'Esclats d’un instant: 90’s' al Museu d'Art de Girona

El caràcter combatiu de les dones artistes de postguerra va quedar eclipsat per diferents motius, però sobretot, com diu l’escriptora Maria Aurèlia Capmany al text del catàleg del VIII Saló Femení d’Art Actual (1969), “hi ha un fet històric, documental, això sí, que no tenim cap dret a oblidar: la història de la pintura ens ofereix abundants exemples de mascles pintors i escassos, molt escassos, exemples de dones pintores”. No oblidem que aquests salons varen ser la plataforma més pugnant de les propostes femenines en un context desolador que l’antic règim va voler silenciar.

Molts anys van passar perquè les obres d’aquestes artistes poguessin sortir a la llum i tenir una constatada presència en les exposicions individuals i col·lectives. La resistència de moltes d’elles per mantenir-se al llarg dels anys va comportar, en molts casos, esgarrifoses dificultats. Amb la democràcia, el panorama artístic va canviar rotundament. Un ampli ventall de noves artistes es va anar engrandint, donant més veu i protagonisme a l’esfera artística amb l’aportació de nous plantejaments plàstics i tècnics.

El Museu d’Art de Girona, sempre sensible a reflexionar sobre el paper de la dona en les arts del nostre país, exhibeix una segona part de l’exposició Esclats d’un instant: 90’s, comissariada per la historiadora i crítica d’art  Elina Norandi, que complementa i enriqueix la visió de la primera edició, que abraçava fins als anys setanta i que a partir d’ara trenca els perjudicis de gènere tan evidents en la presentació i exhibició del fons de l’històric diari Avui.

Podem veure ara les obres que en una segona campanya, el 1994, va convocar el diari per ampliar el seu fons i que van ser donades en un context polític, cultural i artístic que ja havia canviat. Les artistes en aquesta ocasió van ser poques, una vintena. Les més veteranes i històriques com ara Madola, Maria Bofill, Amèlia Riera, Maria Girona, Colita, Assumpció Raventós, Àngels Ribé, Elena Paredes, Kima Guitart i Montserrat Costa, entre d’altres, així com de més joves com Elisabet Mabres, Assumpció Mateu, Begoña Egurbide, Anna Mauri, etc. Una mostra que reflecteix una riquíssima varietat de temàtiques, estils, corrents i conceptes ben diversos.

Amb aquesta selecció es pot valorar amb perspectiva històrica la realitat creativa tan heterogènia que l’art femení va donar a Catalunya posant de rellevància la seva significació.