Fernando Pérez Gómez: "És clau deshomogeneïtzar els formats establerts i ser conscients que tenim estructures mentals preconcebudes"

Nascut a Sestao el 1967, Fernando Pérez Gómez és un destacat gestor cultural, creatiu i director artístic amb una trajectòria profundament vinculada a projectes de cultura contemporània, abastant disciplines com les arts visuals, escèniques, audiovisuals i la literatura. Ha format part de diversos patronats i consells d’administració de museus i centres d’art, i ha comissariat nombroses exposicions i programes culturals. També ha estat director de Cultura del Govern de Navarra.

Llicenciat en Filologia Basca i amb diversos màsters en gestió cultural, ha ocupat llocs de responsabilitat a l’Ajuntament de Bilbao, on ha impulsat i dirigit el Festival de Teatre Actual i Dansa Contemporània (BAD), el Festival d’Arts de Carrer i el Centre de Recursos Escènics, entre d’altres.

Al 2018 va assumir la direcció d’Azkuna Zentroa, un centre que coneixia en profunditat gràcies a la seva llarga experiència en la gestió cultural de Bilbao.

 

Ricard Planas Camps. Disposar de temps per a la creació, per repensar i madurar, és essencial per als creadors. Com ho enfoqueu des d’Azkuna?

Fernando Pérez Gómez. Seguim un programa de suport a la creació, treballant amb col·lectius residents, investigadors i artistes associats, promovent convocatòries obertes i cedint espais amb ajudes, a més de comptar amb residències internacionals.

RPC. Es veuen els resultats d’aquests programes de suport a la creació en la programació del centre?

FPG. Sí, els resultats d'aquest suport acaben formant part de la programació. No som un centre de producció on l'artista està sol, sinó que comparteix espai amb altres residents, els ciutadanes i ciutadanes i les audiències. Per a nosaltres és fonamental treballar en l’àmbit educatiu i garantir que els artistes i l’art formin part d’aquest engranatge que fa la societat més crítica. El fet de no ser un museu ni tenir una col·lecció ens permet treballar des d’altres perspectives.

RPC. Quin tipus de residents acolliu?

FPG. La varietat és molt àmplia. Hem tingut des de col·lectius de comissàries fins a grups que treballen sobre l'espai públic. També hem col·laborat amb una editora que va crear un pòdcast durant dues temporades. Per a nosaltres és important generar relats des de diferents àmbits. La cultura no sempre es troba en centres o museus. La dimensió social de la cultura és també molt rellevant, i la definició del propi centre està relacionada amb això: pensar la programació tenint en compte que treballem amb comunitats de públics, i que al final tots formem part d'una o de diverses minories.

RPC. Què destacaria del programa expositiu?

FPG. Aquest any hem presentat exposicions d’artistes com Allora i Calzadilla, que van representar els Estats Units a la Biennal de Venècia, amb una mostra de gran impacte. També hem exposat les escultures tèxtils d’Elena Aitzkoa, una de les nostres artistes associades. Continuarem amb un programa expositiu que inclourà diversos projectes interdisciplinaris que exploren el cos, el moviment i la fotografia, com els treballs de Lore Stessel i Olatz de Andrés. Paral·lelament, es desenvoluparan projectes escènics com 'Trabajos Forzados', amb persones amb discapacitat auditiva, i 'Incendis', en col·laboració amb la companyia Ça Marche.

RPC. He vist un cartell amb el nom d'Isabel Coixet.

FPG. Sí, hem tingut un projecte amb Isabel Coixet. Ens centrem molt en aprofitar la sala de cinema, les sales d'exposicions, gestionar diferents temps, interessos, edats i tipologies de públics. Per a mi, és sobretot interessant, perquè ens definim per allò que no som: no som un museu, no som un cinema, no som una biblioteca.

RPC. L’Azkuna és una entitat que pertany a l’Ajuntament?

FPG. El capital és de l’Ajuntament, però tenim un nivell d’autofinançament molt elevat. Estem tornant a assolir els nivells d’autofinançament d’abans de la pandèmia, prop del 40%, i això és molt positiu. Hem pogut crear un centre de societat i cultura contemporània al cor de la ciutat. Hi ha un equilibri entre el que significa ser un centre ciutadà i, alhora, un centre on el programa públic d'exposicions, el component educatiu i les arts esdevinguin quelcom quotidià.

RPC. El finançament i l'autofinançament...

FPG. Tot i això, el tema de l'autofinançament és molt complex i difícil, però necessari. És part del nostre ADN i una de les meves funcions és buscar recursos constantment.

RPC. I això s’entén? En el món cultural parlar de diners no agrada. 

