Elena Ruiz Sastre: "No podem seguir abordant l’art només des dels conceptes historiogràfics, hem de presentar-lo a través de les emocions!"

Elena Ruiz Sastre, nascuda a Soria el 1960, és una reconeguda historiadora de l'art i gestora cultural que des de 1990 ocupa la direcció del Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE), un dels primers museus d'art contemporani d'Espanya. Amb una formació sòlida en Història de l'Art i una experiència docent prèvia, ha destacat per la seva tasca en l'ampliació i consolidació de la col·lecció del museu, així com per la seva capacitat per posicionar el MACE com un centre de referència en l'escena artística.

Sota la seva direcció, el museu ha crescut en prestigi i influència, especialment gràcies a la seva tasca per vincular Eivissa amb moviments avantguardistes com el Grup Eivissa 59, que va atraure artistes destacats de l'art abstracte. A més, Elena ha impulsat projectes innovadors que integren l'art amb la societat, liderant programes educatius i terapèutics destinats a acostar l'art a diferents col·lectius socials, posant un èmfasi especial en l'impacte emocional i social de l'art contemporani.

 

Ricard Planas Camps. Per començar, què implica la incorporació d'una exposició com la de Santi Moix al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa? Com veu la relació amb l’artesania actual que està tornant a l’art contemporani?

Elena Ruiz Sastre. Mira, acabo de tornar de la Biennal de Venècia, on hi ha una gran presència de teixits i artesania contemporània, i sembla que cada vegada n'hi haurà més. Hi destaca especialment una forta empremta llatinoamericana en el discurs d’artistes vinculats al món indígena, que recuperen tècniques tradicionals de teixits, ceràmica i decoració. Tot això ens remet a un món primitiu on aquestes pràctiques tenien una funció pràctica, però l’art contemporani s’allunya d’aquesta utilitat pràctica. Un exemple clar és l'obra d'Albert Pinya, un artista jove mallorquí que ha exposat a Eivissa i que ha treballat amb la ceràmica. Ha creat formes inspirades en els ous fenicis, que servien per guardar les cendres dels difunts. Els artistes sovint connecten amb allò primitiu, amb l’ancestral, i amb allò que és profundament humà i cultural.

RPC. I com veu la relació amb l'àmbit digital?

ERS. El digital no substitueix el presencial, sinó que el complementa. Crec que ens trobem davant el desenvolupament d’eines tecnològiques molt poderoses. El repte és educar-nos per fer un bon ús d’aquestes eines i hem de saber dosificar-les, sense permetre que ens substitueixin o ens anestesiïn fins al punt de convertir-nos en robots que només sabem consumir.

RPC. Psicològicament ja comencen a haver-hi estudis una mica alarmants sobre el tema. Sobretot a nivell d'addiccions en nens petits.

ERS. Sí, té un component anestèsic. Des del punt de vista de la neurologia, les emocions que es graven al nostre cervell, especialment a l’amígdala, estan lligades a vivències. El que queda fixat és una emoció que forma part d'una experiència viscuda. Quan aquestes vivències són doloroses, la ment humana tendeix a enganyar-se i, sovint, anestesia els records que ens provoquen dolor. Tanmateix, si entenem el propòsit del dolor, no necessitarem anestèsics, perquè el dolor ens serveix per conèixer-nos millor, és part de nosaltres.

RPC: Com percep aquesta la relació entre art i dolor?

ERS. L’art és una via que, des del meu punt de vista, no sempre porta a la felicitat. Sovint, els artistes aborden temes dolorosos, però malgrat això, l’art és un camí cap al coneixement. El més directe és la música. De sobte sona i ja ens transporta a emocions, a mons, a imaginacions... La paraula, la poesia, en canvi, ens condueixen cap a la reflexió.

RPC: Ens ensenyen a llegir, a escriure, però en canvi, a nivell d'arts visuals l'educació és més escassa. En el museu tenen un flux important d'escoles i mainada, ens pot parlar una mica sobre aquesta línia del museu?

ERS. L’educació, especialment la promoguda pels organisme competents, em sembla ben intencionada, però crec que li manca una atenció adequada a l'àmbit emocional. Si estudies la història de l’art, pots obtenir moltes claus per comprendre artistes com Rubens o Velázquez, ja que això implica investigar el context històric, la política i les relacions socials d'aquell moment. Això t’ajuda a entendre per què aquests artistes pintaven d’aquella manera, però la història de l’art no et donarà el significat profund de les seves obres; per a això calen altres eines de coneixement.

RPC: Quines?

