Tatxo Benet: "No crec en el concepte d’autocensura. Si a un artista li diuen que no porti una peça i no la porta, això és autocensura?"

La compra a ARCO, poc abans que no fos censurada, de l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, va ser la gènesi de la seva col·lecció d’art censurat, que ja té més de dues-centes obres censurades, agredides, denunciades o retirades d’exposició. D’aquestes, se n’exposen quaranta-dues amb una museografia excel·lent i un relat suggestiu. Entre les obres, un Picasso, un Crist crucificat en un F-16 de Leon Ferrari, molt criticat pel Papa, o el Saddam Hussein de David Cerny.

Tothom li diu que és col·leccionista. Vostè té passió per la col·lecció?

Per ser col·leccionista s’ha de ser ordenat, i jo no ho soc gaire. De jovenet feia col·lecció de cromos i recordo haver col·leccionat tiquets d’autobusos de Lleida, però la passió pel col·leccionisme l’ésser humà la té de qualsevol cosa. Jo no en tinc ni idea, de quan em va venir la dèria de voler col·leccionar art. No en vaig ser conscient. Potser amb els primers pòsters que comprava i penjava a l’habitació. Vaig començar a comprar coses quan vaig tenir capacitat econòmica. Per Nadal a Vinçon comprava obres no gaire grans, de Júlia Montilla, Susana Solano o Santi Moix. Hi havia gent que comprava Lladró, jo comprava Susana Solano. Després, com que a casa m’agrada estar rodejat de coses que m’atrauen i que tinguin un sentit artístic, vaig començar a comprar més quadres, Plensa, Barceló... per al gaudi personal. I a poc a poc t’introdueixes en el món de l’art contemporani, vas a fires d’art i compres, i així va anar.

La gènesi del Museu de l’Art Prohibit és la compra de l’obra de Santiago Sierra dedicada als presos polítics?

Sí, però amb matisos. Jo la compro abans que la censurin. No podia anar-hi aquell any, però vaig veure les fotos i l’obra em va interessar. Vaig trucar a un galerista a les vuit del matí i vaig demanar que la comprés. Ho va fer i al cap d’una hora m’alerten que l’havien retirada. En un primer moment vaig pensar que la retiraven perquè l’havia comprada; després em van explicar que no, que l’havien censurada i retirada. Això no em va portar automàticament a voler col·leccionar art censurat, però sí a interessar-me per temes de censura. Poc després vaig decidir comprar tres obres: l’escultura d’Ines Doujak d’un rei Joan Carles I sodomitzat, que va provocar la destitució dels comissaris i la dimissió del director del MACBA, i dues fotografies de temàtica taurina que havia censurat l’Ajuntament de Barcelona, una en l’etapa Trias i l’altra en l’etapa Colau. I vaig començar a mirar coses, però sense cap intenció de fer un museu. I vaig descobrir Silence rouge et bleu, de Zoulikha Bouabdellach, que em va agradar moltíssim. És una obra enorme, que no pots tenir a casa, que has de tenir en un magatzem. Quin sentit tenia per a la meva col·lecció personal? I com que havia vist que n’hi havia moltes, d’obres censurades, aquest va ser el moment en què vaig decidir que continuaria buscant. I allà va començar tot.

En va trobar moltes.

I em va sorprendre com n’és de fàcil trobar-les i adquirir-les. Les obres censurades són com una ampolla de xampany. Ho censuren, es crea una gran polèmica, surt als diaris dos dies, fan dimitir els responsables i després es deixa de parlar-ne. I la peça la té l’artista a casa seva i ell mateix no la vol treure de l’estudi perquè, quan fa una exposició, tothom hi va per la peça i ignora la resta de l’obra. Les obres que he comprat estaven força a l’abast.

En cinc anys ha reunit més de dues-centes obres.

Em va sorprendre que no existís cap col·lecció, ni cap museu, ni cap galeria amb aquesta temàtica. Ni tan sols pàgines web dedicades al tema. D’aquí va sorgint a poc a poc la idea de fer una cosa única, d’ensenyar aquestes obres. Primer vaig pensar a fer una exposició, després vam trobar aquest espai i es va concretar la idea. Trobar la Casa Garriga Nogués, on havien estat la Fundació Godia i la Fundació Mapfre, va ser definitiu. I vaig llogar l’espai fa tres anys.

Ara s’hi exposen quaranta-dues obres.

