‘Anònims’, de Susana Solano

Susana Solano va assolir una gran projecció des de finals dels anys setanta fins als noranta. La seva obra es troba en grans col·leccions institucionals i va introduir-se en els circuits internacionals. Va participar a la Documenta de Kassel (1987 i 1992), la Bienal de Sao Paolo (1987) i les Biennals de Venècia (1988 i 1993), entre altres fòrums. Igualment, va tenir importants exposicions individuals a museus: Washington DC (1989), San Francisco (1991), Madrid (1992), Berlín (1996), Viena (1996), etc. Era un moment d’una gran eufòria en el mercat i es van recuperar els procediments i llenguatges tradicionals, és a dir: el retorn a la pintura i a l’escultura després de la desmaterialització de l’objecte i les pràctiques conceptuals que fins aleshores havien estat predominants. Tot i això, els creadors més inquiets –com és el cas de Solano– van desenvolupar un treball que cercava els límits de l’escultura o la manera de portar-la més enllà dels valors que fins aleshores l’havien definit. En aquest sentit, unes peces molt significatives, per exemple, són els artefactes en forma de gàbies, no sols pels procediments i materials sinó també perquè es qüestionen la noció de volum i espai si és que es pot parlar precisament d’aquests principis en la seva obra. En aquest sentit, a vegades s’ha parlat de Susana Solano i altres escultors de la seva generació com una expressió “antiforma”. En tot cas, es tracta d’un treball que no es pot concebre sense tenir en compte les experiències prèvies del minimal o del povera i en general l’art conceptual en les seves diverses derivacions.

Als anys noranta, però, aquella generació va perdre la centralitat, amb l’arribada de nous artistes i inquietuds. Tot i que Susana Solano ha tingut sempre una presència constant en galeries i institucions –recordem les seves esplèndides exposicions a la Fundació Suñol (2014), a l’IVAM (2019), a Artur Ramón Art (2022)–, la veritat és que la seva darrera gran retrospectiva a Barcelona va ser el llunyà 1999 al MACBA. L’actual mostra a la Fundació Vila Casas, comissariada per Enrique Juncosa, es presenta com una segona gran i necessària retrospectiva que pretén revisar i reinterpretar, però també reivindicar, Susana Solano i apropar-la a les generacions joves.

Val a dir que el món de Susana Solano és hermètic i es resisteix a l’anàlisi. Ella mateixa ha fugit de donar explicacions. Tot i això, sembla innegable una dimensió simbòlica en la seva escultura. Enrique Juncosa, amb molts matisos, ha associat la poètica de l’escultura a una estètica de la melangia que sobrevola tota la seva trajectòria.