Mor el videoartista Bill Viola

El videoartista nord-americà Bill Viola va morir als 73 anys a la seva residència de Long Beach (Califòrnia), va confirmar aquest dissabte el seu estudi.

El videoartista nord-americà Bill Viola va morir als 73 anys a la seva residència de Long Beach (Califòrnia), va confirmar aquest dissabte el seu estudi. El novaiorquès va morir "pacíficament" divendres al seu domicili per complicacions derivades de la malaltia d'Alzheimer que patia, segons va informar a xarxes socials Bill Viola Studio, que és dirigit per la seva dona, Kira Perov.

Assenyalat com un dels artistes contemporanis més importants del món, Viola va començar a guanyar reputació de manera ràpida quan a la dècada de 1970 van començar a sorgir els primers creadors artístics que van treballar amb el vídeo.

Inspirat pels grans mestres del Renaixement, molts dels seus treballs van fer ressò de grans obres d'aquest període, si bé els seus primers projectes mostren una fascinació pels efectes especials. Durant la dècada de 1990, els seus treballs van adquirir un caire més personal després de la mort de la seva mare i el naixement del seu segon fill, període en què destaca 'Tríptic de Nantes', on en un dels tres panells exposa imatges del seu progenitora al seu llit de mort.

Els mitjans nord-americans al·ludeixen aquest dissabte als seus majors treballs, entre els quals destaquen The Quintet Series (2000), Observance (2002), The Tristan Project (2004), The Night Journey (2005), Ocean Without a Shore (2007) i Bodies of Light (2009). Viola, nascut el 1951 a Nova York, es va graduar en Belles Arts a la Universitat de Siracusa, el 1973, i poc després va començar a col·laborar amb el pianista i compositor d'avantguarda David Tudor, un dels tants artistes i institucions amb què es va treballar durant la seva dilatada carrera. Va rebre nombrosos guardons, entre ells el que atorga la Fundació MacArthur (1989), el Premi Internacional Catalunya XXI (2009), el Praemium Imperiale de l'Associació d'Art del Japó (2011) i el títol honorífic de Doctor Honoris Causa (2011) de la Universitat de Lieja (Bèlgica).

L'any 2009, amb motiu de l'entrega del Premi Internacional de Catalunya i la seva participació a l'exposició Nits fosques de l'ànima al Bòlit. Centre d'Art Contemporani, Bonart va tenir l'oportunitat de parlar amb Bill Viola sobre alguns aspectes claus de la creació d'aquest artista. A continuació reproduïm l'entrevista que vam mantenir.

Felicitats per haver guanyat el Premi Internacional Catalunya... Com se sent?

Per mi és un dels premis més importants del món, l'aspecte més especial que té és que no és tan sols un premi d'art, el meu camp, sinó que igual que els altres que l'han guanyat és una mena de premi humanitari per una vida de treball, que s'ha atorgat a gent de tot el món: científics, biòlegs, matemàtics, escriptors... Es presenten totes les disciplines, i per mi això és una cosa molt especial.

En el cas de Messenger (1996) va ser creada expressament per a la catedral de Durham. Quan creeu les vostres obres ho feu pensant on s'exposaran? Museus, galeries, espais religiosos... Com és el procés, potser vol traspassar el potencial religiós als museus?

No, no vull transferir el potencial de la religió als museus, perquè els museus ja tenen aquest potencial. Algunes de les obres d'art més importants de la història de la religió es troben als museus i no a les esglésies. Per mi aquesta no és la qüestió, sinó que el que vull és arribar on la gent estigui: a casa mirant la televisió, en un cafè d'Internet, amb el telèfon mòbil, al cinema... A tot arreu on hi pugui haver imatges és on vull que estigui la meva obra. Crec que la majoria d'artistes hi estarien d'acord. El que volem és arribar a la gent, tant se val amb quina tecnologia o amb quin mitjà: el que compta és el missatge, la idea.

L'aigua és un element constant a la seva obra.

El significat de l'aigua per a mi és molt profund, i de fet infinit. Tots venim de l'aigua, la vida a la Terra comença amb bacteris, peixos, balenes, home... Tota la vida que veiem ve de l'aigua. L'aigua és l'element amb més presència a tots els elements del món, té moltes propietats materials, i és la primera composició del cos. Quan creem vida, es protegeix dins del ventre de les dones i viu a l'aigua. És una substància essencial, fonamental i profundament espiritual. Dóna la vida, però igual que la resta d'elements també se'l pot emportar, com passa quan hi ha inundacions. És terriblement fort. Quan jo tenia sis anys i estava de vacances amb la família m'agradava submergir-me. Quan estava sota l'aigua i veia aquell món increïble, em vaig adonar que tot allò que veiem no és una experiència completa, la majoria de les coses són invisibles a l'ull. Tot això connecta l'aigua amb l'ésser humà d'una manera molt profunda. L'obra The Messenger que es pot veure a l'església de Sant Nicolau tracta de la continuïtat del cicle de la vida, des del naixement fins a una mena de forma d'existència, un procés de condensació i un naixement a l'aire. Al mateix temps passa una volta cap a les profunditats. La clau de la peça és adonar-se que hi ha un cicle que es repeteix contínuament. Mai t'atures a pensar en la vida que «moriré, em desintegraré, però els fills continuaran endavant igual que els meus pares em van concebre del no-res i jo ho continuaré». Si no veus aquest cicle etern acabaràs deprimint-te i entristint-te.