Sí. La dels presos polítics és a Lleida, perquè en vaig fer cessió abans de pensar que faríem un museu, i és al Museu de Lleida. Presentem aquestes 42 obres perquè l’exposició té un discurs, un sentit. Tenim 170 obres més que en algun moment haurem d’ensenyar, però no tenim pressa. Aquesta exposició té recorregut per força temps.

És un museu únic al món. L’ha plagut la rebuda?

Trobo que no és cap idea genial. Es fan museus de moltes coses, de la xocolata, de les cartes de naips, de tot. Com pot ser que ningú hagués fet un museu dedicat a obres censurades, prohibides? Encara ara em costa de creure que sigui únic al món, que sapiguem nosaltres. Crec que ara mateix ho sabríem. Ha tingut tantíssima repercussió a escala mundial... Ha sortit arreu: diaris, televisions, revistes de tot el món. De Tailàndia, Malàisia, Turquia, el Japó, els Estats Units, el Canadà, l’Amèrica Llatina, Àfrica. És increïble. Jo treballo a Mediapro, on fem productes a escala mundial, pel·lícules i sèries, i mai havia vist un resum de premsa com el del museu.

Zoulikha Bouabdellah. Silence rouge en bleu.

Quina és l’obra més preuada o que li hagi fet més il·lusió aconseguir?

Mai sé què contestar. Però si alguna té un significat especial és Silence rouge en bleu, de Zoulikha Bouabdellah. Trenta estores d’oració islàmica i trenta parells de sabates d’agulla. Una obra inquietant i bella, que fa reflexionar sobre el paper de la dona en la religió musulmana. L’Ajuntament de Clichy va decidir no exposar-la després dels atemptats a Charlie Hebdo i va ser la primera que vaig comprar amb la intenció de fer una col·lecció d’obres censurades. També el Piss Christ, d’Andres Serrano, on se submergeix una foto en un recipient d’orina de l’artista. L’obra de la Zoulikha la vaig trobar, però la d’Andrés Serrano vaig anar conscientment a buscar-la perquè és una peça icònica, que ha patit agressions. Pels americans és supericònica i tan coneguda i tan valorada que jo pensava que no podríem aconseguir-la. I quan la vam adquirir em vaig emportar una gran alegria.

També va apostar pels Caprichos, de Goya.

És el més antic que tenim. Va ser un impacte, i tal com ha quedat em sembla reeixit. Són de la primera impressió, i quan me’ls van oferir vaig pensar que queia molt lluny. Però parlant amb l’antiquari i amb gent del món de l’art, vaig veure que la figura de Goya és moderna i la història molt interessant, i vaig decidir tirar endavant la compra perquè prestigiava la col·lecció.

Hi ha censura i autocensura?

No crec en el concepte d’autocensura. Si a un artista li diuen que no porti una peça i no la porta, això és autocensura? No, és que algú ha dit que no la vol. Què ha de fer l’artista? Goya va pensar que amb el canvi de govern el fotrien a la presó, va guardar les obres i se’n va anar. Quan a Zoulikha Bouabdellah l’alcalde de Clichy i les associacions musulmanes li van dir que, després del que havia passat amb Charlie Hebdo, ull!, pensant que la podrien fer responsable que matessin algú, no va portar l’obra, però ella es va sentir censurada.

I a vostè algú l’ha pressionat?

No. Ningú m’ha dit res. Aquí mai se censuraria, perquè l’última paraula sobre si s’ensenya o no un quadre la tinc jo. I t’asseguro que això no passarà. Però ningú m’ha posat traves.

El Museu de l’Art Prohibit és una iniciativa privada. Ha tingut suport de les institucions?

No sé com ho diria. Com qui obre un comerç. Relacions cordials, han vingut a la inauguració, i és un signe de suport. Cap tracte, ni a favor ni en contra. Amb les administracions no veig el que podem fer, però amb els museus de la ciutat, potser sí. Nosaltres som una peça una mica rara. A mi ningú m’ha dit que m’ajudaria, però tampoc que m’aniria a la contra.

Se sent mecenes?

No. En aquest tema, no. Un mecenes entenc que és algú que apadrina un artista. No me’n sento i em sona estrany que em diguin que ho soc.

Busca obres per comprar?

Sí, tenim una llista de deu o quinze i hem de decidir si les volem aconseguir. Ho tenim una mica parat en espera de veure com funciona tot. La resposta ha estat molt bona, hem tingut molta gent, públic internacional i local. El museu ja és un atractiu turístic més de la ciutat. I amb ell contribuïm a la desestacionalització del turisme.