Bòlit_PouRodó inagura 'L’idiota', comissariada per Martí Peran en col·laboració amb Rafa Ruiz

Bòlit_PouRodó inagura el 5 de juliol a les 19 h. l’exposició L’idiota, comissariada per Martí Peran en col·laboració amb Rafa Ruiz i que aplega les intervencions d’Ester Jordana, Esperanza López Parada, Carlos Losilla, Chantal Maillard i Javier Peñafiel.

En aquesta mostra de cambra, s’hi reuneixen una proposta visual que aplega més d’un centenar de "fitxes clíniques" d’idiotes, reals i ficticis, de la procedència més diversa, les reflexions en format entrevista d’ Ester Jordana, Esperanza López Parada i Carlos Losilla i les obres de Javier Peñafiel i Chantal Maillard.

El repertori és molt heterodox, incomplet i, fins i tot, una mica arbitrari atès que no té la funció de capturar un arquetip sinó que, altrament, vol obrir la seva figura en encarnacions nombroses i dissemblants. L’idiota és fugisser.

El repertori, sens dubte, convoca al desconcert: tots aquests idiotes són idiotes en realitat? Passa, no obstant, que aquesta no és la pregunta correcta. El que murmura aquest arxiu és una afirmació: tots som idiotes. Una altra cosa és que ens hàgim esforçat en desmentir-ho, bé sigui per l’obsessió per constituir-nos com a subjectes atrapats en una personalitat íntegra, per l’obediència al mandat de contenir la nostra potència d’imaginació o per la negligència intel·lectual que, de forma paradoxal, ens obliga a desmentir la idiotesa del món sota diversos sistemes de creences. En aquesta tessitura és necessari recompondre l’idiota que som. Si no és factible fer-ho de cop, aleshores anem per parts. 

L’amenaça de l’idiota s’ha neutralitzat a través de dos processos elementals de captura: la reclusió clínica i el confinament artístic. Mitjançant la identificació de la idiotesa com una patologia mental, aquella capacitat d’una vida sobirana i juganera, ha estat arrestada per la cultura del diagnòstic per tal de reduir-la a paradigma de l’anormalitat. Al mateix temps, quan els disbarats de l’idiota ho feien factible, les seves nicieses s’han identificat amb l’art perquè l’absurd adquireixi un valor determinat i així torni a l’esfera de la dignitat. Malgrat aquestes advertències, l’idiota es resisteix.

El repertori d’idiotes és idiota. Una reunió de ximplets incapaç de constituir-se com a comunitat. Cadascú és idiota per la pròpia idiosincràsia. Com ha de ser. El consultor del repertori, en conseqüència, no podrà atrapar la figura de l’idiota; no obstant, li arribarà una fressa reconeguda. Es pot accedir a la idiotesa per llindars molt diferents i no és necessari creuar-los tots. L’idiota ho és per radical escepticisme (Pirró d’Elis, Stephen Daedalus…), per excés d’una suposada ingenuïtat bondadosa (Mishkin, Lazzaro…), per conservar animalitat (Benjy, Rotpeter…), per la natura simple i lleugera (Hirayama, Ulrich...), per l’ociositat dràstica (Oblómov, Bartleby...), per la infantesa perpètua (Bella Baxter, Kenneth Koch...), per les desídies (Heinrich, Zeno…), pels despropòsits (Tzara, Harpo…), per la caiguda (Herteveig, Lenz...) i, fins i tot, per la impostura (Henrick, Goldsmith...). Poc importa quin podria insinuar-se com el nostre mirall, però seria imbècil desatendre’ls tots. De moment, ens importunen Cual i Egolactante, dos idiotes que van decidir acudir a aquesta estranya cita.