Manifesta 15: Colonialisme cultural, cohesió metropolitana...?

Ja ho sé, aquest titular no és per fer amics, però si serveix mínimament per reflexionar críticament, doncs per alguna cosa haurà servit. L'operació Manifesta és quelcom que té clars i obscurs contrastats, això ho veu i ho sap tothom. Un bon grapat de la gent del sector amb qui parlo, opina sobre el macroesdeveniment amb la boca petita, ja que primer cal saber com acabarà tot plegat. A banda, hi són totes les administracions del sector representades –per tant, et pots quedar sense algun encàrrec com opinis massa. A més, en aquest petit país nostra tendim a la cultura de la destrucció de tot el que fa l'altre, i menys sovint de la crítica reflexiva i que serveixi per construir realitats millors. Ahir al vespre, vaig anar a la presentació de la Manifesta 15 en societat, amb il·lusió –com diuen– al Palau de Pedralbes –un lloc elegant i amb un cert regust de naftalina–, amb una bona colla de convidats i vaig poder saludar amb cordialitat, entre altres, a la recentment estrenada consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sònia Hernández. També hi eren els artistes Gabriel Ventura i Rosa Tharrats, els crítics d'art Conxita Oliver i Joan Gil, el galerista Miguel Marcos, l'artista i promotor Bernat Daviu, la directora d'Arco Maribel López, la directora del Macba Elvira Dyangani, Ferran Barenblit, antic responsable de l'equipament museístic barceloní, la presidenta de la Fundació Miró Sara Puig, Marta Gustà, cap d'arts de l'ICEC, Pere Almeda, director de l'Institut Ramon Llull o Montse Badia, cap d'A*desk...

I, entre conversa i conversa, amb una de les persones que vaig parlar i de la qual no citaré el nom, però d'una lucidesa extrema, va sorgir un concepte nuclear: colonialisme cultural. La fundació privada que gestiona l'esdeveniment Manifesta 15 Barcelona, amb la tutorització de les administracions del país, està dirigida per la incombustible Hedwig Fijen, conservadora holandesa; una dona que sense negar-li les ganes de transformar les societats per allà on passa la nòmada biennal -les coses en cultura i en qualsevol àmbit per consolidar-se costen molts de temps i treball- també és un negoci cultural que aixeca diners i que té aquest regust de benvingut míster Marshall. Sempre hi ha latent, no la manca de ser receptius a les aportacions vinguin d'on vinguin, sinó un cert complexa d'haver importar creativitat forània per homologar-nos i haver de fer rebequeria per poder accedir al pastís de l'esdeveniment. Perquè la cultura angloamericana marca les directrius –mirem el museu MOCO a Barcelona- i el sentit d'autoestima que no floreix excessivament a les nostres tropes culturals: malgrat haver generat algunes de les icones artístiques i culturals més rellevants del segle XX i XXI.

Però tornem-hi. La Manifesta és una inversió de quasi vuit milions d'euros (5.211.513 euros Ajuntament de Barcelona, 1 milió Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1,2 milions Diputació de Barcelona i 500 mil Ministerio de Cultura) i, per a més inri, s'ha de pagar per accedir-hi; no estic en contra que es pagui per disfrutar de la cultura, sinó que amb tants de diners públics invertits no es vulgui fer un esforç de democratització i socialització, dues paraules clau i gastades com les que més. Vuit milions no és poca cosa per un sector que malda per cobrar un sou mileurista a final de mes, però que tampoc és desorbitat quan es mesura amb altres certàmens o accions en matèria cultural. Periodistes, agents culturals, artistes i col·leccionistes han vingut i vindran d'arreu segur. I la Manifesta ha aconseguit fer mirar el prisma de la cultura metropolitana de Barcelona amb una major amplitud i interacció -fins i tot entre els tècnis municipals-, i obrir les "Tres Xemeneies" de Sant Adrià del Besòs. I ja que les distàncies avui dia –amb el factor del tren d'alta velocitat com a variable– ja no es mesuren només en quilòmetres sinó amb temps: Lleida, Tarragona i Girona són, ara la diré grossa, àrea metropolitana de Barcelona. Alguns cops vaig més de pressa viatjant a Girona en 30 minuts que passant la metròpolis de punta a punta. Del transport de Renfe per desplaçar-se entre les seus no en parlaré per no posar-nos a plorar; es reivindica el transport públic des de les administracions del país però l'oferta i el servei són per comprar-se un cotxe de combustió, perquè els elèctrics són cars -excepte els de segona mà- i els punts de càrrega un drama. Ja fets, la podríem haver allargat una mica la Manifesta i haguéssim fet una biennal de país. Res més, anirem informant i mirant com es desenvolupa un dels esdeveniments més importants d'enguany, com també ho està sent l'any Tàpies, els trenta anys del CCCB o els quaranta anys del MNACTEC, entre altres.
 

MÉS INFORMACIÓ RELACIONADA

Manifesta 15 Barcelona: il·lusió i interrogants per la biennal més gran de la seva història

Hedwig Fijen: "Què pots fer tú per lluitar contra la crisi climàtica?"

Binta Diaw, Lola Lasurt, Félix Blume, Carlos Bunga participaran a Manifesta 15

Manifesta desborda els límits de Barcelona i es desplegarà en 12 ciutats de l’àmbit metropolità