Estic pensant en la peça Heaven and Earth, on contraposa la morta de sa mare i el naixement del seu fill. Quina importància tenen la mort i el naixement a les seves creacions?

Quan la meva mare va morir, el 1991, i quan va néixer el nostre primer fill, el 1988, tres anys abans, per primera vegada vaig veure l'àmbit sencer de la vida humana, des del naixement fins a la mort. Els dos processos són, de fet, molt semblants. Tots dos comprenen un trànsit d'un món al següent. El naixement del meu fill va ser un recorregut del món invisible al món material, mentre que la mort de la meva mare va ser una transició del món material, del món terrenal, al món espiritual. Naixement i mort són etapes d'un viatge que tots fem i que és etern. En aquell moment vaig veure sencera la vasta reserva de l'ésser humà, des dels que encara han de néixer fins als que hi viuen i els que ja han mort.

A Chott-El-Djerid (1979), expressava que l'ésser humà no estava preparat per allò que l'envoltava. Creu que això és un dels problemes de l'ésser humà, aquesta manca de relació amb la natura?

Estic interessat en el lloc on està situada la humanitat al cosmos. Els humans ens hem tornat arrogants, insensibles i ignorants sobre el lloc que ocupem al mig del cosmos. Tradicionalment, al llarg de la història de l'home, la religió era l'àmbit on s'ensenyava a entendre l'existència de l'home en un context molt més ampli que allò que és estrictament humà. Ara, al segle XXI, hem oblidat el nostre lloc al cosmos i ocupem una posició d'arrogància i superioritat cap a la natura. Creiem que som una forma de vida més important, més important que tota la que ens envolta, i això és un perill. Per tant, crec que hem d'aprendre una altra vegada la humilitat i deixar de donar-nos importància a nosaltres mateixos, i trobar el nostre lloc al cosmos. Cada forma de vida, cada dimensió ha de tenir el seu lloc a aquesta estructura que és l'univers. L'home ha perdut la noció del seu lloc i per això hem d'entendre novament d'on venim, qui som i on anem.

Un dels seus treballs més recents, Passions (2002), es basa en pintures de l'edat mitjana i del renaixement. Què és el que us va inspirar més d'aquestes èpoques?

Quan vaig començar a treballar a les passions i a les pintures de la baixa edat mitjana, quan vaig intentar esbrinar com crear imatges a partir del vídeo i la tecnologia electrònica, en un primer moment em vaig dirigir cap a l'emoció humana, que és universal. Com a artista sé, i n'estic convençut, quan veig fotografies de les pintures de les coves, de fa trenta o quaranta mil anys; quan m'expliquen que es va trobar una tomba a l'Iran, amb un home i una dona junts, de fa cent mil anys, amb tots els objectes familiars al voltant, disposats ben junts, i coberts amb 20 centímetres de flors... Fa cent mil anys! Quan aprenc tot això aprenc sobre les emocions humanes. Quan enterraven aquesta gent sota terra es plorava, i eren homes de les cavernes! Quan van morir els meus pares –el meu pare va morir l'any 1999 i la meva mare el 1991– vaig sentir una pèrdua però també una continuïtat de la vida, juntament amb el naixement i la mort. Les pintures medievals van començar a connectar-me amb la meva pròpia vida. Els meus pares havien mort, i era per això que la gent anava a les esglésies. També ploraven davant la imatge de Jesús o de Maria, de la mateixa manera que els budistes anaven al temple a pregar a Buda i segur que també ploraven. Les llàgrimes són l'expressió humana universal de l'emoció, des d'un nadó fins a un avi, des dels passats fins avui. Volia tocar aquestes emocions i demostrar l'evolució conjunta de la humanitat al llarg de la història.

L'exposició del Bòlit, Nits fosques de l'ànima, parla sobre el misticisme i el desig de transcendir. En una ocasió va fer referència al Riu de l'Oblit de la mitologia grega. Creu que el vídeo és una manera de travessar el riu i mantenir el coneixement, tot i que avui dia sembla que assistim a una pèrdua de significat de les imatges, potser per la saturació?

No ho crec. Això potser és per culpa de les imatges publicitàries, les imatges de les empreses, les imatges polítiques que ens envien els governs... Ens arriben idees cada dia a través dels mitjans, perquè vivim en aquest món d'imatges que són al nostre voltant constantment. No crec que això impliqui que les imatges s'hagin gastat. Crec que la gent està cansada de veure imatges, que es tornen borroses a la ment. El problema no és de les imatges en si mateixes, del seu potencial. La raó per la qual la gent està cansada de veure imatges és que les que hi arriben estan buides, no tenen cor ni centre. Són imatges agressives, que et volen prendre els diners, volen les teves idees, et volen dir què has de creure, et volen fer comprar coses... És molt esgotador. Quan les imatges que ens arriben tenen ànima darrere, un esperit, una cosa útil, un coneixement real i no només informació, i contenen una mena de misteri interior... Llavors sí que interessen a la gent.