Què està passant en el Museu del Disseny de Barcelona?

La proposta de canvi de la col·lecció permanent del Museu del Disseny, liderada per José Luis de Vicente, ha desencadenat un intens debat entre els defensors de preservar el patrimoni i aquells que busquen una renovació contemporània. La controvèrsia s'ha expandit en el marc local fent que més d'una quinzena d'institucions acadèmiques i fundacions catalanes s'adhereixin a un manifest en defensa del Museu del Disseny en la seva forma actual.

Malgrat les crítiques, José Luis de Vicente continua amb el seu projecte, encara que molts detalls, com la quantitat de peces exposades i la cronologia, es mantenen en secret. Això ha generat més incertesa i desconfiança entre els opositors, que veuen la falta de transparència com un senyal preocupant.

A mesura que la polèmica continua, la identitat i la direcció del Museu del Disseny es troben en un moment de definició, amb incertesa sobre el seu futur com a institució cultural rellevant a Barcelona.

En aquest context, Bonart ha volgut consultar l'opinió d'alguns dels crítics i gestors culturals locals per conèixer de prop l'estat d'opinió del sector davant d'aquesta polèmica. 

Quina és la seva opinió al respecte sobre la polèmica del Museu del Disseny a Barcelona amb la remodelació de la col·lecció, liderada pel nou director José Luis Vicente?

Conxita Oliver: La polèmica encetada té com a objectiu preservar les col·leccions patrimonials del Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques, producte de grans col·leccions i donants atresorada des del segle XIX fins avui. És fonamental conjugar la conservació i exposició del patrimoni amb la creació contemporània. El sector ha entès que es tracta d'un desmantellament de l'exposició permanent de caràcter historicista per enfocar els criteris cap a la realitat actual del món del disseny i de la cultura digital.

Joan Maria Minguet: La meva primera reacció és de sorpresa. El sector gairebé mai es posiciona sobre els projectes museogràfics ni sobre els processos de direcció dels museus públics. I, en canvi, aquí la part més conservadora del sector va esclatar amb una virulència digna de millors causes. Vull recordar que aquesta part més conservadora del sector no va dir res quan l'anterior directora de l'equipament (càrrec atorgat per l'alcalde Xavier Trias sense concurs públic) va convertir el Museu del Disseny en un museu d'arts decoratives on, justament, el disseny, tan important en la visualitat trencadora dels anys 60-70 del segle XX, quedava menysvalorat.

Albert Mercadé: No s'ha remodelat una col·lecció, s'ha enretirat una col·lecció del que fins a l'any passat havia sigut un museu. Us imagineu un gest així al Victoria and Albert Museum o al Museu del Disseny de París o a la Triennale de Milà? S'ha substituït una idea de museu, basada en l'alternança entre una riquíssima col·lecció de disseny i la innovació, per una altra de centre de disseny i innovació tecnològica; que per pressió social comptarà de tant en tant amb el patrimoni, però és un canvi molt gran de paradigma. I la responsabilitat no és del director, que aplica un programa guanyat en un concurs, sinó de qui l'ha convocat i escollit. No podem anar canviant de paradigma en funció del vent polític que bufi, és de país molt petit això. En museus de referència, no s'han de produir trencaments radicals quan canvien les direccions: han d'aportar noves idees i enriquir l'important substrat de base, creat a partir de l'esforç i la cura de generacions de professionals. Plantegi el que plantegi el nou director, crec que el gest de retirada de les col·leccions permanents, és un gest molt irrespectuós amb tota la feina que s'havia fet fins ara.

Com ha estat el procés seguit pel museu per prendre aquesta decisió? S'ha tingut en compte les opinions dels col·leccionistes, artistes i membres de la comunitat?

C. O. Crec que no s'ha fet una feina compartida amb la comunitat i s'han pres decisions unilaterals. Cal buscar consensos i fer processos participatius.

J. M. M. Per què un director que ha guanyat un concurs democràtic, amb un jurat especialitzat, ha de conciliar el seu projecte amb el món exterior? O, més ben explicat, per què hi ha gent que vol decidir com ha de ser el Museu del Disseny sense haver-se presentat a cap concurs i, en canvi, no s'exigeix el mateix respecte a la direcció del MACBA, per dir un exemple. Hauríem de ser més coherents. O es fan fòrums per pensar tots els museus públics de Catalunya o deixem que els professionals que han guanyat una plaça amb processos democràtics puguin portar a terme els seus projectes. I, si es veu que són un desastre, aleshores es protesta.