ERS. Aquestes eines sovint provenen de la investigació, especialment sobre les emocions i entra en joc l’educació emocional, que considero fonamental. Al museu, per exemple, tenim un programa anomenat "Museu Terapèutic" i organitzem visites en aquesta direcció. Quan la gent arriba al museu, no entra directament a les sales d'exposició; primer passen per una sala didàctica on fan exercicis de respiració. Això els permet desconnectar del que porten del carrer i entrar en un altre espai. És important facilitar aquesta transició perquè molts visitants no coneixen l’entorn del museu. Potser jo sé més sobre història de l’art perquè ho he estudiat, però emocionalment, tots som semblants. Les emocions com el fàstic, la por, la tristesa o l'alegria són universals, i aquí no hi ha segregació possible, ni barreres d’idioma, gènere o coneixement.

RPC. Fa unes setmanes vaig entrevistar Beatriz Herráez d’Artium i ella posava èmfasi en el deute històric que hi ha a les seves col·leccions pel que fa a la visibilització de les dones. Què en pensa?

ERS. De vegades es poden crear narratives inclusives en qüestions de gènere, però no sempre és fàcil. Per exemple, al Museu, el nostre punt de partida va ser el Grup Eivissa 59, on només hi havia una dona. Amb la directora d'Es Baluard d'aquell moment, Imma Prieto, vam proposar que ells, amb més capacitat econòmica, fessin una exposició dedicada a Katja Meirowsky, l'única dona membre del grup i aconseguir visualitzar-la més i millor. Hi ha un altre cas interessant. Del MACE depenen dos museus més: el Puget i la Casa Broner, que gestionem com a espais satèl·lits, permetent-nos exposar tant la pintura figurativa tradicional de les illes com les avantguardes. La Casa Broner va ser donada per Gisela StraussBroner, la vídua de l'arquitecte i pintor Broner. Quan vam rebre el llegat Broner, els plànols van anar al Col·legi d'Arquitectes, mentre que nosaltres vam rebre la casa i algunes pintures. Anys més tard, investigant-les, vaig descobrir amb sorpresa que estaven signades per ella. Malgrat que Gisela StraussBroner potser no era pintora de professió, havia jugat un paper sotmès, potser de manera voluntària, en una estructura familiar on el seu marit brillava. Aquestes quatre obres ja s'han integrat en dues exposicions temporals i tenim la intenció d'incorporar-les a la Casa Broner permanentment. Aquesta petita història és suficient per empoderar la figura de Gisela StraussBroner i situar-la en un pla d’igualtat.
 

Sense títol, Katja Meirowsky (1957)

 

RPC. Parlem de col·leccions. Com es conforma la del museu?

ERS. Sorgeix del nucli d’Eivissa 59, el grup d'avantguarda de les illes. Al museu, tenim una presència que inclou personalitats com el pensador Walter Benjamin i la seva relació amb el fotògraf Raoul Hausmann, que va estar a l'illa als anys 30. Però la majoria dels artistes que destaquem són de després dels anys 50, com Isabel Echarri i Giorgio Pagliari. També hi ha altres artistes que, tot i no formar part del Grup Eivissa 59, van deixar empremta a l’illa, com Emil Schumacher, Hans Kaiser, Will Faber i Joan Semmel. Als anys 50, molts alemanys van arribar a Eivissa per establir-se, buscant recrear aquesta imatge bucòlica de paradís.

RPC. Ara que parla de paradís... L'historiador Lluís Costa, conjuntament amb Bruno Ferrer, acaben de publicar 'La destrucció del paradís', les cartes de Walter Benjamin, que ja començava a anticipar el conflicte amb el turisme.

ERS. Walter Benjamin és una veu lluminosa i precursora de moltes idees, però encara manté una essència de tardo-romanticisme. De fet, la tradició romàntica s'estén fins ben entrat el segle XX. Un exemple interessant és el cas d’Ivan Spence, el primer gran galerista d'Eivissa. Tinc les seves memòries inèdites, on explica una anècdota dels anys 60: es va comprar un carro i un ase per moure's per l'illa, i un dia, arribant al Café Montesol, va lligar l'ase a un arbre. Quan un policia li va prohibir aparcar-lo allà, Spence va exclamar: "Me’n vaig d'Eivissa, ja no és el que era". Aquesta frase reflecteix com, per a ell, els anys 60 ja semblaven el final d'una època. Curiosament, avui, des de la perspectiva del 2024, veiem els anys 60 com una època idíl·lica, però per als que vivien aquell moment, ja semblava que l'essència d'Eivissa s'estava perdent.

RPC. Aprofundim amb el binomi turisme i cultura.

ERS. El turisme està generant un gran desequilibri, cosa que és evident. El boom turístic dels anys 60 va transformar aquesta illa, abans econòmicament pobre, en un lloc amb un desenvolupament enorme. Ara és evident que cal regular-ho, ja que hi ha moltes carències que s’han d’estudiar bé. És necessari moderar el turisme de masses, així com l’alta inflació provocada pel turisme de persones amb gran capacitat adquisitiva que compren finques i encareixen els preus de tot tipus de negocis. Des del nostre punt de vista, parlant des del museu, no hem experimentat cap tipus de crisi.

