Estètiques restauratives

La vinculació entre art i ecologia es remunta als orígens de la humanitat. Pensem, per exemple, en les pintures rupestres de les coves de l’Aranya de Bicorp, al País Valencià, on uns pigments obtinguts a partir de manganès o òxid de ferro, barrejats amb resines d’origen vegetal o greixos animals, van donar lloc a escenes com la d’una recol·lectora de mel amb el cistell a l’esquena i unes abelles voletejant al seu voltant.

Tot i això, si prenem com a punt de partida d’aquest nexe el començament dels moviments ecològics, especialment des de la publicació, el 1962, de l’obra emblemàtica de Rachel Carson Primavera silenciosa, ens adonarem de seguida que els artistes van començar gairebé de manera paral·lela a experimentar amb pràctiques artístiques unides a una consciència ecològica.

Des de llavors molts han desenvolupat projectes que anaven més enllà de les dimensions purament estètiques, buscant impactes més tangibles, desenvolupant les seves obres en entorns contaminats o degradats. Hi ha, de fet, moltes pioneres que porten des dels anys seixanta fent feines que es poden enquadrar en les anomenades Estètiques de recuperació o Estètiques restauratives.

És el cas de Patricia Johanson, el Fair Park Lagoon del qual (1981), realitzat a Dallas, Texas, va rehabilitar una llacuna que es trobava en un estat molt deteriorat, reconstruint el seu ecosistema endèmic, controlant l’erosió de les vores i creant una sèrie de camins i ponts per al públic. Plantes, peixos, tortugues i ocells van repoblar la zona mitjançant una sèrie d’escultures inspirades en elements naturals.

Un altre gran exemple és Agnes Denes, el Tree Mountain del qual –A Living Time Capsule– 11.000 Trees, 11.000 People, 400 Years (1992-2013), realitzat a Finlàndia, va consistir en la creació d’una muntanya artificial a partir de la plantació d’11.000 arbres per part d’11.000 persones, que en quedaven al càrrec també i que heretarien al seu torn les vint generacions que les succeïssin. Recentment vaig tenir l’ocasió de veure l’evolució del projecte a Pinsiö, així com d’una altra de les obres icòniques pel que fa al tema que ens ocupa, situada a escassos metres de l’anterior: Up and Under (1987-98), de Nancy Holt. El llegat d’aquesta artista es pot visitar aquests dies a la rigorosa retrospectiva que li ha dedicat el MACBA, Museu d’Art Contemporani de Barcelona, comissariada per Teresa Grandas, i que recull una àmplia selecció de projectes realitzats per l’artista entre el 1966 i el 1992.

Afortunadament, avui dia hi ha centenars d’artistes que han seguit aquesta estela, des del mateix angle propositiu i pragmàtic, apel·lant a la capacitat de les pràctiques artístiques d’obrir nous marcs de restitució.