Miguel Zugaza, Director del Museu de Belles Arts de Bilbao: "Hauríem d'entendre els museus més que com a patrimoni de la humanitat com a autèntiques reserves de la biodiversitat"

Ricard Planas, director de la revista bonart, va tenir l'oportunitat de tenir una conversa amb profunditat amb Miguel Zugaza, director del Museu de Belles Artes de Bilbao, sobre la recent ampliació del museu, una intervenció que suposa un salt qualitatiu i quantitatiu en la seva oferta cultural. Impulsada per la necessitat d’adaptar-se a les demandes d’una col·lecció en creixement i a un públic més divers i global, aquesta expansió no només respon a l’èxit del museu, sinó també al desenvolupament urbà de Bilbao, com una ciutat que es transforma i es modernitza. La reforma del recinte del 2001 va modernitzar les infraestructures però no va augmentar l’espai, fent evident la necessitat de l'actual ampliació per expressar el valor de la col·lecció i del programa d’activitats.

Aquest projecte, que va guanyar Norman Foster i Luis María Uriarte, integra una solució arquitectònica innovadora que permetrà al museu actuar com a connector entre parts clau de la ciutat, tot respectant les estructures preexistents. Els nous volums permetran no només una millor distribució de les col·leccions, incloent-hi una nova secció de disseny industrial i arquitectura, sinó també una millora significativa en l’experiència museogràfica i la implementació de tecnologies digitals que amplifiquen la missió del museu, oferint continguts extraordinaris a una audiència global.

Què suposa l'ampliació que han fet al Museu i com l'estan afrontant?

El projecte d'ampliació ja havia estat gestat per l'anterior direcció del museu. El creixement tant de la col·lecció com de l'activitat del museu exigia el seu redimensionament físic. En primer lloc, la reforma important que es va fer el 2001 va suposar la modernització de les infraestructures però no un augment d'espai, necessari per expressar de manera eloqüent el valor de la col·lecció i del programa d'activitats públiques. Caldria afegir-hi el nou context sorgit de l'èxit del museu Guggenheim, que va transformar la ciutat a partir de l'art, la cultura i els museus i va suposar l'aparició d'un nou visitant. Des del seu origen, el Museu de Belles Arts de Bilbao havia estat pensat per a la comunitat local d'aficionats a l'art i no per rebre l'entusiasme d'aquest públic nou, d'altres procedències, que avui anomenem turisme cultural. Aquest fenomen també impacta sobre el museu i apunta novament a la seva expansió. La tercera raó a l'hora de jutjar l'ampliació era el desenvolupament urbà de l'entorn del museu que té davant una nova ciutat, una extensió realment increïble de Bilbao cap a la ria, amb aquell element gairebé totèmic que és la torre d'Iberdrola. Hi havia, doncs, una necessitat de repensar el museu en un nou escenari on l'arquitectura i l'urbanisme del segle XXI s'han manifestat tan radicalment. Amb totes aquestes idees convoquem el concurs internacional per ampliar el museu.

Quina va ser l'acollida d'aquest concurs?

Ens va sorprendre molt el gran nombre d'equips d'arquitectura internacional interessats al concurs. Bilbao ja és un museu de l'arquitectura contemporània, cosa que fa que la presència a la ciutat sigui molt important per a arquitectes i urbanistes. A la selecció de sis equips hi havia diversos premis Pritzker i, finalment, l'opció guanyadora va ser la presentada conjuntament per Norman Foster i Luis María Uriarte, autor de la reforma del museu del 2001. El seu projecte facilita tot allò que estàvem demanant: el redimensionament del museu al seu entorn urbà i una millor comunicació entre el nou eix d'Abandoibarra i l'Eixample moderna en què el museu funciona com una mena de "ròtula" entre aquestes dues parts de la ciutat. La proposta de Foster i Uriarte planteja una solució molt intel·ligent en utilitzar l'espai que hi ha a sobre dels dos edificis per construir un pont que ofereix 6.000 metres quadrats. És el que estàvem requerint sense discutir ni un metre quadrat de les arquitectures preexistents. D'aquesta manera, es genera un museu amb tres edificis on cadascú ofereix una experiència museogràfica diferent.

Com es distribuirà la col·lecció? Com les encaixaran? En l'àmbit museogràfic, quines opcions de millora es plantegen a banda d'ampliar l'espai per acollir les col·leccions?