RPC. Ha ajudat d’alguna manera?

ERS. Vull creure que col·labora positivament. Nosaltres no experimentem un desbordament de visitants. Som optimistes perquè el que oferim s’està "consumint" amb moderació.

RPC. Els magatzems visitables són una tendència molt interessant, pero els magatzem tenen límits, no es pots créixer infinitament. 

ERS. El projecte del magatzem visitable és un desig que vam poder complir l'any passat amb una exposició. Aquest museu té molta història. Va néixer conceptualment el 1964 amb la Biennal d'Eivissa, i l'obertura es va materialitzar entre 1969 i 1972. És un dels primers museus d'art contemporani de l'Estat espanyol, fora de Madrid i Barcelona, que en aquell moment no tenien una seu fixa, tot i ser reconeguts. Es va crear durant el tardofranquisme amb una clara finalitat de propaganda política, però amb el temps va esdevenir un museu temporal, només obert durant la temporada d'estiu. Després es va convertir en un museu estable, tot i que aquesta etapa va durar poc.

RPC. Vostè ha aconseguit consolidar aquesta iniciativa.

ERS. He estat al capdavant d'aquest museu durant més temps que qualsevol altre director, cosa que aporta estabilitat, així com dinàmiques bones i algunes potser no tan bones (somriu). Gràcies a això, hem pogut mantenir el museu obert de manera estable durant tot l'any, i això ens ha permès inventariar les col·leccions, adonant-nos de la seva heterogeneïtat. Una de les meves missions és tornar a investigar els fons antics de la Biennal per recuperar aquest llegat.

RPC. Teniu alguna línia d'estudi o beca en aquest sentit?

ERS. No disposem de beques de recerca. La investigació la fem nosaltres directament des del museu. Per exemple, actualment tinc un projecte en ment: portar a museus europeus el que va succeir a Eivissa, explicar als europeus el que els artistes alemanys van fer aquí i transmetre aquest missatge de cultura i civilització. Ells van saber transformar el drama. La gran història que explica aquest museu, especialment en el capítol del Grup Eivissa 59, és que van ser capaços de convertir el drama en obra d'art i en vida.

RPC. Per quan el seu llibre de memòries?

ERS. No ho sé! (somriu). He escrit i publicat molt, però les persones tenim les hores que tenim. No em vull excusar, però crec que tinc altres prioritats. He estat una dona divorciada, que ha tingut que tirar endavant tres fills, i dirigir un museu, mentre creàvem la Casa Broner i el Museu Puget, que no existien abans. Potser serà quelcom que em plantegi més endavant.

RPC. Això és un llegat molt important. Com ho veu el futur d’aquí a deu anys?

ERS. Veig que tot això és un capital enorme que només farà que créixer. No hi ha cap altra possibilitat; no pot decréixer. Tot el que es crea de manera constructiva és quelcom que cal mantenir i millorar, i no en tinc cap dubte.

RPC. Les polítiques públiques destinades a la cultura tendeixen a consolidar però normalment no creixen. Creu que el sector privat s'hauria d'involucrar més?

ERS. Les administracions tenen un límit. En l'actualitat, tinc una presidenta del patronat amb un entusiasme enorme per la cultura. L'any passat, el pressupost del museu va augmentar, i veig un gran suport per part del Govern Balear, que ens proporciona subvencions nominatives anuals. Parlant amb en Pedro Vidal, que és secretari de Cultura, també noto el seu entusiasme. En quant a l'acció privada, hi ha una associació d'amics del museu que és àgil i apassionada, i sempre dóna suport mitjançant donacions, com les de Rosselló i José Luis Blanquer, que tenim dipositades aquí al museu.

RPC. També hi ha el tema de l’emergència climàtica i com la cultura respon al quilòmetre zero, a les praxis sostenible, a l'ús d'energies renovables en els seus equipaments...

ERS. A part d'aprendre d’errors dels passat, ara ens trobem amb un nou paradigma que hem de resoldre. I com ho fem? No és fàcil. Per exemple, en el museu hi ha un aparells d'aire condicionat... Durant la pandèmia, es va comentar que si traiem els aires condicionats dels llocs públics que havien estat tancats, l'aire seria més pur. En els museus no poden prescindir-ne per conservar les obres d'art, però si podem tenir energies renovables per minimitzar l'impacte. És un tema d'equilibris. Durant la pandèmia, jo venia com a personal autoritzat amb un guàrdia de seguretat cada dia al museu; era fantasmagòric caminar pel carrer quan no hi havia ningú. Havíem de regular la temperatura i la humitat per assegurar que les obres no es fessin malbé.

