Manifesta 15: no hi ha festa

Formo part d’ un sector, el de la crítica d’art, que durant decennis ha estat, de manera representativa, en totes i cadascuna de les manifestacions centrals de l’art contemporani d’aquest racó de món: en les curadories, les direccions artístiques, la recerca o la comunicació artística. Ara, amb perplexitat, assistim a la desfilada d’un gran esdeveniment d’art contemporani -el més important aquí en lustres- el qual, dopat amb la injecció de més de 8 milions d’euros de diner públic, no compta amb el suport actiu i estructural dels treballadors i treballadores de la crítica d’art del país: sens dubte cap de rellevant -no hi ha comissaris, investigadors, docents ni teòrics de l’art diguem-ne natius en les feines principals del staff Manifesta-, i en accions satèl·lit, de l’anomenada Manifesta Plus, hem hagut d’obrir-nos camí com hem pogut.

El perquè de tot plegat ens ho va explicar en viu la directora de la Manifesta, en una trobada informal als inicis de l’aventura. De cop ens etziba que ella no creu en els comissaris d’art: prefereix mediadors amb un perfil professional indeterminat: que si urbanistes, antropòlegs, educadors o sociòlegs, com a figures defintòries dels continguts del festi.  Argumentava l’hàbil emprenedora holandesa, que la Manifesta es tractava d’un esdeveniment “obert, transversal, transformador”, deixant al comissari d’art com algú massa problemàtic i obtús. Em va semblar com aquell opinador que defensa que la política ha d’estar representada per tècnics o gestors abans que gent amb ideals o esperit crític (i ja sabem cap a on acaben carregant principis semblants).

Tindrem temps de parlar de si la Manifesta ha contribuït o no a l’empresa neoliberal i especulativa de la gran ciutat (cas tres xemeneies), però avui és el temps de denunciar la manca de participació dels molts professionals de la crítica d’art que té aquest país: que en té més per cert, si fem cas de les dades de l’AICA (Associació Internacional de Crítics d’Art), que la terra d’origen de la gran empresària de Manifesta.

És comprensible que un gran esdeveniment d’art contemporani no compti en la seva estructura amb els professionals encarregats de la narrativitat estètica, de la discursivitat crítica, la selecció artística o la proximitat amb la base artística del territori on s’acull l’esdeveniment? Ens imaginem un festival de literatura sense editors? Sense especialistes que aportin tot el seu saber en la matèria en la que està cridada el sector?

La culpa de tal despropòsit no és de la Manifesta. Al cap i a la fi, fa anys que van aplicant el mateix model a les diferents ciutats del món que compren els seus serveis, i amb un model semblant. Aquí la responsabilitat de tot plegat és la part contractant de l’esdeveniment, és a dir l’ICUB. Crec que Manifesta era un molt bona idea d’origen: l’art necessita ser propulsat i encara millor si és a partir d’iniciatives internacionals de contrastat prestigi. El que no és acceptable és que en el contracte signat no s’hagi exigit a l’empresa de la Manifesta una quota mínima de treball amb els professionals de l’art de la nostra latitud, i de manera estructural, en diàleg i treballant colze a colze amb professionals del món. No és aquest un manifest campanilista: però una cosa és voler ser internacionalistes i l’altre haver de veure la festa des de la graderia i aplaudint.

Ratlla el cinisme el fet de que ens trobem en un context de grans declaracions de drets culturals -de l’Icub, l’estat, la Generalitat- i els que estem a la trinxera treballant en els continguts artístics des de la més grisa precarietat veiem com els grans esdeveniments de la nostra especialitat ni ens reconeixen el valor del nostre treball ni , per descomptat, aporten res per solucionar el problema d’arrel. És amb aquests principis que s’haurien de moure els grans esdeveniments culturals del segle XXI: els festivals han de contribuir a solucionar problemes estructurals, i la precarietat i la migradesa pressupostària del sector és un dels centrals, que aquest festival tampoc ha contribuit a millorar.

L’organització de la Manifesta ha dut a terme al llarg del darrer any un seguit de trobades amb professionals de l’art les quals, ens pensàvem, estaven cridades a obrir una via de treball activa i conjunta. Però a l’avançar dels mesos, i adonar-nos de la poca voluntat relacional i dels resultats de les convocatòries - tan poc dotades per cert-, la remor entre el sector de crítics del país ha anat en augment. Les cares i les sensacions dels comissaris i comissàries d’aquests dies ho deien tot. No hi ha hagut festa a Manifesta: hi hem estat convidats, però ben pocs han mogut la cintura.