Maribel Nazco: sensualitat abstracta

Sota el títol 'Sensualidad abstracta', la galeria José de la Mano de Madrid ens submergeix en un món de formes i textures que desafien la duresa del metall. Maribel Nazco, una de les artistes més rellevants de l’art contemporani espanyol, ens invita a redescobrir la seva obra, on la sensualitat i el cos humà es fusionen en un llenguatge ambigu i suggeridor. A través d’aquesta exposició, la seva particular visió del cos es manifesta en materials com el ferro, el coure o l’alumini, transformant la rigidesa del metall en formes suaus i corbes que evoquen fragments corporals.

Comissariada per Isabel Tejeda i Isidro Hernández, la mostra posa el focus en les creacions de Nazco durant els anys 70, una època marcada per la dictadura, en què el seu treball amb metalls suposava un desafiament subtil a les convencions socials, especialment en la representació del plaer femení. Amb cossos esculpits que es fonen i s’entrellacen, Nazco aconseguí expressar la bellesa del desig a través d’un llenguatge abstracte i atrevit.

Nascuda a Los Llanos de Aridane, a La Palma, el camí artístic de Nazco comença a Tenerife, on formà part del col·lectiu Nuestro Arte, que revolucionà els llenguatges artístics i literaris de les Illes Canàries entre 1963 i 1966. Posteriorment, la seva trajectòria la portà a Madrid, on es formà a l'Escola Central de Belles Arts, destacant aviat amb les seves primeres exposicions i rebent el reconeixement de la crítica.

'Sensualidad abstracta', Maribel Nazco

Als anys 70, Nazco es consolidà com una pionera en l’ús del metall dins les arts plàstiques, amb exposicions importants, com la seva mostra individual a la galeria Ramón Durán de Madrid el 1974, i les col·laboracions amb la galeria Sarrió a Barcelona i Aritza a Bilbao el 1975. En aquesta etapa, la seva obra captà l’atenció de crítics de renom com Carlos Areán, que la situà dins el concepte de "escultopintura espanyola", i Gillo Dorfles, que inclogué la seva obra a la seva influent monografia Últimas tendencias del arte de hoy. També Eduardo Westerdahl publicà una monografia sobre Nazco dins la col·lecció d'Artistes Espanyols Contemporanis, consolidant així la seva presència en l’escena artística espanyola.

A partir dels anys 80, Nazco deixà progressivament el treball amb metall per centrar-se en la pintura, especialment en la representació d'objectes metàl·lics i altres elements urbans. Això es reflecteix en la sèrie Iconos de la ciudad (1991), on els objectes urbans es tracten com naturaleses mortes plenes de poètica visual.

Al llarg dels anys, la seva obra ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaca el recent Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid en la modalitat d’Arts Plàstiques, atorgat el setembre de 2024.

Aquesta nova exposició, que es podrà visitar fins al 26 d'octubre a la galeria José de la Mano, dins el marc d’Apertura 2024, ret homenatge a l’etapa més revolucionària de Nazco, on les seves formes metàl·liques i dibuixos dels anys 70 tornen a brillar amb tota la seva força. La galeria, fidel al seu compromís de recuperar artistes silenciats o oblidats per la història, busca redescobrir aquesta creadora canària, pionera a trencar motlles i en explorar la relació entre cos, desig i matèria en una època marcada per la censura.

'Sensualidad abstracta', Maribel Nazco