Beatriz Herráez: “El museu no només es defineix per allò que està a les sales expositives, sinó pel que genera en el seu entorn més proper"

Beatriz Herráez és una destacada comissària d'art contemporani i, des del 2018, dirigeix l'Artium, el Museu d'Art Contemporani del País Basc, a Vitòria-Gasteiz. Amb una trajectòria reconeguda en el camp de la gestió cultural i el comissariat, ha treballat en institucions com el Centre Cultural Montehermonoso Kulturunea, MARCO de Vigo, MUSAC de Lleó, el Museu Reina Sofía de Madrid i ha impulsat nombrosos projectes expositius tant a nivell nacional com internacional.

Sota la seva direcció, l'Artium s'ha consolidat com un referent en la preservació i difusió de l'art contemporani basc i internacional. Herráez ha destacat per la seva aposta per incorporar la perspectiva de gènere en les col·leccions del museu, recuperant i donant visibilitat a dones artistes que havien estat tradicionalment marginades. A més, ha impulsat una visió transversal del museu, integrant l'educació, la investigació i la connexió amb la comunitat local en els seus programes, així com fomentant un treball en xarxa amb altres institucions culturals com el Museu de Belles Arts de Bilbao i Tabakalera de Donostia.

Ricard Planas Camps. Voldria començar l’entrevista amb l’empoderament de les dones pel que fa a l’àmbit dels museus. Pràcticament no hi ha dones a les col·leccions desl museus o n’hi ha poques, l'Artium no s'escapa d'aquesta tendència...

Beatriz Herráez. Bé, això és una qüestió que marca i determina el treball que es fa al museu des d'una perspectiva transversal. Intentem que aquesta diversitat de veus, de pràctiques i de maneres de fer estigui representada i sigui part dels programes que tenen una comunicació amb el públic. Evidentment, la col·lecció és una pedra angular d'aquest museu, i és un museu d'art contemporani que va començar la seva col·lecció a principis dels anys 70. En aquell moment, la qüestió de la incorporació dels discursos igualitaris no s'havia contemplat, però, afortunadament, ja des dels últims anys és quelcom present en els plantejaments de qualsevol museu dedicat, sobretot, a les pràctiques dels llenguatges contemporanis.

RPC. Quines línies treballen?
BH. D'una banda, atenem la producció més contemporània treballant en projectes que contemplen aquesta noció d'igualtat a les sales, però també estem fent un esforç important fomentant la recuperació i revisió de la història amb obres d’artistes que van construir la col·lecció del museu inicialment. Per exemple, hem vist que era possible fer dialogar obres de Mari Paz Jiménez, que és una artista que hi era a la col·lecció del museu però que mai havia estat mostrada, amb obres dels seus contemporanis i generar un relat que tingués sentit i aportés una nova manera d’entendre la nostra història.

RPC. Pensant en el futur, com es podrien arribar a equiparar una mica més aquestes praxis? Compres més dirigides?
BH. Sí, crec que això és la responsabilitat d'un museu i d'una institució pública, que a més està finançada amb diners públics en la seva gran majoria, no totalment. Hi ha diverses línies d'actuació: d'una banda, s’ha d’incrementar el nombre d'artistes històriques que formen part de les col·leccions, no només dels fons. S’ha de donar a conèixer i posar un focus sobre aquests treballs, aquests discursos i aquests debats que també van sorgir fa unes dècades; i, per altra banda, s’ha de tenir una perspectiva paritària en l'adquisició d'artistes. També hi té a veure la redistribució dels recursos públics, no només en el nombre d'obres, sinó també en la redistribució dels pressupostos dedicats a l'adquisició. Alhora, també en qüestions que tenen a veure amb els programes d'investigació. El museu té una part molt important que està vinculada a la universitat, que alhora està vinculada a fàbriques d'investigació i a centres de documentació, des d'on s'impulsen, s'activen i s'acompanyen també investigacions que permeten que després aquestes obres i artistes s'incorporin a la col·lecció.

RPC. Parla d’investigació, a nivell educatiu passen gairebé 20.000 alumnes per l’espai anualment. En quin sentit us interessa aquest àmbit de la investigació? Com ho esteu treballant i amb quines perspectives?
BH. El museu és un recurs educatiu fonamental. Entenem que el treball en edats molt primerenques assegura, garanteix o almenys ofereix eines perquè acabin arribant a un museu i perquè entenguin que és un espai al qual tornar. Tot el treball que es fa a l'àmbit escolar i universitari és una de les línies d’acció més importants d’aquest museu. Tenim, des de fa dues edicions, un curs amb la UNED, que justament s'adreça als seus públics més especialitzats en els llenguatges i en els debats de l'art contemporani. També treballem de manera continuada amb la Universitat del País Basc i la Facultat d'Història de l'Art a Vitòria-Gasteiz. De fet, la reflexió sobre les pràctiques educatives i les tecnologies de l'art en relació amb la formació està també present en el nostre programa expositiu. I acabem de clausurar el segon de tres episodis expositius d'una investigació a llarg termini, impulsada per equips curatorials, que justament aprofundeixen en aquesta línia. Aquesta manera de treballar transversalment, permetent la circulació d’espais que alimenten uns altres —l’espai expositiu, el de col·lecció, el d’investigació, el d’educació...—, és el que pot resumir el funcionament del museu. Intentem que els espais, els àmbits de treball i els diferents departaments treballin de la mà.