RPC. Com vau abordar tot el tema del Covid? Quines coses positives i negatives creu que ha deixat?

ERS. Vam abordar la situació amb molta reflexió. Les conseqüències positives van ser aquest enfocament didàctic. No podem seguir abordant l’art només des dels conceptes historiogràfics, ja que és un missatge absolutament intel·lectual. Estem demanant que la gent entengui què és l’art conceptual o l’informalisme abstracte, quan venen persones que no tenen coneixements previs. Hem de presentar l’art a través de les emocions, i això ens ho va ensenyar la pandèmia. La pandèmia ens va donar una gran lliçó d’humanitat i ens vam situar al nivell de les persones, deixant el discurs intel·lectual per als especialistes.

RPC. Què en va sorgir?

ERS. Vam crear un museu molt més amistós i vam abandonar discursos que podien semblar críptics, permetent que la gent accedís a discursos més aproximatius des del punt de vista emocional. Ara bé, després de la covid el món ha empitjorat en la repetició dels mateixos errors i en la hipocresia respecte al canvi climàtic.

RPC. Heu fet alguna exposició sobre aquestes qüestions mediambientals? 

ERS. L’exposició de Santi Moix és una reflexió sobre la flora i la natura, i la de Joana Vasconcelos l’any passat també ho era. Nosaltres no fem política ni llancem titulars polítics; simplement hi treballem.

RPC. Xavier Barral sempre ha dit que tot fet humà és política.

ERS. La conseqüència pot ser política, des del meu punt de vista, però nosaltres vehiculem el missatge de l’artista. Joana Vasconcelos ens va prestar una peça, ‘Valkyrie Crown’, que és meravellosa i gira al voltant del reciclatge. Joana treballa donant feina a dones lisboetes amb teixits ancestrals, recuperant peces que no es llencen. Per tant, portem una obra feta per dones amb materials reciclats, que inclou les seves labors i un tros de cinta. Això és una gran lliçó d’ecologia. Pel que fa a l’obra de Santi Moix, la vaig titular ‘La Scoperta del Fuoco’, en referència a un quadre de Tintoretto que es troba a Venècia.

RPC. Veig que li apassiona la història, els mites i la seva interpretació...

ERS. Sí, un dels meus interessos és l’ensenyament i la comunicació, i l’altre són els mites i la interpretació dels símbols en el contemporani. Crec que els artistes utilitzen a vegades de manera conscient i d’altres inconscient un llenguatge de símbols ancestrals que, encara que semblin hermètics, estan carregats de significat. L’obra de Santi Moix planteja un univers paradisíac. D’una banda, és un Edèn, i de l’altra, la flor és el símbol més concret de la condició efímera de la vida, que podem observar amb els nostres propis ulls quan arriba la primavera i floreixen les flors, per desaparèixer al cap d’uns mesos. En Santi va recórrer tota l’illa de Menorca, on va fer dibuixos en carbonet, i després va caminar per Eivissa, recollint petites espècies d’orquídies que creixen espontàniament a l’illa i altres flors locals.

RPC. És el nostre Sánchez Cotán en versió segle XXI

ERS. Jo no esmento Sánchez Cotán en el text, però sí que parlo de dues artistes dones que pintaven flors desconegudes: Barbara Dietzsch i Maria van Oosterwijck. Hi ha algunes coincidències sorprenents que deixaven a Santi bocabadat, perquè li enviava fotos d’un quadre d’un card fet per Barbara Dietzsch, que és del segle XVIII, i un dibuix d’un card fet per ell, i resultaven pràcticament idèntics. L’exposició de Santi també simbolitza el naixement de la natura. Al text, també anomeno un quadre de Lucas Cranach, a qui considero un dels pintors més savis de la història. El seu quadre sobre l’Edèn aconsegueix representar tots els episodis en un mateix pla, ja que no tenia una altra manera de fer-ho. En canvi, Santi fa el mateix però a l’inrevés: nosaltres, els visitants de l’exposició, som els primers éssers humans que habiten l’Edèn, mentre al nostre voltant observem el naixement de la natura.

RPC. Interessant reflexió per finalitzar.

ERS. Segons el Pentateuc, al Gènesi, Déu ordena a la Terra que floreixi. A més, l'Enuma Elish, un poema anterior a la Bíblia atribuït a Efren (posteriorment santificat com a Sant Efren pels cristians), expressa una idea similar: un déu ordena a la Terra que florisca i germini. Aquesta ordre d’inici és semblant a la idea d’Heràclit, que parla del foc com a origen de la vida. També podem recordar el mite de Prometeu, que utilitza el foc com a símbol de vida. Prometeu és l'heroi que roba el foc i el dóna als humans, patint el càstig dels déus per la seva acció.

 

'La Scoperta del Fuoco', Santi Moix