A. M. Estic convençut que el director actual, que ve d'un àmbit específic del disseny contemporani a Barcelona, representa un corrent de pensament que creu que Barcelona necessita un centre de disseny i creació contemporània puntera al món, molt lligada a la tecnologia i a la cultura digital; com que no l'he vist donant explicacions ni obrint-se a les associacions artístiques, dedueixo que està poc interessat en saber l'opinió dels que pensen diferent com ell.

J. M. M. Malauradament, en tota aquesta polèmica s'ha deixat de banda el poder dictatorial que ha exercit el regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé. És el més lamentable de tot: en comptes d'exigir la neutralitat del poder polític, s'ha acceptat que ell decideixi arbitràriament coses que no li pertoquen i gairebé ningú l'ha esmentat. Tampoc quan va convocar una reunió per parlar del museu en la qual no va deixar que el director del museu s'expliqués. Molt lamentable.

 

Quina creu que és la visió de futur del museu del nou director?

C. O. La visió del regidor i del nou director és fer del DHub la casa de les indústries creatives de la ciutat i la seu d'espais articuladors com el FAD o el BCD.

J. M. M. No ho sé, no he llegit el projecte per mitjà del qual va guanyar un concurs democràtic (res de designacions directes, que abunden encara) per a ser director del museu. Desconec si tots els qui s'han manifestat en contra d'ell han llegit el seu projecte.

A. M. Les sensacions que dona és que és un professional molt interessat en les noves tecnologies del disseny i la seva capacitat d'activació reflexiva del pensament contemporani. Ve del món del Sónar, de l'Offf, i per tant és esperable que se segueixi aquest model. Però cal esperar.

 

Aquesta polèmica i els canvis realitzats, quin impacte tindran en la identitat i la reputació del museu?

C. O. Si no es conforma un projecte més integrador que atengui les dues missions, la fundacional i la contemporània, l'impacte pot ser molt negatiu. No es pot deixar de banda la memòria històrica de les arts decoratives perquè aquesta fou la missió que es va marcar quan va néixer d'aquest museu.

J. M. M. Em sembla que hi ha una pregunta prèvia: el museu fins ara havia assolit una identitat pròpia o una reputació amb la seva concepció, al meu entendre, conservadora? A mi em sembla que no gaire: ni internacionalment ni en la vida cultural barcelonina. El Museu d'Arts Aplicades de Viena (el MAK), per exemple, fa conviure les arts de l'objecte del passat amb les accions més contemporànies, però amb unes mateixes presentacions formals avançades i gens carrinclones.

A. M. Com a museu perdrà reputació internacional segur, ja que un museu per essència treballa a partir de les seves col·leccions, que ja no hi són. Com a centre de disseny i experimentació, en canvi, és molt probable que agafi més volada internacional. La qüestió és saber què volem: volem un museu, un centre d'innovació creativa o les dues coses?
 

- - - - - - - 

Conxita Oliver és llicenciada en Història de l’art per la UB i membre destacada de diverses associacions de crítics d'art, ha exercit com a crítica en mitjans diversos i ha ocupat diversos càrrecs de gestió cultural a Catalunya. Ha publicat extensament sobre art contemporani, comissariat múltiples exposicions i ha estat involucrada en la valoració i catalogació de col·leccions artístiques públiques i privades. Ha rebut reconeixements com el Premi GAC a la Crítica d'Art 2022.

Joan Maria Minguet Batllori, va ser professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1993 fins al 2019. Va liderar l'Associació Catalana de Crítics d'Art entre 2010 i 2016 i ha contribuït àmpliament en recerca, comissariat i crítica artística. El seu estudi se centra en les avantguardes del segle XX, incloent-hi figures com Joan Miró i Salvador Dalí, així com en la intersecció entre la cultura alta i la cultura de masses.

Albert Mercadé és historiador i crític d'art, actual director artístic de la Fundació Arranz-Bravo i comissari del Districte Cultural de L'Hospitalet. Ha estat docent de teoria de l'art a la Universitat Pompeu Fabra i a Eina. Mercadé és autor de diversos estudis sobre figures com Antoni Tàpies i Joan Rebull, i ha comissariat nombroses exposicions en prestigiosos centres i fundacions. Regularment, contribueix a publicacions com El Temps dels Arts i Bonart.