Col·lecció Marc Martí. La passió pel grafisme com a forma d’art

La col·lecció d’art de l’empresari Marc Martí és una de les més singulars que hi ha actualment a Catalunya per l’originalitat del seu contingut. Es tracta de la col·lecció de cartells, arts gràfiques i publicitat més important de tot l’Estat, i possiblement no té gaires competidors en l’àmbit internacional per la riquesa i varietat del seu fons. Entrar al seu museu arxiu és un festival per a la vista, tot i que no es veu tot el que conté. Situat al barri del Poblenou, al costat mateix de les oficines de l’empresa que porta el seu nom, en entrar criden l’atenció les parets cobertes de cartells de diferents marques comercials, les vitrines plenes d’objectes de tota mena i els nombrosos arxius que guarden tot el que no pot estar a la vista. I és que realment seria impossible exposar-ho tot, no solament per una qüestió d’espai, sinó també per temes de conservació. De fet, el 80% del que posseeix està guardat en arxivadors. “Els nostres enemics són la llum i la humitat”, diu el creador del fons.

Memòria gràfica

Immediatament, la nostra memòria es posa a treballar per recordar quan hem vist alguns dels cartells i anuncis que s’exposen i portant-nos cap al nostre propi passat. Cartells de tota mena, plaques esmaltades, envasos, figuretes, xapes, etc. fan una sensació d’horror vacui que, veient-los en aquest context, fan que ens fixem en la seva qualitat estètica malgrat que potser al carrer no hi pararíem atenció. D’alguna manera, és un “museu” de la memòria, un “museu” sentimental, encara que no solament es pot veure així. Economistes, sociòlegs i historiadors, tot visitant els seus fons, podrien treure’n material per a treballs acadèmics.

Marc Martí en la presentació d’una exposició a València. Al fons, un cartell de Josep Renau.

Grafisme com a obra d’art

De fet, amb aquest fons Marc Martí ha editat llibres importants en què documenta els seus objectes d’una manera molt consistent, com per exemple el llibre dedicat a Josep Morell, un dels nostres cartellistes més importants entre els anys vint i quaranta. Altres els ha dedicat als cartells del gran Ramon Casas, a l’obra gràfica d’Alexandre de Riquer o a les plaques de cava. Són publicacions que revaloren la col·lecció i mostren el treball de recopilació i conservació que fa.

He utilitzat diverses vegades la paraula museu, però en realitat no ho és en el sentit més tradicional. Sí que rep, en canvi, de museus locals i internacionals, moltes peticions perquè els deixi peces del seu fons. Marc Martí és un home amable, fet a si mateix, que va començar a col·leccionar una mica com a herència del costum del seu pare de col·leccionar segells i monedes. Procedent d’una família de serrallers, per començar a guanyar-se la vida en sortir de l’institut anava pel carrer enganxant cartells de concerts que feien Raimon, Pi de la Serra, Joan Isaac, entre d’altres, o bé de concerts al Palau de la Música Catalana o el de Canet... El 1987 va obrir, amb el seu pare i el seu germà, la xampanyeria Art Cava Fusina, on va començar a fer les primeres exposicions, no solament de cartells sinó també de pintors i il·lustradors. Marc Martí entén el grafisme com una obra d’art. Moltes de les peces que té són comprades en mercats ambulants, antiquaris o als encants: “Cada una té una història”, em diu. El tracte que té amb els comerciants del ram l’ajuda a mantenir-se informat per aprofitar les ocasions que se li presenten. Si sap que tanca alguna botiga, ell pot salvar el que s’adeqüi al seu interès com a col·leccionista. Per exemple, conserva en bon funcionament els neons que des del carrer anunciaven la mítica botiga Vinçon del passeig de Gràcia. “No tinc cotxe i vaig amb furgoneta, que és el que m’agrada”, explica, la qual cosa és un bon indicador que sempre està a l’aguait per aprofitar qualsevol ocasió. Podríem dir que és una tasca de recuperació, però “has d’estar alerta”.

El futur de la col·lecció

Per Martí, el col·leccionisme “és com un vici”, una expressió que coincideix, per cert, amb la que fan servir molts col·leccionistes d’art. Però ell remarca: “En el meu cas, hi ha un discurs i també hi ha un propòsit. Hem fet llibres especialitzats del que nosaltres tenim, però no només això sinó, per exemple, en el cas del llibre de l’Alexandre de Riquer o del Ramon Casas, buscant les imatges de tot el que hem conegut o que creiem que congeniava per fer del llibre una unitat”, i així enriquir el seu contingut. Com a peces favorites, esmenta els cartells d’època modernista o els del període de la Guerra Civil, que “és un altre món”, confessa. Certament, són cartells amb un grafisme molt potent. Em diu que la seva idea pel futur és mantenir la unitat de la col·lecció, i m’avança que està preparant un petit catàleg de tres toms que reculli el que té i que li servirà per reflexionar sobre el moment que viu la nostra societat amb la creixent digitalització, que paradoxalment moltes vegades és més una font de desinformació o de desinterès per aprofundir en alguna cosa. “Soc antimòbils i antiordinadors”, afirma taxatiu Marc Martí, tot afegint que actualment molta gent no sap, per exemple, posar el nom a un color o que, veient peces de la seva col·lecció que ja tenen certa antiguitat, serien incapaços de dir què són o per a què han servit. En definitiva, una falta de cultura visual del més bàsic.