Què va passar amb Andy Warhol?

Internet defineix ras i curt Warhol com un “artista plàstic i actor nord-americà”. Tot i que la seva autointerpretació era sòbria, es podia interpretar. Va dir que volia ser de plàstic, i el seu rostre, quan el vaig conèixer (1982), semblava una superfície de xiclet rosa. De pares eslovacs, Warhol va néixer el 1928 i va morir, en una operació banal, el 1987, amb 58 anys. Sens dubte, és una icona del segle XX, per certa brillantor fàcil i la seva imatge de general mesocràcia, malgrat que era homosexual, catòlic i milionari. Va dir que la Coca-cola ens iguala a tots, ja que en beuen tant rics com pobres...

Però ara hi ha menys interès per Warhol, o se’n parla menys. Potser perquè les seves dites (els cèlebres quinze minuts de fama per a tots) ja s’han complert i ja n’hi ha prou? O potser perquè, tal com afirmen crítics i pensadors de l’art, mai va ser realment pintor? Va fer dibuixos molt fins, però els seus retrats emblemàtics, des de Marilyn, fins a Elizabeth Taylor o Isabel Preysler, entre molts d’altres, eren fotos acolorides i es tiraven en màquines com linotips. Ell només disposava els blocs de color, a priori... Això el va convertir en el “papa del pop”, amb raó. Les seves pel·lícules experimentals, des de Somni (en què el poeta John Giorno dorm durant hores), del 1963, fins a un western de baix cost com Lonesome cowboys, del 1969, són tedioses i també pop. Tota la daurada brutícia galàctica que li agradava a l’Andy va triomfar. Què més? A partir del principi dels anys 70 només va repetir els seus retrats estrella i ell mateix es va convertir en més estrella. Rodejat a la Factory de transvestits i xapers, vivia entre drogues –nits de Studio 54– però va reiterar que mai les provaria. Va promocionar talents moderníssims, com Paul Morrissey al cinema i Jean Michel Basquiat a la pintura. Però, feia alguna altra cosa que mostrar-se ell mateix? El millor, els seus pòstums Diaris, plens de xafarderies, o llibres com La meva filosofia de la A a la B o de la B a la A, del 1975. Va existir Andy o va ser l’espurna de la vida? Altres recordaran el protomàrtir del feminisme radical (1968) a tret de Valerie Solanas. I...?