El Museu de Cadaqués acull l'exposició "Univers Tharrats"

Amb motiu del 101 aniversari del naixement del pintor i escriptor Joan-Josep Tharrats (Girona, 1918-Barcelona, 2001), el Museu de Cadaqués acull l’exposició Univers Tharrats. La mostra s'inaugura el dia 1 de juny a les 19 h.  Comissariada per l’historiador de l’art Ricard Mas, Univers Tharrats aplega 220 peces, entre pintures, gravats, joies, cartells, revistes, fotografies i impresos, procedents de col·leccions particulars, museus i fundacions de tot Catalunya, com la Fundació Bassat, la Col·lecció Banc Sabadell, la Fundació Vilacasas o la Fundació Tharrats d’Art Gràfic, de Pineda de Mar. Precisament, aquesta exposició adapta a Cadaqués el muntatge homònim organitzat per la Fundació Tharrats d’Art Gràfic a Pineda de Mar el novembre del 2018. S’hi han afegit algunes obres de Tharrats relatives a Cadaqués, i una secció que aborda la relació de l’artista amb aquesta vila empordanesa. S’estén per les tres plantes del Museu de Cadaqués: la planta baixa està dedicada a la pintura i a l’orfebreria, la primera planta dedicada al Tharrats dissenyador gràfic, amb cartells i cobertes de llibres, el Tharrats editor de revistes com Dau al Set o Negre+, el Tharrats il·lustrador i el figurinista d’obres de ballet i d’òpera. I finalment al segon pis s’hi exposen gravats, la seva obra com a escriptor, i la seva relació amb Cadaqués i la nombrosa colònia d’artistes nacionals i internacionals que hi passava l’estiu. L’exposició estarà oberta fins al 13 d’octubre de 2019. Textos de paret Joan-Josep Tharrats (Girona, 1918-Barcelona, 2001) és un dels creadors més interessants i polièdrics del panorama cultural català de la postguerra civil ençà. A dia d’avui, només s’ha estudiat la seva figura com a pintor i impressor de la revista Dau al Set (1948-1956). I si be és veritat que va ser totes dues coses, també va excel·lir com dissenyador gràfic, escriptor i historiador de l’art, gravador, il·lustrador, orfebre i dinamitzador cultural. Aquesta exposició, tot aprofitant el centenari del naixement de l’artista, vol proposar una nova lectura de Tharrats. Una visió global en la que, més enllà de tècniques, disciplines i suports, puguem descobrir les constants de seva trajectòria artística: l’admiració per artistes com Gaudí, Paul Klee, Max Ernst o Dalí; com a melòman, el seu amor als grans compositors de la música clàssica, al jazz com a expressió musical del seu temps, i molt especialment la passió pel ballet; la seva admiració per la física i l’astronomia; les influències literàries que amaren una obra en absolut narrativa; o Cadaqués com a paradís del creador cosmopolita i alhora ultra local. Tot en Tharrats ens mena a un diàleg entre la tradició i els límits de l’experimentació. Sense amagar la seva admiració per determinades figures, aconseguia transformar els homenatges en punts de partida de noves aventures experimentals, en excuses per a l’inevitable diàleg demiürg. En aquest sentit, fou un precursor de la postmodernitat. Pintor Joan-Josep Tharrats és un pintor impur. I encara no prou conegut. Impur perquè trenca sempre que pot les fronteres de la disciplina pictòrica, tot evitant encasellar-se en un estil concret, i desvelant tothora les seves influències mitjançant homenatges a mestres com Paul Klee, Max Ernst, Velázquez o Goya. Celebrà la seva primera exposició individual el 1950, però no va trobar la seva pròpia veu fins el 1954 amb les “maculatures”; un procediment de la seva invenció mitjançant el qual les impureses de la impremta envaeixen la composició pictòrica. El 1959 va abandonar tota altra activitat –el disseny i l’escriptura, bàsicament– per a focalitzar els seus esforços en la pintura. I el 1961 va triomfar a Nova York. És a partir d’aleshores que pot viure exclusivament del seu art. La seva pintura informalista és fruit d’una sèrie d’automatismes controlats. Ell mateix es considerava un pintor realista perquè pintava a partir de l’observació de la realitat. Una realitat, d’altra banda, no retiniana. La seva obra conté una alta càrrega espiritual, d’altra banda gens mística. Conté imatges que podrien haver estat descobertes tant en un telescopi com en un microscopi. Que evoquen alhora la cúpula celestial i el fons marí. Una de les característiques més sorprenents de l’obra pictòrica de Tharrats és la seva constant experimentació amb elements extrapictòrics: plomes, fragments de roba, papers, pigments industrials... D’altra banda, l’obra pictòrica de Tharrats que es pot veure a casa nostra és només la punta d’un gran iceberg: la majoria dels seus quadres es troben repartits en museus i col·leccions d’Europa i Nord-Amèrica. El retrat és, doncs, incomplet. Gravador Joan-Josep Tharrats sempre ha estat un home d’impremta. I, en qualsevol disciplina, un heterodox. Per això el seu primer llenguatge plenament personal es concreta en les maculatures. La seva obra gràfica conté arriscades experimentacions i evoluciona en paral·lel a la seva obra pictòrica. La seva primera gran sèrie arribarà l’any 1973, amb les 12 litografies del Gènesi. Li