El Museu de Belles Arts de Bilbao recull la història de l'art sense cap mena de fissura entre allò antic i allò contemporani.
El nou edifici serà el recipient de l'activitat expositiva de caràcter temporal. La nova galeria formarà part d'un espai que anomenarem BBK Museu, ja que comptarem amb el suport de la fundació bancària BBK per al desenvolupament de la programació durant els primers quinze anys d'activitat. Una altra novetat important és la incorporació d'una nova col·lecció sobre disseny industrial i arquitectura formada els darrers anys, que s'allotjarà al nou edifici de Foster i Uriarte. Serà el mateix museu, però amb una nova col·lecció que reflecteixi la identitat de Bilbao: una ciutat rellevant, amb un potent passat industrial connectada, alhora, amb el disseny i l'arquitectura.

S'ha estat parlant molt sobre "nova museologia". Què entén per la nova museologia del segle XXI aplicada als museus? Com concep el museu en ple segle XXI?

Bé, crec que els museus han canviat molt poc des que es van inventar. Servim pel que servia el Louvre quan es va inaugurar a finals del segle XVIII. Canvia la societat. Però potser aquests darrers anys l'impacte més important ha estat la transformació digital i la incorporació d'una tecnologia que permet amplificar la nostra missió, una oportunitat magnífica per assolir audiències inèdites fins ara. El que ens permeten aquestes noves eines definirà també allò que siguem capaços d'oferir a la visita presencial i a la museografia de cadascuna de les nostres institucions.
En aquest sentit, estem desenvolupant un projecte de transformació digital que anomenem Arteder (Belles Arts en euskera), que obrirà les portes dels dos museus alhora: el museu físic que pots visitar quan arribis a Bilbao i aquest altre museu amb continguts digitals realment extraordinaris i a disposició d'una audiència diferent. L'àmbit digital permetrà també alleugerir l'ansietat des del punt de vista de la comunicació del que sabem sobre les nostres col·leccions i del que som capaços de traslladar a la societat sobre les històries que contenen. Això ens permetrà reservar per a l'experiència física al museu aquelles formes de museografia que fan valdre no només d'erudició sinó també la qualitat de l'art, aquesta qualitat que provoca el nostre delit.

Ampliació del Museu de Belles Artes Bilbao

El museu es planteja aleshores com un lloc per al plaer

En un text del 1923, Paul Valéry feia una crítica al Museu del Louvre. Deia que quan eres dins et venia de gust tornar al bon temps que feia fora del museu. Valéry tractava en certa manera de reivindicar el plaer de la relació de l'arquitectura amb l'obra d'art –sigui una escultura, un dibuix, una pintura, vídeo, una instal·lació...– en un espai on el cos de cada visitant busca una experiència que ha de ser memorable i satisfactòria. Però aquesta experiència no és aliena a la realitat. El museu s'ha de comprometre amb els reptes que la societat té. L'art sempre està concernit pels problemes de l'ésser humà a cada moment, pel que passa al món i també per la seva pròpia condició humana.

Per altra banda, els museus estan adquirint una visibilitat molt notable per a algunes reivindicacions.

Sí, correcte. Moltes vegades penso que hauríem d'entendre els museus més que com a patrimoni de la humanitat com a autèntiques reserves de la biodiversitat. Hem de saber traslladar a la societat que l'art és molt fràgil, de vegades gairebé més fràgil que la mateixa naturalesa. S'han de saber generar espais on l'art es protegeixi de la contaminació ambiental, de les contingències contemporànies, de la moda, en definitiva. El Museu Belles Arts de Bilbao pot aspirar a ser aquest refugi per a l'art, una cosa rellevant que podem proposar a la societat els anys vinents.

En aquest sentit, heu fet dialogar peces contemporànies i antigues. Això ja dona un altre perfil al museu.

El signe més clar de la salut d'un museu és que la col·lecció encara creixi. És a dir, que sempre tinguis necessitat d'ampliar l'espai per poder contenir allò que el museu va adquirint o rebent en donació. Fa molt poc hem tingut una donació meravellosa per part de Roberto Sáenz de Gorbea. És el fons d'una de les galeries més importants d'art contemporani de Bilbao. I això és una oportunitat magnífica per incorporar a la seqüència d'art del museu, una mena d'estratigrafia concreta del que una plataforma tan important com és una galeria d'art, ha aportat a una ciutat sobre els esdeveniments artístics entre els anys vuitanta del segle passat i les primeres dècades.

Comencen a posar-se en relleu els magatzems visitables, com ho veu?

Les donacions generen la necessitat de dedicar espais per poder contenir-les. I, efectivament, com resoldre'l també comença a convertir-se en una part de la performance del museu. Els més radicals sempre són els holandesos. Per exemple, el Museum Boijmans Van Beuningen està reformant l'edifici històric, però alhora en lloc de fer un magatzem inaccessible per al públic l'ha convertit en un edifici visitable. És a dir, el magatzem mateix es converteix en un element d'activitat pública de la institució. Són fórmules molt interessants. Nosaltres, en principi, no som tan radicals com els holandesos encara que anirem resolent aquesta incorporació de nous elements.

