Després d’Arranz-Bravo. El futur de la fundació

Parlar d’Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941-2023) no és una tasca fàcil. La seva vida ha estat íntegrament dedicada a l’art fins al darrer dia, pintant, fent escultures, viatjant amunt i avall, i expandint una energia contagiosa que només podem entendre aquells que la vam viure de prop. La seva carrera artística ha estat sobradament revisada i elogiada després de la seva mort, però un dels seus punts forts és el llegat de la Fundació Arranz-Bravo (FAB), a l’Hospitalet de Llobregat.

Referent per a les noves generacions

Hem parlat amb el seu director artístic, Albert Mercadé, perquè ens informi sobre el present i el futur del projecte, que combina revisar la trajectòria d’Arranz-Bravo amb servir de plataforma de suport a l’art emergent. Mercadé apunta que l’Eduard es va guanyar a pols ser un referent perquè va complir el que els caracteritza: important trajectòria, obra que ha romàs a la memòria col·lectiva, qualitat artística, transmissió social del fet artístic i transmissió a les noves generacions. L’Eduard ens va ensenyar a valorar l’acció cultural, a no quedar-nos palplantats. La millor manera de preservar el seu llegat és seguir –i augmentar– l’acció de la Fundació Arranz-Bravo, que és el que millor garantirà la cura de la seva obra des d’un punt de vista cultural.

Però després de la mort d’Eduard Arranz-Bravo, l’octubre passat, s’alcen uns quants interrogants: quins plans i objectius hi ha a mitjà i llarg termini? Hi ha plans de col·laborar amb altres institucions o artistes? Noves iniciatives? I el més important: què necessita la FAB per assegurar la continuïtat i el creixement del projecte?

Consolidar i ressituar

En primer lloc, la FAB es planteja un doble objectiu: d’una banda, consolidar el projecte de la FAB i augmentar la seva centralitat en el camp de les arts visuals. L’Eduard és un referent, i és dels únics de la seva generació que tenen una fundació, a diferència de la generació Dau al Set. Això vol dir que la FAB té un potencial immens per créixer financerament i cultural. Com va dir Vicenç Altaió en l’homenatge del novembre passat, la fundació té quelcom que tenen pocs espais d’art en un món tan especialitzat: l’alternança entre l’aposta per l’art emergent i la preservació de la memòria. En segon lloc, Mercadé es proposa: “Ressituar Arranz-Bravo en el relat de la història de l’art contemporani del país i obrir-lo a la crítica. Al final de la seva vida [l’Eduard] estava molt tancat, va descuidar el contacte amb els crítics i museus. Això és central, perquè l’obra de l’Eduard –ho hem vist a l’exposició d’homenatge– té el potencial per ser exposada a qualsevol gran museu d’àmbit català o espanyol. Pensem que sense Arranz-Bravo i Bartolozzi l’explicació de la transformació experimental i artística dels anys seixanta queda coixa: pocs artistes van representar-lo tan icònicament. Cal que formin part de les noves narratives que els museus catalans –MNAC i MACBA, principalment– estan fent d’aquell període i de l’art contemporani en general.”

La immediatesa de la FAB, aquest 2024, implica respectar la programació que ja s’havia decidit amb Arranz-Bravo encara en vida: “Seran les tres pròximes exposicions, dedicades a artistes emergents o molt vinculats a l’Hospitalet que han tingut poques possibilitats de mostrar el seu treball en el nostre context, i que tinguin un clar interès per la potència de la plàstica en la seva obra. A partir de finals d’any, començarem a mostrar noves exposicions dedicades a l’Eduard a través de perspectives mai mostrades fins al moment, obrint la mirada crítica a diferents veus dins l’art contemporani”, explica el director artístic de la FAB.

Força i singularitat

Tanmateix, el sector de l’art català, tal com deia el mateix Arranz-Bravo, “pateix un etern raquitisme”. Per això, Mercadé apunta: “La fundació necessita més recursos, tant públics com privats. Amb el que tenim podem anar tirant, però no podem créixer. La figura d’Eduard Arranz-Bravo i el projecte de la fundació tenen un gran potencial per aportar decisivament en el context de les arts visuals a Catalunya: per la potència de l’Eduard (l’art d’experimentació, l’art social, la pintura, l’escultura en el món d’avui) i la necessitat de donar pas a noves veus dins l’art contemporani.” Per aquest motiu, argumenta Mercadé, la Fundació Arranz-Bravo “és un projecte de país: cal que s’hi impliqui tothom, perquè l’Eduard era un artista de país. Creia en Catalunya i, sobretot, creia en la força i la singularitat a què som capaços d’arribar quan ens unim i treballem bé amb un objectiu comú.”