La cultura en l’era de l’algoritme

No m’agraden les prediccions extremes, no solen ser les que prenen forma real. Estic força segur que les coses no seran com ha prescrit Ray Kurzweil. Ha escrit que «l’any 2047 la intel·ligència artificial haurà sobrepassat la humana, i es combinaran la intel·ligència biològica i la no biològica, i la intel·ligència artificial s’haurà expandit per l’univers a una velocitat infinita que convertirà la colonització de l’univers en una gesta inevitable que es portarà a terme sense esforç». Em sona a retòrica. El món que s’acosta no serà una gesta sense esforç, de la mateixa manera que l’experiència històrica mostra que les coses no són com solen preveure els plantejaments apocalíptics, els que asseguren que el món està perdut sense remei, en el qual la intel·ligència humana està abocada a rendir-se a la intel·ligència artificial.   

En tot cas, però, és necessari ser conscient que probablement la IA renovarà la definició i el paper social de la cultura. Em pregunto com la intel·ligència algorítmica interactuarà amb la intel·ligència humana: complementarà, competirà, o farà una mica de tot? Com modificarà la motxilla de coneixements, la cartera de valors i el conjunt d’habilitats i sensibilitats que caracteritzen la cultura humana?

Caldria posar-se les piles. El que no afrontem avui no ho tindrem demà. Hem entrat en l’era de l’algoritme i el nostre país continua emmirallat en l’era del vapor. Caldria estar jugant al Go però ens entretenim jugant a les dames. La Catalunya cultural s’està quedant a la cua. Acumulem un dèficit de reflexió i de recursos culturals que aviat serà crònic i segurament irreparable.

Els catalans, doncs, insistim a minimitzar la importància de la cultura i l’educació, i per tant, de la intel·ligència humana. Continuem confonent el fonament amb l’ornament, continuem posant a la cua de les nostres preocupacions la que hauria d’anar al capdavant. Persistim a no mirar de cara la gran paradoxa del nostre temps: vivim envoltats d’una enorme quantitat de coneixement i de potencial de vida, però ho traduïm en una incommensurable densitat d’ignorància, falsedat i malestar.

Malauradament, no trobem la manera d’avançar en formes de govern més democràtiques i intel·ligents que ens permetin explorar els límits del nostre present i futur. Estem defugint la complexitat i estem perdent posicions en la definició del nou humanisme que reclama el nostre país i el món d’avui.