Com creu que la nova llei de mecenatge pot ajudar a visibilitzar aquestes donacions de col·leccions?

El Museu de Belles Arts de Bilbao és un dels museus de l'àmbit estatal amb un suport de la societat més sostingut i important en el temps: gairebé el 70% de la col·lecció procedeix de donacions i llegats. Els museus representem el compromís que té una comunitat, una societat, amb l'art del seu temps i, per tant, sembla que aquest compromís s'encarna extraordinàriament bé en el col·leccionisme privat. Alhora que la promoció de museus públics, cal incentivar el col·leccionisme privat perquè és la història paral·lela de l'art que es va construint al seu entorn i que, si el museu és capaç de crear llaços de col·laboració, segurament acabarà per enriquir la institució. Conrear aquesta relació del museu amb els col·leccionistes i agents culturals del seu entorn és un dels esforços més importants que he pogut aportar els darrers anys i que ha redundat en un increment patrimonial tant en el nombre d'obres com en el valor de les col·leccions ingressades.

Ampliació del Museu de Belles Artes Bilbao

El que cal també és educar i tenir una sensibilitat. El seu pare, Leopold, havia estat un gran activista del món de la cultura. La transmissió a través de la família, a través de l'educació, la formació que es pot donar des dels museus a escala educativa, tot això és gairebé millor que haver de legislar, no?

Sens dubte, les tradicions són importants. Jo hereto dels meus pares un compromís amb la cultura i l'art que he convertit en la meva professió. Aquesta transmissió entre generacions és molt important. Tot i això, no hi ha museus d'autor. Pocs són els directors capaços de fer museus que representen només la personalitat o la visió de l'art. El Museu de Belles Arts de Bilbao és fruit d'una bona tradició moderna, que sempre ha anat sumant, sostenint, augmentant i enriquint-se amb noves peces de valor i interès.

Pel que fa a gestió, vostè que ha estat a grans museus, què és el que troba de positiu en museus de dimensions més reduïdes?

Quan em van reclamar per anar al Museu del Prado buscaven una experiència de gestió. És a dir, el que vam assajar en els sis anys que vaig estar al capdavant de la direcció del Museu de Belles Arts de Bilbao era el que volien que s'implementés al Prado. El compromís de cada museu és diferent. Cal entendre cada institució en la seva originalitat extraordinària. Un museu és una institució que és deguda a la conservació, al coneixement, a la posada en valor de la seva col·lecció davant de la societat, a l'educació... Però, alhora, és una organització complexa que cal gestionar. Portar aquesta doble vida del museu i conduir-la en el bon sentit va ser l'aportació que, crec, vaig poder portar inicialment al Prado. Vam incorporar el suport de l'àmbit privat, els patrocinis, els amics del museu, l'activitat comercial del museu, etcètera, donant al museu viabilitat no només en termes culturals.

Davant la jubilació de Juan Ignacio Vidarte, qui estigui al capdavant del Guggenheim és un perfil important, sobretot perquè és un eix força vertebrador per a la cultura i l'art a Bilbao, al País Basc. Quin perfil creieu que ha de tenir el nou director? Com ha estat la seva relació amb ell?

Juan Ignacio ha estat una figura absolutament fonamental. El seu nom és entre els tres o quatre noms propis del projecte Guggenheim Bilbao. És qui traça tota la cronologia del projecte, des de l'origen fins avui mateix. La relació sempre ha estat molt bona en l'aspecte personal i sincerament crec que ell, encara que no procedia de l'àmbit cultural i artístic, ens ha donat diverses lliçons de com s'ha de gestionar un museu al segle XXI. És un comiat inevitable per decisió pròpia, però és molt important conservar aquesta visió tan precisa, tan clara, tan estratègica de Juan Ignacio al món dels museus.

I per acabar, com és la relació amb els altres museus i centres d'Euskadi?

Tot i que el museu més proper és el Guggenheim, el Museu de Belles Arts de Bilbao manté una relació molt intensa amb altres plataformes de l'art a Euskadi, cosa que demostra la riquesa del sistema de l'art al conjunt de la comunitat autònoma. Durant la pandèmia se'ns va demanar més col·laboració entre tres institucions que depeníem del Govern Basc: nosaltres, Artium de Vitòria-Gasteiz i Tabakalera de Sant Sebastià. I es va pensar en un projecte de col·laboració que anomenem Col·lecció compartida que, des de llavors, hem mantingut. Anualment, les tres institucions acordem l'adquisició d'obres d'artistes del context del País Basc. A més de generar una nova capa de memòria on tres institucions –un centre de producció d'art, un museu específic d'art contemporani i un museu de belles arts– col·laboren a xifrar l'actualitat de l'art a la nostra comunitat, aquest tipus de col·laboració ens enriqueix enormement.