Bleda y Rosa: "Construïm les nostres imatges tractant d'anul·lar convencionalismes"

María Bleda (Castelló, 1969) i José María Rosa (Albacete, 1970) utilitzen la fotografia com a recurs per a la seva expressió artística. El seu treball conjunt s'ha reconegut com a Premi Nacional de Fotografia. A través dels fragments de representació del territori que recull la seva càmera –la mateixa màquina analògica, una MAMIYA RB67, des de fa trenta anys–, Bleda i Rosa exploren la relació entre l'espai, el temps i la història i captura llocs carregats de significat històric o cultural. Al llarg de la seva carrera, han desenvolupat projectes que combinen fotografia i narrativa, creant imatges que conviden a la reflexió sobre el passat i el seu impacte al present.

Com va començar el concepte de Camps de Batalla i Camps de futbol?
Vam començar a fotografiar camps de futbol a finals de 1992. Aquest projecte, que vam desenvolupar durant aproximadament dos anys, ens va permetre abordar una idea, explorar la manera de construir una imatge i una sèrie, expressar-nos a través del mitjà fotogràfic. Un dels elements més importants que vam tractar en aquest treball va ser la representació del pas del temps a través d'un tipus de lloc que reconeixíem propi de la nostra infantesa.
El 1994 vam descobrir un llenç de grans dimensions titulat La Batalla d'Almansa. Aquesta pintura, de marcat caràcter històric, va impactar a la nostra mirada, començant i forma a un nou treball, Camps de Batalla.

Tenim el camp com a paradigma, no?
La idea de "camp" és molt potent, pot referir-se a un terreny extens fora del poblat, el lloc triat per a la contesa, un terreny de joc... com es pot veure a la nostra feina, és un concepte que realment ens interessa i que ens ha permès, durant tots aquests anys, explorar i conèixer, a través de l'experiència i la fotografia, el lloc que habitem.

I són espais on l'absència de la figura humana, almenys directament, és matriu d'alguna cosa.
Hi ha molts elements que, de forma intencionada, queden latents a les nostres fotografies i això no indica que no ens interessin o no es trobin presents. La figura humana n'és un. D'altra banda, sempre hem entès el territori com a lloc comú a moltes generacions; i que, la nostra feina implica múltiples esdeveniments i temporalitats, que són abordats des d'un temps present. Per això preferim no ancorar les nostres fotografies a un moment concret.

Per no fixar una memòria...
Efectivament.

Vosaltres sou constructors d'imatges i genera atmosferes...
Estem més interessats a evocar que a descriure. Quan abordem un nou treball, prestem molta atenció a la manera com construir una imatge capaç de transcendir la pròpia fotografia; mitjançant allò que l'espectador projecta, pensa i imagina.
 

A la sèrie sobre els espais arqueològics també s'observa això
Sí, la sèrie Ciudades segueix, d'alguna manera, un mateix recorregut, aprofundint aquestes qüestions. El pas del temps, la memòria individual o col·lectiva, l'experiència al lloc, la recerca d'una imatge... En aquest treball, que iniciem a finals de 1997, comencem a dirigir la nostra mirada cap a allò arquitectònic, allò construït, on aspectes com la condició atmosfèrica –la boira o la pluja– i temporal –l'estació de l'any, el dia o la nit– prenen gran importància, permetent abordar un nou tipus d'imatge. És una altra baula dins d'una cadena que ve des de Camps de futbol.
 

Arqueologia de la memòria contemporània, sense voler-la fer algunes vegades.
Les nostres fotografies són imatges que busquen fer visibles molts temps, inclòs el contemporani. Origen n'és un bon exemple. Aquest treball que vam iniciar el 2003 proposa un recorregut físic per les diferents teories de l'evolució humana, parant atenció no només a la qüestió històrica i les restes materials, sinó també a les empremtes d'un temps present. La història o el temps passat és un més dels temes que tractem.

‘Lucy’, de la serie ‘Origen’,

A mi m'evoquen un silenci introspectiu.
El que dius és allò que queda fora de camp, fora de la imatge, que no ha de ser només visual i que moltes vegades ho aporta a l'espectador. Intentem construir les imatges eliminant, en la mesura que sigui possible, tot el soroll innecessari. Per nosaltres és més important treure coses que posar-les, quedar-te amb el mínim.
 

Aquí sí que el menys és més. Tindria sentit.
Com dèiem, ens agrada generar imatges amb el menor nombre d'elements, però que alhora siguin tan obertes com sigui possible, que permetin múltiples interpretacions. Multiplicar les possibilitats de lectura.
 

Com abordeu el treball tècnic?
No hi ha gaire misteri. No ens guardem fórmules. Fotografiem amb la mateixa càmera analògica de mig format des del començament. El procés de la presa no és gens immediat; requereix l'ús d'un trípode i una mica de concentració, cosa que és perfecta perquè t'obliga a comentar, a consensuar la feina.
A la postproducció també intentem provocar uns temps pausats. Escanegem els negatius i editem les imatges sense massa pressa. Ens ajuda a reflexionar sobre què estem fent.
 

Està bé una mica anar en contra de la dinàmica del digital.
Treballant amb pel·lícula de negatiu ens sentim còmodes. D'altra banda, la càmera amb què comencem continua funcionant, ens ofereix allò que necessitem. Fa que tingui un llenguatge determinat.
 

També treballeu amb publicacions
Ens agrada estar en tot el procés de diàleg que es produeix amb el nostre treball, a la part prèvia; en el moment de la presa; també quan fem l'edició, en triar quines imatges entren o no. Quan treballem amb una publicació, per a bé o per a mal, també hi som molt presents. De tota manera, hem tingut la sort de treballar moltes vegades amb Nieves i Mario Berenguer. No només són molt bons dissenyadors, sinó que coneixen molt bé la nostra feina i com som, de manera que és tot molt més fàcil.

Godella, 1993

Com sorgeix aquest duet, com treballeu?
Ja érem parella abans de formar equip. Comencem a treballar junts de forma natural, durant el nostre temps de formació, per resoldre projectes de classe. Des de llavors, no hem abandonat el treball en equip. No tenim rols o tasques fixades en particular, tots dos estem presents a tot el procés. El diàleg i el consens en són la base.
 

Després d'aquesta base tan consensuada, cal que sigui molt enriquidor arribar a contradiccions.
Hi ha un objectiu comú, però quan parts d'una idea pot passar que cadascú tingui un punt de vista. Intentem aportar les idees de l'altre.
 

Per acabar, projectes futurs, coses que us han quedat amb ganes de desenvolupar?
L'esperit és continuar treballant en els projectes que tenim oberts, però també continuar avançant. Fa un parell d'anys, vam realitzar a Barcelona un projecte expositiu amb la Fundació Mapfre, que després més tard va itinerar a Museu ICO. Aleshores, explorem noves formes de relació i presentació del nostre treball, passant de la materialitat de la fotografia a la imatge projectada; posant èmfasi en l'aspecte cinematogràfic que creiem present a la nostra feina. Ens interessa que aquesta imatge pugui fer el salt al moviment. Com a mínim explorar-ho. No vol dir que deixem de treballar amb fotografia. Aquest tipus de projectes són desplaçaments posats en prova que ens permeten avançar.