MARCO de Vigo, el compromís amb el que és local i excel·lent

Amb gairebé vint-i-cinc anys de rodatge, el MARCO de Vigo s’ha convertit en un referent dins del mapa museístic de l’art contemporani espanyol. Exposicions com les dedicades a Francisco Leiro, Glenda León, Lluís Lleó, Juan Giralt o Concha Martínez Barreto, les acurades edicions de catàlegs, a més de les conferències, els seminaris, els cicles de cinema, els concerts, les activitats educatives, una biblioteca centre de documentació i una agrupació d’amics avalen la solidesa d’un projecte que avui s’enfronta a nous reptes. Conversem amb el seu director, Miguel Fernández-Cid, que acaba de ser renovat en el càrrec per tres anys.

L’edifici

“El MARCO és al centre de la ciutat, en una zona per als vianants amb un comerç molt actiu, la qual cosa és un privilegi, encara que haguem de competir amb altres aparadors. Malgrat que l’edifici té un passat com a presó que a la gent li continua pesant, la idea de convertir un monumental centre penitenciari en un espai cultural va ser sospesada i avui es continua valorant positivament. De fet, un dels encerts del MARCO és haver preservat l’estructura del panòptic, les galeries radials i els patis de coberta de vidre i doble altura, que volen intervencions específiques. Els artistes han de pensar molt quines peces situen a cada espai, perquè el diàleg amb l’entorn és determinant. Atesa la singularitat de l’edifici, jo sempre he intentat que cada mostra marqui diferències amb l’anterior, que no repeteixi plantejaments.”

La col·lecció

“Una de les peculiaritats del MARCO és que és un museu sense col·lecció, o amb un apunt mínim: set compres realitzades abans de l’obertura i dues donacions aprovades per la primera direcció. En l’última reunió, el patronat va ratificar per unanimitat una proposta de donació d’artistes que han exposat a les sales, com Jorge Martins, Yolanda Herranz Pascual, Manuel Quintana Martelo, Alfredo Alcaín i Andrea Costas Lago, i d’uns altres que no ho han fet, com Washington Barcala, Leopoldo Nóvoa i Marta María Pérez Bravo, totes obres de primera qualitat. En aquesta mateixa reunió també es va aprovar que, quan les possibilitats pressupostàries ho permetin, es puguin incorporar peces específiques. Mentrestant, es tracta d’anar formant un fons que doni origen a un projecte de futur consistent.”

Lluís Lleó, Pittore. MARCO, 2022. © Arquivo MARCO / UMFotografia

L’estatut del museu i el seu finançament

“Al principi el MARCO tenia un pressupost superior als dos milions d’euros, procedents dels patrons (l’Ajuntament de Vigo, Caixanova, la Xunta de Galícia, la Diputació de Pontevedra) que van formar inicialment la fundació. Amb el temps, aquesta situació ha anat variant: va desaparèixer l’ajuda de la banca gallega, durant anys la de la Diputació i, des del 2011, el pes de la fundació el porta el municipi, que aporta gairebé el 80% del milió d’euros del pressupost actual. Afortunadament, aquest suport és enèrgic. Tant de bo s’incrementin les aportacions d’institucions públiques, perquè la llibertat i la independència s’aconsegueixen amb un suport plural (encara que haig d’assenyalar que, des de la meva arribada, el respecte ha estat exemplar). Aquest finançament es complementa amb el patrocini d’empreses privades.”

El seu plantejament per al MARCO

“Amb el temps, el que recordem de les institucions és la seva història, que és la suma de les aportacions fetes pels diferents equips i responsables, i és bo que els plantejaments siguin diferents, sempre dins del compromís amb l’excel·lència i la contemporaneïtat. La meva idea era complementar el que ja s’havia fet amb allò que creia necessari, com donar més pluralitat a la programació, enfortir la biblioteca, incrementar la visibilitat dels espais, recuperar la llibreria i la política de publicacions i reforçar les activitats pedagògiques. En arribar vaig comprendre que la tasca no podia ser tan immediata perquè hi havia altres urgències, com ara l’estat de l’edifici i uns equips que tenien vint anys.”

El seu concepte de museu

“Per pensar un museu com el MARCO cal partir del fet que la realitat no és la de fa vint o trenta anys. Llavors hi havia menys espais, pressupostos més alts, i una de les tasques era buscar la connexió amb l’exterior. Es van programar exposicions d’artistes estrangers, però aquest esforç no va tenir la contrapartida de treure a l’exterior els nostres. Crec que avui tenim clar que cal reforçar el compromís amb els artistes locals excel·lents, que ja és molt important. No es tracta de ser localistes, sinó de defensar el que és propi, proper. A més, es busca establir col·laboracions amb altres institucions en dos sentits: itineràncies i connexions amb altres països (en aquest sentit, Portugal sembla la primera destinació lògica). Tot, per descomptat, condicionat pel pressupost. La nostra idea és assentar i avançar, fer passos irreversibles, des de criteris clars de contemporaneïtat, pluralitat, excel·lència i paritat.”

Programació pel 2024

“Pel 2024, el MARCO té programades mostres de Jordi Bernadó, Daniel Verbis, Bosco Caride, Irene González, Susanne Themlitz, Laía Argüelles i Alfonso Galván, així com la primera amb fons de la col·lecció, que uneix Andrea Costas Lago i Yolanda Herranz Pascual amb Marta María Pérez Bravo, un dels seus grans referents, sobre qüestions comunes, com l’autoretrat, la identitat o la condició de dones i artistes.” Rosa Gutiérrez