Leopold Samsó. Tan lluny, tan a prop

Leopold Samsó (Barcelona, 1946) porta més de cinquanta anys treballant la fotografia com un ofici en què ha prevalgut la mirada personal i observadora del fotògraf, aquella que al darrere de la càmera es pregunta quins són els valors que pot aportar una mirada mediatitzada per una màquina. La seva brillant carrera publicitària no li ha impedit desenvolupar un treball personal com a fotògraf d’una singularitat que el fa difícilment comparable a altres mirades fotogràfiques que coneixem. Sempre ha estat a prop de l’art, dels artistes i d’un esguard estèticament natural.

Els seus arxius personals han estat amagats molt de temps a ulls públics, i l’any 2018 va decidir revisar-ne els negatius. Ara es descobreixen els seus retrats d’artistes dels anys vuitanta, algunes fotografies d’aquesta Barcelona canalla i oblidada dels anys setanta, que els habitants que l’han coneguda enyoren amb malenconia. Però Leopold Samsó ha viatjat moltíssim pel món, per l’Amèrica Llatina, ha visitat les cultures de l’Equador, el Marroc, Haití, i ha deixat l’empremta dels paisatges ignots d’Andalusia i Portugal al portafolis L’equilibri de l’ombra (2022), tancant el seu recorregut paisatgístic amb un treball profund i sensible de la força de la natura a Islàndia, un altre portafolis de gran qualitat que acaba de veure la llum.

La seva fotografia no té res a veure amb la poètica de l’instant, sinó més aviat amb la poètica de la permanència. La densitat, el “punctum”, que diria Roland Barthes, s’estén per tot l’espai fotogràfic. Aquesta densitat que caracteritza la seva mirada fotogràfica és temporal per aconseguir la intemporalitat. La seva estètica, doncs, no respon a les qualitats de l’aparell fotogràfic, que també importen, sinó a la mirada interior del fotògraf, que deixa que les emocions flueixin, i on es conciten l’esperit lliure, la contemplació, la ironia, el joc, l’espai, l’escenografia, l’arquitectura, la llum i la foscor.

Perquè, si hi ha un altre factor, a part de l’espai i el temps, que s’aixopluga dins la fotografia, és la llum. La llum natural fascina aquest fotògraf. Esgota la capacitat de la llum, la força a l’extrem per dotar la fotografia d’un dramatisme especial quan convé. En Leopold Samsó la fotografia esdevé una mena de ritual, un gest natural i maquinal que acaba en repòs i silenci, que va de l’instant fugisser a l’acte que roman, com un miracle entre una realitat que viatja de l’efímer a l’immutable.

Ara, amb la generositat que li és pròpia, ha volgut fer donació de més de dues-centes fotografies a la Fundació Vila Casas, una selecció de les quals constitueix aquesta exposició.