La Fundació Vila-Casas presenta Francesc Domingo i Madola

Francesc Domingo, de Sant Just a Sâo Paulo

Amb la seva traça inconfusible i una vida dedicada a l’art, Francesc Domingo torna a la llum a través d'una exposició antològica que ens permet explorar el seu llegat. Als Espais Volart de la Fundació Vila-Casas, de la mà de la comissària Natàlia Barenys, s’ofereix un recorregut complet per les etapes creatives d’un dels artistes més destacats de l’avantguarda catalana, des dels seus inicis a Sant Just Desvern fins a la seva producció madura a São Paulo.

L’exposició explora la trajectòria vital i artística de Domingo, marcada per unes profundes arrels obreres i la seva formació en ateneus populars, que van alimentar una rebel·lia creativa i un fort compromís amb el poble. Aquesta influència va cristal·litzar en la seva ferma voluntat de democratitzar l’art i la cultura, tal com es va evidenciar durant la Revolució Catalana de 1936. En aquells temps convulsos, Domingo va liderar iniciatives culturals que buscaven fer l'art accessible a tothom, un esforç que el va portar finalment a l'exili, deixant una empremta que encara ressona.

Des de les seves primeres obres amb Josep Llorens Artigas, fins a la seva etapa parisenca dels anys vint al costat de figures com Joan Miró, Domingo va cultivar un estil que va evolucionar cap a un realisme introspectiu. Aquest viatge creatiu passaria també pel realisme fauvista a Tossa de Mar, abans de culminar amb la seva fascinant traducció cultural al Brasil. En aquest període, va fusionar elements de la tradició catalana, com la Moreneta, amb la realitat brasilera, creant obres que retrataven mares negres i mulates, en una celebració de la fraternitat artística i social que impregnava la seva visió del món.

Dibuix, Francesc Domingo (primer terç s.XX)

Un aspecte fonamental que queda palès a la mostra és la seva extraordinària capacitat com a dibuixant. Per Domingo, la línia no només era la base de la seva obra, sinó l'essència mateixa. Amb traços precisos i mesurats, aconseguia captar l'ànima de les figures i les formes, aportant a les seves composicions una solidesa i profunditat úniques. Abans de qualsevol obra pictòrica, realitzava nombrosos esbossos i apunts, establint així la base sòlida de les seves creacions. Aquest domini del dibuix era l’eix central que sostenia tota la seva producció artística.

Finalment, l'exposició posa en relleu com Domingo, influenciat per artistes com Isidre Nonell, Cézanne i Picasso, va construir un llenguatge artístic personal que respirava poesia i una profunda connexió espiritual amb l’art romànic català. La seva habilitat per connectar el passat amb una visió moderna i inclusiva el situa, juntament amb Miró i Dalí, en el panteó dels grans noms de l’avantguarda catalana dels anys vint. Tanmateix, això obre el debat que ja va plantejar el seu primer biògraf, Jaume Pla: si Francesc Domingo és, sens dubte, un dels artistes més importants del segle XX, com és que ha quedat, en gran part, oblidat en la memòria col·lectiva?

Madola, un foc mil·lenari

La terra, l’aigua i el foc són els tres elements primordials que defineixen l’obra de Madola, la qual, amb la seva senzillesa aparent, amaga una profunditat gairebé inescrutable. Amb una trajectòria artística que s’estén al llarg de gairebé seixanta anys, Madola ha aconseguit transformar els materials més comuns en vehicles d’expressió espiritual i reflexió profunda. La seva obra, exposada ara als Espais Volart de la Fundació Vila-Casas, ofereix una mirada única sobre la relació entre l’elemental i el sagrat, entre el quotidianitat i el transcendent.

Comissariada per Caterina Almirall, la mostra presenta un recorregut per les diverses etapes de la carrera de Madola, des dels anys seixanta fins a l’actualitat. Organitzada en sis àmbits distintius, l’exposició revela l’evolució de la seva obra, que oscil·la entre el més orgànic i el més constructiu. Cada àmbit destaca temes fonamentals de la seva creació, com la relació entre la vida i la mort, i explora com els motius de reflexió de Madola s’han desenvolupat al llarg del temps, donant forma a un diàleg constant entre els aspectes més quotidians i els més profunds.

La fidelitat de Madola a la ceràmica com a mitjà d’expressió no és només una elecció material, sinó una connexió amb pràctiques ancestrals que investiguen la relació entre l’home i els elements naturals. Les seves obres, que inclouen urnes, esteles, taules i amulets, no sols reprodueixen formes tradicionals sinó que també les reinventen, cercant alguna cosa que transcendeixi la nostra comprensió immediata. Madola explora també les diverses representacions del cos, sempre per parts, com si fossin amulets o restes d’estatuària antiga.

Suite Wagner, Madola (2011)

En les peces més recents de l’exposició, es reflecteixen problemàtiques actuals com la contaminació ambiental i les crisis humanitàries derivades de les migracions forçades. Aquestes obres demostren l’implicació de Madola amb els problemes contemporanis, oferint una visió crítica del món actual. La seva capacitat per combinar l’art arquitectònic amb l’escultura revela una vocació per explorar les estructures tant en dimensions completes com en detalls més petits, amb una atenció meticulosa al procés creatiu.

Finalment, la influència de Salvador Espriu en la trajectòria de Madola és evident en les seves obres dedicades al Cementiri d’Arenys de Mar. Aquesta relació, que va començar amb una petició per a la seva primera exposició, ha estat un pilar clau en la seva creació artística. L’exposició actual no només celebra el llegat de Madola com a ceramista, sinó que també reivindica el seu llenguatge únic i innovador en el context contemporani. Amb cada peça, Madola ens ofereix una reflexió profunda sobre la interconnexió entre el tangible i el transcendent, invitant-nos a explorar les profunditats invisibles de l’experiència humana.

Les dues mostres es podran visitar del 17 de setembre de 2024 al 19 de gener de 2025 als Espais Volart de la Fundació Vila-Casas.