Cultura amb regust de moda

Pels qui no coneguin el sector, el calendari anual de la moda, s’estructura al voltant de dos grans moments, un al setembre i un altre al febrer –en aquest ordre: l’any nou de la moda és a la tardor i no al gener–, a cada una de les quatre principals capitals de moda mundials, Nova York, Londres, París i Milà.

Durant un mes, el món de la moda viu quatre fashion week encavallades. A cada una de les quatre ciutats, dissenyadors de sobirania, reputació i estatus diferents presenten les seves col·leccions per tal que uns quants afortunats d’alt poder adquisitiu comprin les peces, i una gran massa popular es faci seva la versió assequible en mans de grans multinacionals, que tots coneixem, però que no en direm el nom.

Per resumir-ho, més enllà de congregar cares famoses, intentar generar un moment viral a les xarxes i generar ingressos de qualsevol de les maneres, les setmanes de la moda tenen una funció ben pràctica, la de decidir què ens posarem l’any que ve.

Per un increment de la demanda que generen i com a conseqüència de viure en el temps del consumisme, cada cop n’apareixen més, de setmanes de la moda. Hi ha l’alta costura, la setmana de moda masculina i de moda femenina –aquesta diferenciació respon a una mera necessitat logística, per grans magatzems i petit comerç que necessiten assortir estoc per categories–, fins i tot, les que s’anomenen creuer, un vestigi del segle passat, que suplia la necessitat de tenir roba d’estiu per aquells que marxaven a llocs càlids durant l’hivern.

Tornant a dia d’avui i per situar-nos, el 27 de juny del 2024 s’ha posat punt i final a la setmana de l’Alta Costura a París, tancant d’aquesta manera l’any escolar del món de la moda, que tornarà a arrencar al setembre. Evidentment, hi ha jerarquies entre les quatre capitals. París porta la batuta, competint amb Milà. Totes dues tenen els calendaris més potents, i roben o atrauen els dissenyadors que han presentat primer a Nova York o Londres; la capital britànica ha estat titllada, a vegades amb condescendència, com la germana petita de les capitals.

A Londres, la tradició competeix amb la irreverència. Així, en una mateixa edició comparteixen espai, grans noms de Savile Row com Gieves & Hawkes o Henry Poole i grans marques establertes com Burberry, amb els noms més punk del panorama de moda anglès, com foren en el seu moment, Vivienne Westwood o Alexander McQueen.

El caràcter revolucionari de Londres fa que a la capital britànica tot hi valgui. Juga amb unes regles pròpies, com el germà petit que es rebel·la perquè no el comparin amb el gran. Potser per això aquest darrer mes de juny, durant la setmana de la moda masculina, el British Fashion Council (BFC), la institució que organitza i manega la setmana de la moda a Londres (LFW), va optar per un nou format centrat en cultures minoritàries però clau en la història tèxtil i de la moda al país, això sempre amb la moda com a rerefons.

En un format reduït, el BFC va presentar durant tres dies un programa cultural, comptant amb exposicions i actes culturals, centrats en les tres cultures minoritàries escollides: la cultura negra, la cultura LGBTQ+ i la cultura sud-asiàtica. Arrelada a Londres, també va fer ressò de marques britàniques, tot celebrant els 40 anys de la setmana de la moda de Londres amb una instal·lació que celebrava el rol de la LFW en la intersecció de la moda i la cultura.

Anem per passos. D’una banda, el BFC volia il·luminar i donar veu i espai a les minories que han fet possible que Londres sigui el que és avui, sense anihilar les marques britàniques per excel·lència. Incloure la diversitat cultural de Londres era la part fàcil, perquè, si una cosa fa bé la indústria creativa londinenca, és fer gala d’aquesta riquesa cultural i de la interseccionalitat de les seves disciplines. Les arts visuals i plàstiques, la creació i producció musical, la literatura, la moda, tot s’inclou en un melting pot que té com a denominador comú la creativitat sense barreres i fora la norma.

Ara, el BFC s’enfrontava a una tasca difícil. La de mantenir el nivell de la quantitat d’oferta cultural i de moda sense haver de sacrificar la qualitat. Satisfer a molta gent, complir promeses anunciades i donar veu i visibilitat a totes les parts per igual. Celebrant la interseccionalitat de la moda, les exposicions, tres per cadascuna de les tres cultures triades, es van comissionar a personalitats notables de cada comunitat que van treballar en tàndem amb tres fotògrafs rellevants de cada subcultura.

Kai Isaiah Jamal, model, poeta i activista trans, i Dani D'Ingeo van encarregar-se de la comunitat Trans i Queer. Mentre que Simran Randhawa, escriptora i creativa, juntament amb Tami Aftab, i la periodista de ràdio i televisió, Clara Amfo, va col·laborar amb Stephen Akinyemi per donar veu a la comunitat negra. Paral·lelament, es van dur a terme tres activitats, organitzades pels mateixos comissaris. Un "Afternon T" celebrant les veus creatives joves de la comunitat no-binària i trans, un sopar festejant la cultura sud-asiàtica amb especial atenció a l'impacte d'aquesta cultura en la història tèxtil britànica, congregant dissenyadors i artistes que han contribuït a escala global i finalment un vermut, lloant la cultura i la música negra, amb l'amor propi com a leitmotiv.

Per aquesta edició, doncs, el BFC va optar per donar un caràcter secundari a les desfilades, les presentacions i les after-parties que caracterizen una setmana de la moda clàssica, amb la moda com a after-thought*, com diuen els britànics. Així, s’han centrat en la riquesa cultural que ha caracteritzat Londres durant les últimes quatre dècades. El que podria haver estat un caprici o una bogeria, fruit de la crisi dels quaranta, va ser un èxit. Tot i que molts encara no entenen què va ser la setmana de la moda de juny a Londres, tampoc no cal. Londres juga a una altra lliga i porta confonent la indústria de la moda i al món durant els últims 40 anys. Fa el pam i pipa a les ciutat grans de manera descarada, incitant al canvi, perquè no vol que se’l titlli d’arcaic i inamovible.

Per molt que no tingui un calendari tan ple, ni amb noms que intimiden com les altres més establertes, l’atreviment de la LFW i el BFC manté la indústria de la moda activa i jove, desafiant-la constantment.

*pensament d’última hora