he esmentat abans, era i és principalment poeta. Ell mateix deia que no li agradava que li diguessin "artista", que artistes ho eren les folklòriques.

RPC. Com es va gestar l'exclusivitat entre la Galeria Miguel Marcos i Joan Brossa?

MM. En l'art m'interessa la conjunció entre la plàstica i la poesia, per això la seva obra m’atreia amb força. Encara que molts no ho sàpiguen, en la meva joventut, durant un temps, vaig realitzar obres que es trobaven en el món de la poesia visual.

En concret, que la galeria assumís l'exclusivitat de la seva obra va ser iniciativa del mateix Brossa i de Pepa Llopis. El 1996 van apoderar la jurista i col·leccionista Mirentxu Corcoy perquè representés la seva obra, en el sentit més ampli, i es va cedir la gestió comercial a la galeria.

RPC. Després de tres dècades dedicades a difondre la figura de Joan Brossa, considera que encara hi ha aspectes pendents o àrees especifiques que puguin rebre més atenció?

MM. Hem de tenir en compte que l'obra de Brossa és transversal i multidisciplinària; aborda el llenguatge i les seves formes de manifestació, a través de la història i la cultura, des de diferents registres, però sempre amb continguts universals. Això fa que sempre sigui actual i possibilita que se l'estudiï des de molts punts de vista, si parlem en el pla conceptual. No podem negar que encara queda camí per recórrer, sempre n'hi ha amb una figura de la seva talla i de la magnitud de la seva empremta en l'escena artística.

RPC. Com percep l'impacte personal de la seva obra en el panorama artístic actual?

MM. Joan Brossa va ser i és una figura excepcional en el panorama artístic, i la seva contribució a l'art és veritablement única. Poeta, dramaturg i artista plàstic, es el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX. Com a galerista, he tingut el privilegi de treballar estretament amb ell i de ser testimoni de la profunditat de la seva creativitat. La seva capacitat per fusionar el que és poètic amb el que és visual, el que és lúdic amb el que és reflexiu, el converteix en un pioner que ha deixat empremta en l'art contemporani.

Joan Brossa a l'exposició inaugural de la Galeria Miguel Marcos (1998)

RPC. Creu que, en l'àrea del mercat de l'art, podem parlar d'aquest mateix impacte?

MM. Si parlem del mercat de l'art, sobretot l'espanyol, el problema no consisteix només en l'obra de Brossa. Espanya sempre ha tingut un col·leccionisme i unes institucions culturals amb alts i baixos. La seva dedicació i estima per l'art contemporani no és comparable amb la d'altres països.

Això no ajuda gaire a crear un gust i una conscienciació per l’art, sobretot si tenim en compte que mai han existit polítiques culturals definides per part de l'Estat entorn de la divulgació de l'art. I, encara més, no han existit iniciatives entorn de la promoció, recerca i protecció de l'art i els artistes espanyols. No hi ha ni hi ha hagut cap estratègia clara. I millor no parlar de la promoció i projecció dels artistes a l'exterior.

RPC. Quin creu que ha estat el paper de la critica de l'art enfront d'una figura com la de Brossa?

MM. Sempre ha estat positiva. Estudiosos com Vicenç Altaió, Juan Manuel Bonet, Gloria Bordons, Fernando Castro Flórez, Victoria Combalia, Manuel Guerrero o Enrique Juncosa, per esmentar-ne només alguns, han realitzat un treball de recerca i difusió molt valuós, sobre la dimensió i el significat de l'obra de Brossa en el seu conjunt.

RPC. Creu que en l'àmbit públic s'haurien pogut emprendre més accions entorn de la difusió de l'obra de Brossa i la fundació que porta el seu nom?

MM. És cert que a Espanya la dinàmica entre el públic i el privat en l'art pot ser més complexa i, a vegades, menys cooperativa del que seria desitjat. La interacció entre aquestes esferes a vegades es veu limitada per diversos factors, incloses diferències d'enfocament, recursos i agendes. La fundació mereix una reflexió a part. Des del 1999, és lloable la seva dedicació, no només a la recerca i classificació de l'obra de Brossa, sinó també a la seva difusió. Això s'ha vist incrementat des de l'arribada de Vicenç Altaió a la presidència. La fundació promou activitats entorn de les finalitats abans esmentades i emprèn accions indispensables per a la salvaguarda del seu patrimoni artístic. Per això, mai hem dubtat de col·laborar amb ells ni secundar-los en les seves accions i viceversa.

RPC. Una obra com la de Joan Brossa trenca la barrera amb l'espectador, l'anomenada quarta paret. Creu que els espais expositius habituals són idonis per a aquesta mena d'obres?

MM. No crec que el debat sorgeixi posant l'accent en els espais expositius habituals. L'art no és immutable. Amb el temps, els espais s'han anat adaptant als grans formats, a l'art "desmaterialitzat", a les posades en escena. En el cas de la galeria, si hi ha limitacions es busca com solucionar-les, per això hi ha també les nostres col·laboracions institucionals, que moltes vegades ens permeten adoptar projectes més ambiciosos pel que fa al desplegament escènic i les possibilitats conceptuals.

RPC. D'altra banda, creu que actualment l'Estat i les entitats públiques estan assumint l'espai de difusió i consolidació de l'art espanyol?

MM. Als anys vuitanta, quan vaig consolidar la meva activitat com a galerista, es va viure una època d'apogeu no sols de l'art espanyol sinó de tot el que estava relacionat amb la cultura a Espanya. El govern, en aquells anys, va secundar i va estimular iniciatives, tant públiques com privades, que van implicar un posicionament de l’art espanyol a escala internacional. Espanya estava de moda. Érem un aparador obert.

Es van dur a terme exposicions de gran envergadura tant al país com a l'estranger, es va crear la fira ARCO i el Centre d’Art Reina Sofia, que després va passar a dir-se museu. Tot això es va truncar a principis dels noranta. D'una banda, la guerra del Golf va afectar extremadament el mercat exterior i interior, i va fer que els compradors d’art es tornessin excessivament cauts. No crec que ni l’Estat ni les institucions públiques estiguin assumint l’espai de difusió i de consolidació de l’art espanyol. Tot depèn de propostes aïllades i de l’entusiasme i la tossuderia de persones que encara assumim l’art com a part de la nostra vida.

RPC. Tenir una gran col·lecció privada d’obres de Brossa quin significat té per a vostè i com creu que contribueix al llegat de l’artista?

MM. Comptar amb aquesta col·lecció d’obres és un honor i una responsabilitat que valoro profundament. Això reflecteix l’afinitat personal que he desenvolupat amb la seva obra al llarg dels anys i ressalta el meu compromís amb la preservació i transmissió del seu llegat artístic. La responsabilitat de ser el custodi d’aquesta col·lecció implica, no només la seva conservació física, sinó també la promoció activa del seu significat i rellevància en el context artístic contemporani. Tenir accés a obres que transiten des de les seves primeres experimentacions fins a les seves últimes creacions, proporciona una visió completa del seu desenvolupament artístic.

Joan Brossa i Miguel Marcos (1997)