Albert Serra: sang i poesia.

S’apaguen les llums i acció. ‘Tardes de soledad’ d’Albert Serra es projecta a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià, un festival que no és el seu ecosistema més natural. Abans hem tingut notícia que Isaki Lacuesta i la seva darrera filmografia representaran Espanya als Òscars. I també hem vist com Isa Campo es fotografia com a part de l’equip del llargmetratge ‘Nevenka’, d’Iciar Bollaín. Però seguim. Un brau amb un fons de negre nit ens mira de fit a fit i respira amb força. Silenci total a la sala. Abans d’entrar, una manifestació pacífica amb un grup en contra del maltractament animal ha sacsejat una mica l’estrena. Parlar de braus a la península és una feina d’alt risc. Apareix el torero Andrés Roca-Rey, hispanoperuà, a escena. El diàleg brau-torero serà dominant durant tota la representació fílmica. Plans molt curts, sentim l’olor de l’animal, la suor del torero, la sang feta pintura, així com la tensió i les veus de la “corrida”. Els espectadors desapareixen totalment durant tota la projecció. Només uns petits trajectes amb autobús trenquen la dinàmica i proporcionen un instant de comicitat i de coaching al torero superman. Vestit com una ballarina costumbrista en clau segle XXI, el jove s’erigeix com una nova icona sexual. Un equilibrista de la mort que et fa qüestionar si és valentia o follia el seu deliri d’ofici. Un pla ens mostra els peus de l’animal en contraposició amb les sabates negres i fràgils del torero. Sublim. Al Museu de Sant Telmo –una petita joia al bell mig del barri antic de Donostia–, i molt prop d’una pintura enigmàtica del Greco (on també hi apareix un crani pintat), es descobreix un quadre enorme d’Ignacio de Zuloaga que representa un retrat de toreros parlant en una escena urbana de bona factura. Les coses no han canviat gaire des que va pintar l’obra.

Primer ensurt: el torero per terra. Segon ensurt: una imatge corprenedora de l’animal mig moribund, ple de sang, amb els ulls blancs, que és rematat amb un ganivet curt. Ja comencem a intuir la intel·ligent neutralitat de la mirada del director i de tot el seu equip. Ell no jutja, o almenys això és el que ha volgut. Fa servir una mena de distància emocional, perseverant i incòmoda per a l’espectador, que contribueix a potenciar el deix de document, de documentar artísticament el que per uns és una salvatjada a ple segle XXI i, per altres, una tradició ancestral de poètica valentia, plena de connotacions nacionals i identitàries, malgrat que la tauromàquia estava estesa per arreu de la península. Una tradició que l’art d’autors com Picasso, Manolo Hugué o Miquel Barceló han anat representant també.

A la festa de després, encara les neurones van pintant les dues hores d’intensa neutralitat, mentre penso en el gir imprevisible del cineasta, que ha passat de la visió retrofuturista genial de ‘Pacifiction’ al costumbrisme a voltes delirant de ‘Tardes de soledad’. Tot mirant l’encisadora platja de la Concha de vespre, i escoltant com el mar fa el seu xiuxiueig, que és a voltes poètica cançó de bressol. La festa, en un edifici amb una barreja de tocs racionalistes i estil art déco, és plena de cares conegudes. El director de l’ICEC, Edgar García, i el seu cap d’audiovisuals, Francisco Vargas; el traficant d’idees Vicenç Altaió; Guillem Pérez, poeta i gastrònom; Imma Merino, crítica de cinema; Lluís Coromina, amic personal d’Albert Serra i mecenes de les seves pel·lícules; l’exconseller de Cultura Santi Vila i, com no, tot l’equip en ple del film i els seus productors: Artur Tort, director de fotografia; Montse Triola i Clàudia Robert, productores; Marc Verdaguer, compositor de les músiques… L’endemà, de tornada cap a casa, més serendipitat. Coincidim amb la jove coprotagonista del film ‘Las chicas de la estación’, Salua Hadra, un film que no podem deixar de visionar i que tampoc deixarà ningú indiferent: l’abús de menors.