Paz Errázuriz: “Les imatges són el resultat del meu compromís, la meva recerca i la meva manera de conèixer la societat en què vivim”

Paz Errázuriz (Santiago de Xile, 1944) es va endinsar als anys setanta a la fotografia de manera autodidacta i el 1981, va cofundar l'Associació de Fotògrafs Independents (AFI), una organització que va donar suport a diferents iniciatives en el camp de la fotografia. Es tracta d'una de les artistes xilenes de més reconeixement internacional i el seu treball es pot descriure com un testimoni social de la realitat del seu país i el seu entorn. La seva obra, emmarcada en gran part en el context de la dictadura xilena (1973-1990), intenta visibilitzar la vida de persones marcades per les polítiques repressives del règim. Allunyada del fotoperiodisme clàssic, l'autora parteix d'una profunda observació de la condició humana per fer les diferents sèries.

Què significa la fotografia per a vostè?

És una forma de vida. Amb la fotografia sento una constant emoció i, per descomptat, tenir la possibilitat d'estar constantment en relació gent, amb els altres i pensar com els altres veuen el món, què veuen. En el fons, és una cosa que m'ha ajudat molt a la meva recerca per la vida. Gràcies a la fotografia, jo m'he educat molt. He pogut llegir i investigar: és una experiència plaent quan l'estic fent. 

Què el va seduir del retrat de persones?

És una recerca que jo feia una mica per conèixer els temes que la societat invisibilitza, una manera de fer servir la fotografia com a excusa per poder investigar. També enregistrava les converses pensant en la possibilitat de tenir la imatge i la transcripció. D'altra banda, temes com la "bogeria" i la prostitució van arribar a obsessionar-me. En aquell temps era una cosa que faltava a la meva pròpia educació; aquesta forma de recerca em va portar a poder fer retrats d'aquests temes.

El seu treball amb la imatge fotogràfica té llavors un fort compromís social?

Les imatges són el resultat del meu compromís, la meva recerca i la meva manera de conèixer la societat en què vivim, la qual invisibilitza tots aquests temes, el perquè ho fan i què significa pertànyer a aquests grups. Això es reflecteix a la fotografia.

Boxador V, Santiago, de la sèrie Boxadors. El combat contra l'àngel, 1987. Còpia digital per injecció de tinta. © Paz Errázuriz. Col·leccionis Fundació MAPFRE

Una tasca difícil...

No és fàcil establir amb les persones retratades una relació que et permeti treballar tan insistentment amb les imatges. Juntament amb les imatges, sempre vaig tenir el desig de gravar converses i situacions. L'escriptura sempre hi va ser present. Després d'estar un any treballant a La Poma d'Adam, vaig convidar per primera vegada una amiga periodista a fer la part de text. Quan vam acabar el treball fotogràfic d'Infart de l'Ànima, que és el projecte d'amor boig amb parelles de pacients en un hospital psiquiàtric, el vam treballar amb l'escriptora xilena Diamela Eltit. El resultat va ser un llibre molt bonic. Més endavant, vaig fer un altre treball sobre el tema de l'Ocromatòpsia, un problema de la visió que t'impedeix veure els colors, i en què finalment vaig treballar amb una poeta. A la meva feina sempre es troben aquestes dues disciplines que es topen i s'enriqueixen: imatge i escriptura.

La fotografia en blanc i negre té una connotació especial per a vostè?

Per descomptat que sí! Jo sempre vaig treballar en blanc i negre; tota la feina de laboratori la feia jo. Cal pensar també que gran part d'aquests treballs es van fer durant la dictadura xilena i sota una forta censura. Avui dia tinc una postura ecològica pel que fa al fet analògic, que té a veure directament amb la contaminació de l'aigua i quant es gasta en rentar una sola fotografia. Xile està molt amenaçat per la sequera i el desert gairebé el tenim a sobre. A banda de prendre les imatges, en revelar-les et connectes en el temps tan lent, aquest temps fugisser que avui dia és gairebé insuportable.

Què va suposar la seva primera exposició a Espanya l'any 2018?

Va ser realment extraordinària, aquesta exposició va ser estimulant i desafiant. Tenir una exposició fora de Xile d'aquestes proporcions (era una gran retrospectiva) va ser molt important per a mi.

Atáp, Ester Edén Wellington, Port Edén, de la sèrie Els nòmades de la mar, 1995. Còpia d'època de plata en gelatina © Paz Errázuriz. Col·leccions Fundació MAPFRE

Què significa tenir més de 170 obres a la col·lecció Fundació Mapfre?

És un orgull que la meva feina estigui en una col·lecció tan important com aquesta i que, des de Fundació Mapfre, estiguin sempre tan atents a la meva feina. Han fet uns llibres fotogràfics espectaculars, tots els llibres que han fet són d'una meravellosa impressió.

Què ha redescobert de la feina en tornar a veure algunes d'aquestes fotografies?

Ha estat colpidor revisar aquestes fotografies fetes anys enrere, és com veure el meu diari de vida. Em pensava que no m'oblidava de res, que veia una foto i recordava exactament on vaig anar, quan i qui era. Però em vaig endur una sorpresa en trobar una sèrie que, quan va ser feta, no la podia mostrar perquè sabia que seria censurada. Tenir aquesta mostra ressuscitada a París l'any 2023, que mostrava per primera vegada una feina dels anys vuitanta, em va donar una alegria increïble. I és clar, també per tornar a veure vells amics i familiars a les imatges.

Què li emociona del futur?

En el fons, no sé si m'emociona o em fa por tractar d'aconseguir acabar moltes coses que tinc a mig fer. Espero poder fer-les i també espero que la fotografia segueixi aquest camí tan cuidat a la Fundació Mapfre. És d'una curadoria excel·lent, la selecció de fotògrafs, fins a la mateixa impressió dels llibres. La importància i el acurat tractament de les meves fotografies m'emociona molt.