Maria Sanmartí a la Fundació Palau. Últims dies

En un moment de reivindicació, molt necessària, del paper de la dona en el món de l’art, el cas de Maria Sanmartí ocupa un lloc especial. Primer de tot, sobta que a l’inici de la seva carrera signés amb el sobrenom de Mare de’n Clavé, cosa que ara seria impensable però que m’atreviria a dir que va més enllà de ser un reflex de la situació de la dona, necessitada de començar en el món de l’art acompanyada, sinó més aviat de la claredat de Maria Sanmartí sobre quin era el seu paper i la seva situació.

Dona amb una vida gens fàcil per una cabriola de l’esperit, en paraules de Palau i Fabre i hi afegiria una cabriola del destí, va començar a pintar deixant meravellats no només el seu fill sinó també la colla d’amics que l’envoltaven en aquell grup del París que imaginem ple d’art i bohèmia però que també ells consideraven asfixiant i ultrasaturat. Així ho expressa en l’article que li va dedicar l’Alquimista (Josep Palau i Fabre) a la revista Ariel on parla del cas inèdit de Maria Clavé (sic) com una bufada d’aire fresc, com una possibilitat de fugir de l’artifici que ho envolta tot per arribar a la puresa de la senzillesa, de treure’s de sobre la prosa espessa que ens envolta per tornar a respirar l’aire de la poesia. Això era el 1948, però setanta-sis anys després les sensacions en veure l’obra de Maria Sanmartí són les mateixes. És cert que molts artistes han arribat a l’expressió sense artifici, però habitualment ha estat a través d’un llarg camí d’anar eliminant de l’obra allò que era superflu.

Aquest no és el cas: Maria Sanmartí va iniciar-se en el camí de l’art als seixanta anys i l’expressió que va admirar a tothom tenia la força d’allò real, una mirada quasi infantil com si després de viure tota una vida de dificultats el que restés fos únicament l’autenticitat. Sobta, des de la nostra mirada actual, situar-se davant d’olis, aiguades, dibuixos, litografies i ceràmiques que representen flors, pallassos, interiors, natures mortes, fets per una dona, a més a més una dona gran, i percebre que els prejudicis es dilueixen i que davant les seves obres l’únic que preval és la força del color i la llibertat de l’expressió. En l’actual reivindicació de l’obra de dones artistes, es fa evident la importància de posar en valor les obres d’una artista que des de l’any 1955 ha estat silenciada i que es caracteritza per l’honradesa d’expressar allò que sent sense oblidar exactament qui és i on és. Potser torna a fer-se clara la necessitat de la darrera frase de l’article de Palau i Fabre: “Salvar l’infant que hi ha en nosaltres és la primera condició per salvar l’home.”