FPG. Cada vegada s'entén més, encara que sigui per necessitat. Els purismes sovint es desfan amb la realitat. Hem pogut crear un centre cultural de societat i cultura contemporània amb 49.000 metres quadrats d'accés lliure, on gairebé 2.800.000 persones accedeixen per les seves quatre entrades al llarg de l'any. No és trivial; no es tracta només de treballar els processos o les experiències culturals, sinó d'estar inserits en un sistema que no es limita al mainstream, sinó que també està vinculat a l'educatiu, i on els artistes i l’art formen part d’aquest engranatge que fa la societat més crítica.

RPC. Com és el cas de les escultures tèxtils d’Elena Aitzkoa, que teniu exposades.

FPG. Sí, aquest treball s'ha fet durant dos anys. Ella és una artista associada, i cada quatre mesos el centre es converteix en un estudi on apareix una nova escultura seva. Hi ha quelcom peculiar en generar, en un espai públic, una obra efímera però que, alhora, té un impacte. Encara no sabem exactament quin serà el resultat final. L'educació visual és una cosa que hauria de ser molt quotidiana. Per a mi, la cultura contemporània no hauria de ser estranya, sinó convertir-se en una part del dia a dia.

RPC. Aquestes escultures, per exemple, les patrimonialitzeu?

FPG. No les patrimonialitzem, encara que l'Elena Aitzkoa ha venut algunes peces aquí. Hem produït algunes obres; per exemple, per al Festival de Literatura vam produir un “hospital de llibres”, un espectacle on, durant tres hores, es “curaven” llibres amb incubadores. Això ens va permetre obtenir un retorn després de cada espectacle. I aquest és un tema important: el retorn dels diners públics.

RPC. "El retorn" del mecenatge de manera directa o indirecta, tangible o intangible, creu que és quelcom important? Això obliga a l’artista a entendre aquesta dinàmica de la reciprocitat? Com ho veu?

FPG. Crec que sí que ho és. I, exacte, igual que amb les galeries la reciprocitat és nuclear. Els artistes estan acostumats que, quan treballen amb una galeria, aquesta normalment els ajuda amb la producció i, en cas de venda, se’ls ha de retornar el que els correspon.

RPC. Pot ser és una manera perquè no es percebi com un fons perdut de manera continuada. Això també és necessari a nivell d’investigació? Aquesta reciprocitat?

FPG. Depèn. El suport, les ajudes són necessàries perquè, sobretot des de l’administració, és gairebé un dret. Allà on el mercat no arriba, és l’estat qui ha d’ajudar en aquelles qüestions més difícils. El mercat genera una altra indústria, com la de l’entreteniment, però hi ha altres economies en les quals nosaltres treballem, com la d’aquests artistes que ja han decidit professionalitzar-se i que han d'estar en un mercat. Per això, moltes vegades dic que, si un centre no existís, caldria inventar-lo, perquè és un servei. No totes les ciutats tenen un lloc on estar, amb wifi públic, amb banys, on no només es valorin els programes i serveis que s'ofereixen, sinó que el personal d’atenció al públic i les audiències siguin diversos, que el personal de neteja no siguin només dones, que el personal de seguretat no siguin només homes... Totes aquestes qüestions també formen part del teixit social i de la cultura contemporània. Una altra cosa és l’art contemporani, però això és cultura contemporània.

 

'Arrebol', Elena Aitzkoa

RPC. A nivell educatiu, com ho enfoqueu?

FPG. Per a nosaltres l’educació és també molt important. El fet de no ser un museu, i per tant, no tenir una col·lecció, ens obliga a treballar en el que nosaltres anomenem "Patrimoni cultural del futur", que és la segona part del nostre projecte. El que estem generant no és només des del punt de vista de l'artista, sinó també des del punt de vista del ciutadà actiu o proactiu. Quan parlem de la biblioteca o de la lectura, també ens agrada parlar de l'escriptura, perquè la lectura pot ser més passiva en el sentit que un rep alguna cosa, però l'escriptura et fa ser productiu. Així, la idea d'exhibició, producció i educació està molt present, tot i que és molt complex cosir-ho i hibridar-ho. S’han de generar continguts de comunicació, relats i discursos, i fins i tot qüestions que van més enllà de fer un pòdcast. Per a nosaltres, la comunicació no és només cosa del departament de comunicació o màrqueting o d’atenció al públic. Moltes vegades, treballem amb aquesta idea una mica anàrquica, pensant que una administració i un servei públic no han de plantejar només el producte final, sinó que també és molt important que puguin generar i oferir experiències en totes les fases del procés.

RPC. Parlem d’ I+D en cultura?