RPC. Aquest any hi ha la commemoració de dos grans escultors del País Basc: Basterretxea i  Chillida.
BH. Aquest any ha estat el centenari del naixement de dos dels grans noms de l’art basc, i això ens ha portat a celebrar el treball d’aquestes dues figures d’una manera molt interessant. Tenim una exposició de Chillida que s’inaugura en unes setmanes, sobre el Chillida que no és tan reconegut o no tan conegut, però més icònic. Hi ha hagut moltes exposicions aquest any vinculades a la seva obra i al seu llegat com a artista, però nosaltres ens centrarem en el treball que ell va realitzar com a dissenyador gràfic, com a dissenyador de logotips. Es tracta d’un treball més vinculat a les arts aplicades i que també té molta implicació social.

RPC. I amb Basterretxea...
BH. En el cas de Basterretxea, ens hem centrat principalment en l’arxiu. La família Basterretxea va dipositar al museu més de 5.000 documents entre escrits, fotografies, projectes i dibuixos. És un arxiu que hem catalogat, que es pot consultar en línia i que ha permès que despleguéssim una exposició més vinculada a l’espai documental o al treball documental de la seva figura. El centenari de Basterretxea ha generat un treball en xarxa entre les institucions per tal que cadascuna pogués oferir diferents aspectes de la seva producció i oferir una imatge complementària de l’artista. Nosaltres, a més, hem treballat de manera coordinada amb Gorka Basterretxea, que és un dels seus fills. Ha estat enriquidor, sobretot perquè, a través d’aquest tipus d’exposicions més vinculades a l’arxiu, als escrits, a la documentació, hem pogut trobar-nos amb una figura polièdrica en molts aspectes i implicada en qüestions molt diverses.

RPC. Ha parlat del tema de la relació en xarxa entre els diferents museus del País Basc. Com és el  treball en xarxa?
BH. Crec que estem en un moment interessant, hi ha molts projectes que tenen a veure amb aquesta idea de sumar o de treballar conjuntament. Nosaltres tenim la col·lecció pròpia, més històrica i més vinculada al programa, però tenim un altre projecte que es diu col·lecció compartida, en què, juntament amb el Museu de Belles Arts de Bilbao i Tabakalera, adquirim anualment obra d’artistes vius del País Basc, que treballen al País Basc o obres que estan vinculades a aquesta memòria històrica. També hi ha altres projectes que porten anys en marxa i que tenen a veure amb aquesta idea de treball en xarxa entre institucions. Per exemple, acabem de clausurar la cinquena edició de l'escola d’estiu JAI - Instituto de Prácticas Artísticas, que coordinem juntament amb Tabakalera. Vam voler treballar conjuntament per fomentar que els artistes que s’exposen no marxin i quedin vinculats d’alguna manera o altra al museu. Els professors d’aquest projecte són artistes. És a dir, és un projecte d’artistes per a artistes, o bé, una escola d’artistes que forma també comissaris, escriptors i pensadors. Convidem els artistes que formen part dels nostres programes a ser professors dels alumnes. Per tant, gairebé cada setmana, els alumnes tenen un professor que ha exposat a Artium o a Tabakalera. El treball en xarxa és fonamental per nodrir un context i, a la vegada, per nodrir-nos nosaltres mateixos d’aquest context.

RPC. Hi ha nova consellera de cultura al Govern Basc, com són les relacions?
BH. A la nova consellera la vaig conèixer a l’entrega dels premis Gure Artea i bé, estic segura que seguirem tenint una molt bona relació. Crec que en aquests moments, com et deia, hi ha una manera de treballar positiva que es mantindrà. Espero que seguim creixent, que hi hagi moltes més iniciatives i projectes.

RPC. Perspectives de futur o projectes que li agradaria dur a terme?
BH. Doncs seguir treballant com fins ara. Continuar treballant en el programa expositiu que ja està construint-se i, després, principalment, un dels projectes en què sí que estem posant molta energia i en el qual estem treballant de manera coordinada des de diferents departaments té a veure amb l’espai públic del museu. Hi ha una plaça interna que hem anat activant i que s’ha anat treballant des d’ella, amb ella i per ella, en la qual hem instal·lat un lorategui, un petit jardí i un hort urbà, que està custodiat i treballat per un grup de cuidadors del barri.

RPC. I l'obra d'Esther Ferrer...
BH. Recentment, també hem acabat la instal·lació a la plaça interna una gran peça mural de terra ceràmica de l’artista Esther Ferrer, també en línia amb el que comentàvem de recuperar les dones i les seves obres. És una peça que té 20 anys, que estava en un altre espai i s’estava deteriorant, i gràcies al treball i el diàleg amb l’artista, l’hem pogut recuperar i posar en un lloc visible. Aquest treball del museu amb la plaça interna, i que pensa el museu des de la seva relació amb l’entorn més proper, amb l’exterior, amb el barri, és una de les qüestions que ens està portant més temps de reflexió des de tots els equips, per tal de treballar creuant diferents àmbits: el del públic, la restauració, les adquisicions d’obres d’art, els programes públics de la dansa, del cinema..

RPC. I ja per acabar, una reflexió final.
BH. Des de la pandèmia es va activar de manera molt efectiva aquesta idea que el museu no només es defineix per allò que està a les sales expositives, sinó pel que genera en el seu entorn més proper. El pensar en l’espai públic, el ser a l’aire lliure, el prendre el carrer, és quelcom que probablement anirem produint en el futur cada vegada amb més intensitat i, per tant, actualment ho estem treballant amb molta força.