seguiran àlbums com la sèrie d’homenatges Homes i estrelles (1975) i Zodíac (1988). ... i microescultor A part de la praxi pictòrica, Tharrats va abordar altres camps com la ceràmica, l’escultura, l’assemblatge i la creació de joies. Les joies i microescultures de Tharrats estan inspirades en les formes de l’arquitecte Antoni Gaudí; també podem veure-hi la influència del seu amic Salvador Dalí. La seva col·laboració amb orfebres es circumscriu a dos períodes: el 1956-1959, amb Manuel Feliu Via. I el 1976-1982 amb Perecoll. Dissenyador Gràfic Una de les facetes més persistents en el temps i, per contra, més desconegudes de l’obra de Joan-Josep Tharrats és la de dissenyador gràfic. Realitzà mig centenar de cartells, nombroses cobertes de llibres, compaginà i dissenyà revistes –com Dau al Set–, i va enginyar anuncis comercials. Com a cartellista, cal destacar les seves afinitats amb el món de la música, especialment amb les activitats jazzístiques promogudes pel Hot Club de Barcelona i la seva secció cultural, el Club 49; amb el gremi tèxtil mitjançant, entre d’altres iniciatives, els Salons Nacionals de la Confecció; i l’univers bibliòfil a través de les fires del llibre. Sense oblidar, és clar, el seu estret lligam amb Cadaqués, l’amor a Gaudí, o la passió pel ballet. Durant un breu però intens període de temps (1954-1956) Tharrats va dissenyar una trentena de sobrecobertes per a novel·les i assajos de la col·lecció “El Club de los lectores”, una iniciativa de diverses editorials encapçalada per Josep Janés. Més endavant, dissenyarà portades per a poemaris del seu pare, Josep Tharrats i Vilà (Girona, 1886-Barcelona, 1975), i per a assajos d’alguns amics, com el crític d’art, jutge i advocat Cesáreo Rodríguez-Aguilera. Hi ha qui qualifica Joan-Josep Tharrats com a “impressor” de Dau al Set. Aquest adjectiu, emprat de forma malèvola, pretenia anul·lar la seva faceta com a pintor... però també com a maquetista i director d’art d’una de les revistes estèticament més avançades del seu temps. D’altra banda, Tharrats va compaginar durant un temps el setmanari Revista, i alguns números dels catàlegs de l’associació Pro Musica. Il·lustrador En l’art de Tharrats, l’imprès fotomecànic damunt paper de tiratge indeterminat té el mateix valor que les edicions destinades al col·leccionisme, acotades en nombre d’exemplars. Tharrats il·lustrà poemaris, revistes –pròpies, com Dau al Set, i alienes, com per exemple Inquietud, de Vic, o Riutort, de Sabadell–, nombrosos programes del Club 49... I fins i tot dissenyà estampats tèxtils i anuncis comercials. No gens menys, seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1994, consistí en una reivindicació dels il·lustradors catalans del primer terç del segle XX. Editor Deu anys abans d’iniciar l’aventura de Dau al Set, Tharrats ja s’havia autoeditat el seu primer llibre, el poemari Abracadabra (1938), signat amb el pseudònim de Joan Bellcaire, amb il·lustracions pròpies. Amb segell Dau al Set edità senzills però bellíssims opuscles. També edità poemaris del seu pare, no gens menys havia estat aquest qui va adquirir la mítica premsa Boston amb què s’iniciaria en el món de l’autoedició. Quan, per necessitats tècniques, no en tenia prou amb la Boston, acudia a la impremta Filograf, del seu amic Ricard Giralt-Miracle. A la dècada de 1980 editarà una darrera revista de tiratge limitat, negre+; una publicació d’art i poesia que es convertirà en punt de trobada entre el món de les primeres avantguardes, la seva pròpia generació, i els joves creadors emergents. Escriptor Una de les facetes que cal reivindicar més de Tharrats és la d’escriptor. Estudià a Béziers, on aprengué a estimar la literatura francesa; els seus autors clàssics i els més avantguardistes. Alguns dels seus primers textos estan redactats en francès. Com a tractadista i assagista d’art, contribuí a divulgar els corrents avantguardistes internacionals a través del setmanari Revista –on, entre els anys 1952 i 1959 publicà 350 articles–, i l’art dels seus coetanis catalans. Com a historiador, realitzà aportacions tan importants com Cent anys de pintura a Cadaqués (1981) i Picasso i els artistes catalans en el ballet (1982). A la darrera etapa de la seva vida col·laborà, amb un article setmanal, al Diari de Girona (1984-1995). Figurinista De la mateixa manera que sota l’obra plàstica de Tharrats hi rau una obra musical, feta de ritmes i tonalitats, també podem afirmar que hagués estat un gran dissenyador de teixits. Ho demostren les seves constants col·laboracions amb el gremi de la confecció, i alguns dels seus estampats per a teles i camises. També era un entusiasta del ballet. Fruit d’aquestes dues afinitats, arribà a dissenyar el vestuari de dos espectacles: el ballet El Mandarí meravellós, de Béla Bartók, representat per la companyia de Joan Tena (1954); i l’òpera de cambra Spleen (1984), composta per Xavier Benguerel. Per a Tharrats, com li passava a Andy Warhol, el que hi ha a la vista és molt més interessant que el que s’amaga. A la imatge, Tharrats i Dalí, 1965. Fotografia d’autor no identificat.