Sexe, Eivissa, Locomia.... Santi Moix com a reclam

Les flors es tornaren negres 
i asexuades.
Deixaren d'atreure els insectes,
si és que encara n'hi havia.
Arribats en aquest punt,
un calze negre sense estams ni pistils,
de bellesa hermètica i heràldica,
la planta es moria.
Alguns intentaren alimentar-se
amb aquests pètals amargs
de textura plàstica.
Els assecaren i molgueren fins
però eren tòxics,
provocaven febres, diarrees i tremolors
i una paràlisi final asfixiant.

Enrique Juncosa. Poema per a l'exposició
La scoperta del Fuoco de Santi Moix.

Quan entre els teus coneguts –més i menys culturetes– dius que marxes cap a Eivissa a veure una exposició d'un amic artista, tothom et mira amb una ganyota estranya. Eivissa i cultura? Doncs sí, Eivissa i cultura i arts visuals... i també natura, gastronomia i una mica de diversió, evidentment! El primer a posar clixés sobre aquesta regió, alguns guanyats a la força i gràcies a la pandèmia turística mal entesa, soc jo. No havia anat mai a l'illa, malgrat que he voltat mig món. Em resistia perquè no em motivava gens els estímuls i les notícies que sempre es generaven sobre aquest indret. Sí, ho reconec, soc una mica friqui i només em motiva viatjar si puc trobar derivades culturals-patrimonials, malgrat després les persones de la regió, la cultura gastronòmica, els costums, el paisatge t'acaben sovint seduint. La família i els amics ja saben que és com una addicció visitar museus, tallers d'artistes... Recentment, he viatjat a Eivissa per anar a visitar l'exposició de l'artista Santi Moix en el museu d'art contemporani d'Eivissa (MACE) i entrevistar a la directora, Elena Ruiz, un plaer les dues coses.

Capvespre wagnerià des del Cafè del Mar. Sant Antoni de Portmany

I ja només entrar a l'avió que des de Barcelona em portarà a l'illa ignota, al costat del meu seient, hi ha la Neus Escandell, l'editora eivissenca de Balàfia Postals. No ens coneixíem, però la sento parlar de Miró i així comença una conversa informal que deriva amb Walter Benjamin i una edició que va publicar sota el títol de "Relats d'Eivissa". Parlem del turisme, de les problemàtiques i de les derivades positives que també ha generat i em diu amb to rialler que en aquells moments estic fent de turista a les illes i ella ho acaba de fer a Barcelona, malgrat no voler entrar dins aquest marc conceptual. Una hora passa de pressa i aterrem a Eivissa -IBIZA, en castellà, coneguda molts anys gràcies també al cotxe Seat i al grup Locomia (en parlaré més tard).

Elena Ruiz, directora del MACE, davant de la instal·lació mural de Santi Moix

Sortit de l'avió la temperatura ha augmentat i a mesura que vaig a cercar l'hotel, vaig veient el paisatge i em porta a connectar-me amb les excursions al Marroc o a la zona d'Alacant. Cases baixes, terra vermellós, vegetació singular, exòtica, els horitzons i l'energia que es respira per les zones naturals em sedueix de cop. L'urbanisme intens està molt més concentrat del que em podia pensar, hi ha un 65% de l'illa que té en la natura la dominant, una natura que et connecta amb tu mateix, en tant que som natura. Tast de vins de la zona i cap a veure el capvespre wagnerià des d'un mític indret, emulant el que feia el pintor Joaquim Mir cada dia quan estiuejava a Mallorca. Mir, però, sempre que el sol s'amagava l'aplaudia en deferència a l'impressionant espectacle de bellesa que suposa. Nit tranquil·la i a dormir aviat. L'endemà entrevista amb Elena Ruiz, director del museu d'art contemporani d'Eivissa, "la jefa" de la cultura a la zona. El museu és un espai que pot passar desapercebut, dins la impressionant fortificació de la zona antiga -Dalt Vila-, però que esdevé un oasi quan la marabunta humana es concentra entre els carrerons. A dins del MACE, la instal·lació de Santi Moix ens fa connectar amb la història de l'art amb la natura com a pretext. La sala d'exposicions de remembrança antiga esdevé majestuós. Brillant el continent i el contingut. Color, intensitat, explosió d'idees, bodegons contemporanis... Un gaudi les obres d'en Santi. Un recorregut ràpid per les col·leccions del museu em porta a topar-me amb diverses obres de relleu, però em quedo mirant l'escultura de l'artista Stella Rahola Matutes, que sempre m'ha encantat i que aviat serà la portada del pròxim número 200 de bonart. El vidre reciclat per construir urbanismes imaginaris. Ella, amb estretes arrels a l'illa, segur que d'ací a poc serà la propera a exposar entre aquelles magnífiques sales.

Escultura d'Stella Rahola Matutes

Però seguim la itinerància per mirar tota aquesta magnífica fortificació que data, la renovació, del segle XVI, i formava part del pla de modernització de les defenses costaneres de la Mediterrània, impulsat per Carles I i Felip II, per mantenir i defendre els territoris de la Corona en una època de continus conflictes bèl·lics amb França i l'imperi otomà. També descobreixo un espai d'art del consell d'Eivissa, Sa Nostra Sala,  prop del centre històric on està exposant el pintor Vicent Boïl, un valencià que va guanyar el premi Vuit d'Agost i que crear mons geomètrics i orgànics alhora i plens de vitalitat cromàtica. 

El pintor Vicent Boïl a Sa Nostra Sala 

Al vespre, una visita que no es pot obviar a Can Pau, un restaurant mític de l'illa i epicentre de cultura i actes socials. Alba Pau, una banyolina de naixement i amb una tradició familiar plena de cultura i mecenatge, fa més de quaranta anys que es va quedar a viure allí. Em descobreix una altra Eivissa, quan el focus de l'estiu s'apaga, però quan s'encenen unes altres dinàmiques socials. Hi treballa també el regidor de cultura de la població on està ubicat el restaurant, prop de Santa Gertrudis de Fruiteria -que pertany a Santa Eulària des Riu-. Aquest poble és petit, ordenat, bonic i blanc. Hi ha una església exquisida del segle XI dedicada a aquesta verge que rescatava ànimes del purgatori i amb un lateral d'una arquitectura racionalista punyent. Molt a prop, entre els carrers, descobreixo la galeria Parra i Romero, que també té seu a Madrid. En fi, bons records i de tornada cap a Barcelona, remenant el mòbil i fotografies de l'instant trobats, descobreixo a Netflix la història del grup Locomia, fundat els anys vuitanta per un català, Xavier Font, a Eivissa, i que des de les illes es van projectar al món amb vestuaris, música i energia delirant. Un bon final.
 

Exposició a la galeria Parra&Romero