De la censura al museu

L’edició del 2018 d’ARCO, la Fira Internacional d’Art Contemporani de Madrid, va ser especialment escandalosa. L’organització va decidir censurar “per evitar polèmiques”, segons el comunicat oficial que es va difondre, l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, de Santiago Sierra, una sèrie de 24 fotografies en blanc i negre en les quals apareixen rostres pixelats d’empresonats per motius polítics diversos: de Jordi Cuixart o Oriol Junqueras als titellaires madrilenys o a activistes del 15-M. Just abans que l’obra fos retirada de l’estand de la galeria Helga de Alvear a instàncies de l’organització de la fira, el periodista i empresari lleidatà Tatxo Benet la va adquirir per 80.000 euros i la va posar a disposició de qualsevol museu o centre d’art que la volgués exposar. Després de voltar per diferents espais, actualment Presos polítics a l’Espanya contemporània es pot veure a les sales d’exposició permanent del Museu de Lleida, la primera institució que li va obrir les portes, fa un lustre.

Aquesta peça, que posa el dit a la nafra de la justícia espanyola, va esdevenir el germen d’una col·lecció singular. Des de llavors, Benet ha compilat un conjunt de més de dues-centes obres que han patit algun tipus de censura, cancel·lació o atac, entre les quals hi ha pintura, escultura, instal·lacions, audiovisuals, gravats i fotografies de reconeguts creadors del segle XVIII fins als nostres dies. “Aquesta és una col·lecció controvertida –argumenta el col·leccionista en el catàleg del museu magistralment editat per Jorge Carrión–, formada per obres que han generat molta polèmica [...] Cada una de les obres de la col·lecció té una història al darrere. I n’hi ha de tot tipus: dramàtiques, ridícules, vergonyoses.” Són creacions de Goya, Picasso, Klimt, Barceló, Tàpies, Fontcuberta... Una constel·lació d’artistes que han estat víctimes de prohibicions, atacs, cancel·lacions o insults perquè les seves peces tracten temes tabú o són sàtires o representacions crítiques. El sexe, la religió, els moviments feministes i la denúncia a poders polítics i dictatorials són les temàtiques que hi proliferen.

Amb l’objectiu d’oferir la possibilitat de veure aquestes creacions que per motius diversos van ser apartades de l’exposició pública, el col·leccionista ha impulsat, cinc anys després d’iniciar la col·lecció, el Museu de l’Art Prohibit, el primer museu del món dedicat a exposar projectes que han estat censurats o prohibits. El nou centre d’art es va inaugurar el 24 d’octubre passat a la casa Garriga Nogués de Barcelona. En aquesta joia arquitectònica d’inspiració modernista d’inicis del segle XX de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia es desplega una proposta museogràfica, sota la direcció artística de Carles Guerra, amb una quarantena de peces de la col·lecció Benet. Destaquen Always Franco, d’Eugenio Merino; X Portfolio, de Robert Mapplethorpe; Mao, d’Andy Warhol; Piss Crist, d’Andrés Serrano; Plusvalía, de Tania Bruguera; Idelogías Oscilatorias, de Núria Güell i Levi Orta, o Not dressed for conquering - HC04 Transport, d’Ines Doujak, entre altres. Totes van documentades amb informacions relatives als atacs que van rebre en el seu moment enfrontant el visitant a les dinàmiques de censures diverses, però també subratllant les accions de suport que es van generar com a resposta. El projecte, tal com explica la directora del museu, Rosa Rodrigo, en una entrevista realitzada a finals d’any, ha tingut molt bona acollida: “Tenim xifres d’un mes i mig, des de l’obertura, i el balanç és força positiu. Hi han passat 30.000 visitants, estem bastant contents perquè tenim molta diversitat de públic. El 65% és local, entre els quals hi ha molts joves, un sector difícil per als museus, però també molta presència europea.” I hi afegeix: “La clau de l’èxit és que es tracta d’una oferta única, amb una col·lecció formada per peces interessants amb artistes contemporanis de primera línia. Molts visitants s’apropen per veure la col·lecció d’obres més enllà del fet que hagin estat censurades.” Sobre la possibilitat que reunides en un mateix espai puguin ser de nou atacades, la directora reconeix: “Aquest és un tema que vam pensar molt, però crec que quan les posem totes juntes, com en aquest cas, es desactiva la força única d’una peça. De moment, no hem tingut cap problema ni cap queixa.”

Al llarg del 2024 el centre vol incorporar més peces de la col·lecció, que ja valora noves adquisicions, i desplegar un programa de conferències i seminaris entorn de la llibertat d’expressió “que puguin transcendir –apunta Rodrigo– les arts plàstiques, oferint un diàleg entre obres i analitzant casos concrets”.