Renda bàsica o vaga general

A finals d’any vaig participar en una de les comissions del Conca per pensar en la situació del sector creatiu i les arts. Tots estàvem d’acord en una qüestió: la precarietat compartida de la crítica, el comissariat i els artistes. I de tot el sector productiu cultural. De fet, fa molts anys que donem voltes al mateix i sempre arribem a la mateixa conclusió: la situació dels creadors és precària.

En paral·lel a aquest acord, la majoria de les polítiques culturals aplicades a les arts impliquen incrementar les dotacions pressupostàries a les infraestructures en forma de nous esdeveniments (Manifesta) o ampliacions (Macba, MNAC). Però, en vista de l’experiència, és clar que més museus, més centres d’art i més esdeveniments no han contribuït a posar fi a la precarietat dels creadors.

Què passaria si capgiréssim l’equació? En lloc d’invertir piramidalment des de la cúspide esperant que els diners arribin al substrat, abonar directament amb diners les bases creatives. És a dir, menys ampliacions i pressupostos per a esdeveniments i més solucions per al problema de base: que la cultura no funciona perquè els creadors no podem viure.

Una dada: més del 60% dels treballadors de la cultura tenen ingressos per sota del salari mínim interprofessional. Més enllà de la subvenció com una prolongada forma d’agonia, si políticament està sobre la taula la idea de la renda bàsica, per què no començar aplicant-la als creadors i creadores com a sector clarament precaritzat?

Si alguna cosa demostren les dades sobre la precarietat és que, al marge de qualsevol benefici, els artistes treballen, els crítics escriuen i els comissaris organitzen exposicions on sigui… Amb la renda bàsica hi hauria una generació de creadors que podria treballar i generaria cultura, però amb condicions de vida. I aquesta generació ja trobaria els llocs on tenir visibilitat. Si els galeristes venen o no, si una obra és comercialitzable o no, seria problema dels galeristes. Els museus no serien una solució salarial transitòria per a artistes i comissaris, aquests exposarien si els convencés el lloc i no per necessitat. I la cultura estaria enfortida pels seus creadors.

Potser el problema és que continuem creant. No és una bogeria, per tant, plantejar-se una aturada, una vaga general de la cultura. Als productors culturals, als creadors, de motius ens en sobren.