FPG. Exacte, sí. De fet, la feina que es fa amb els artistes associats té a veure amb aquesta I+D, un concepte que s’entén molt bé en el món empresarial, però en el món de l’art costa més. Els formats i els suports no han de ser sempre els que esperem. És a dir, si parlem de literatura, sovint pensem en llibres; si parlem d’art, en exposicions; si parlem de cinema, en pel·lícules. Però quan aquests suports es transformen, poden convertir-se en altres formats igual de vàlids. Les paraules han de poder ser també paraules cantades, o que la producció d'un departament de publicacions siguin vinils. És clau deshomogeneïtzar els formats establerts i ser conscients que tenim estructures mentals molt preconcebudes. Potser, si a aquest lloc li diguéssim catedral, la gent ho veuria des d’una altra dimensió...

RPC. La catedral a Bilbao és el camp de futbol.

FPG. Sí, i això no li ho volem treure, tot el contrari. Però sí que, quan passis per la plaça Arriquíbar i entris a l’Azkuna, estiguis entrant a una catedral laica.

RPC. Sí, això ho va dir Woody Allen, oi? Les catedrals laiques són els museus i els centres culturals.

FPG. Això ens fa replantejar-nos on està la cultura, perquè potser no sempre està, o no hauria d’estar sempre, en els centres culturals. Des d’aquests centres s'hauria de generar un flux on les veïnes i els veïns tinguin una mirada de referència en aquest centre, però no és necessari que tot es desenvolupi in situ. Pot desenvolupar-se també en l’àmbit domèstic. Camila Sosa deia l'altre dia, en referència a l’art, que per a ella el més important era la cultura que es genera quan les famílies es passen les receptes de cuina, les converses... Hi estic molt d'acord amb Camila Sosa que el quotidià —els passejos, les converses, assistir a espectacles, escoltar, llegir un llibre en comú— també són altres formes de generar cultura. Les coses importants són sovint les que passen desapercebudes, però que existeixen.

RPC. Sempre estem parlant de l'intangible i del que no es veu, no?

FPG. Molt sovint passen coses que no són mesurables amb KPIs (indicadors), però que formen part del teixit social, i la gent se sent representada en això. El prestigi de la cultura es troba en la importància de la qualitat, sigui en projectes petits o grans. No es tracta de generar centenars de llibres amb intel·ligència artificial; crec que hi ha qüestions quotidianes que se’ns passen desapercebudes però que existeixen, tant en aquest centre com en d’altres.

RPC. Per tant, s’han de buscar circuits alternatius?

FPG. Sí, és necessari trobar altres vies. Nosaltres també treballem amb hospitals; tenim un projecte en marxa amb infants malalts de càncer, així com residències internacionals amb artistes de còmic d’altres països.

RPC. Als centres cívics sempre s'assignen exposicions de tercera categoria. No s'hauria de dignificar més la seva oferta?

FPG. Absolutament. Els centres cívics s'haurien de prestigiar. És crucial que allò perifèric o complementari no es percebi com un valor negatiu. Moltes vegades es desenvolupen activitats que no es poden mesurar amb indicadors convencionals, però que són fonamentals per al teixit social, com els paisatges culturals o les relacions humanes. S’han d’establir ponts entre l’art, la cultura i l’àmbit social.

RPC. S’ha de repensar el paper de les Cases de Cultura?

FPG. Cal fer molta feina en l’àmbit comunitari i generar antenes per a totes les cases de cultura i centres cívics que existeixen a la ciutat. Per a nosaltres, és fonamental que allò perifèric i complementari no es vegi com un valor negatiu.

RPC. En quin sentit?

FPG. Totes aquestes institucions, que segueixen el mateix model any rere any, tot i fer una feina estupenda en l’àmbit comunitari, necessiten un reset. Ningú parla de la crisi dels centres cívics perquè es considera cultura de baixa qualitat. Quan vaig treballar a Getxo, passava el mateix. Vitòria, que va ser un gran referent dels centres cívics, com també els de Barcelona, etc., s’han quedat un xic estancats. Però estic segur que hi haurà un canvi. Hi ha ciutats a Europa que ho han fet, com les Maisons Folie de Lille. Són cases de cultura que segueixen amb la seva feina de proximitat però especialitzades. Al final, les ciutats mitjanes europees tampoc són tan grans. Ara que estem amb el tema de la mobilitat, crec que seria molt interessant tenir una mobilitat entre diferents barris i districtes.

RPC. I ja per acabar, una reflexió final.

FPG. Des d'Azkuna tenim uns certs recursos i un bon intercanvi de coneixement(s), però s'han de millorar i establir les vies de relacionar-se amb les cases de cultura, els centres cívics, els teatres més petits, així com amb el públic i el privat. Potser sembla una utopia, però crec que és la gran oportunitat que tenen les zones urbanes ara mateix: aprofitar aquestes infraestructures i començar a parlar de política cultural.

 

'KLIMA', Allora & Calzadilla