Tuan Andrew Nguyen: "El món té tendència a oblidar la destrucció que ens hem causat els uns als altres"

L'artista contemporani Tuan Andrew Nguyen, guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, presenta la seva exposició Els Nostres Fantasmes Viuen al Futur a la Fundació Miró de Barcelona. A través d'aquesta mostra, Nguyen ens porta a un viatge emocionant i introspectiu, explorant les cicatrius de la guerra del Vietnam i la seva influència en el present i el futur.

En aquesta exposició, els visitants tenen l'oportunitat de contemplar objectes creats a partir de restes de bombes que no van esclatar durant el conflicte vietnamita. Aquests objectes, carregats d'història i simbolisme, es converteixen en testimonis silents d'una època marcada per la violència i la destrucció. Sorprenentment, aquests objectes poden generar freqüències de 429 Hz, coneguda com la freqüència de sanació, obrint la porta a una experiència sensorial única i evocadora per als visitants.

A més dels objectes físics, l'exposició també presenta quatre obres audiovisuals captivadores, que transporten l'espectador a universos emocionals profunds i complexos. A través de la seva obra, Nguyen busca no només reflectir sobre el passat, sinó també obrir una finestra cap a futures possibilitats de curació i reconciliació. És sens dubte una exposició que no només remou, sinó que també inspira i convida a la contemplació profunda.

Els seus projectes col·laboratius sovint aborden les conseqüències humanes i materials de les guerres del Vietnam. Com navegues per les complexitats de representar esdeveniments històrics tan sensibles en el seu art? Quins elements de la seva infància i origen cultural creu que es reflecteixen més clarament en el seu treball artístic?
Els refugiats viuen en un espai futur, sempre pensant en el futur. Jo, com a infant refugiat, sempre vivia en la meva imaginació, altres llocs, mons, estils de vida... I crec que això és una inspiració gegant per a la meva obra: abordar aquests mons futurs.

Com es van conèixer els seus pares?
Vaig néixer al final de la guerra, i de fet, els meus pares es van conèixer a causa de la guerra. Vam abandonar el país quan jo vaig néixer. Mentre creixia als Estats Units, pensava molt en la meva història i en com els havia afectat. Vaig conèixer altres nois i noies que coincidien amb històries similars. Vivim en un món on tothom es veu afectat per situacions bèl·liques o de calma. El meu pare va estudiar dret. Venien del nord i van emigrar cap al sud. Durant els primers cinc mesos de la guerra, ell va ser reclutat per l'exèrcit i la meva mare, que era més jove, encara estava a l'institut. Volien formar una família, però la situació allà era molt difícil.

Com se sent en aquesta exposició a Catalunya i què ens vol aportar?
Estic molt feliç. La fundació està fent una feina excel·lent exposant les meves obres. L'equip de la fundació és excel·lent. És molt difícil presentar exposicions audiovisuals, però ho han fet perfecte. Està constituïda per quatre treballs visuals, que abasten des del 1945 fins al present. Són vídeos que d'alguna manera connecten Vietnam, els Estats Units, França, Senegal i el Marroc. Hi ha molta connexió entre els vídeos i les escultures.

Com creu que l'art pot ajudar les persones a enfrontar-se als seus traumes i quina importància té escoltar les històries de les comunitats afectades?
Tothom ha d'enfrontar-se als seus traumes. Hem d'escoltar les històries de cadascú per trobar camins diferents per relacionar-nos amb els altres, perquè quan mirem enrere ens adonem que el món té una tendència espantosa a oblidar les tragèdies del passat i la destrucció que ens hem causat uns als altres. És com un cercle viciós en què estem atrapats i no podem sortir. Crec que hi ha moltes lliçons que podem aprendre, i escoltar aquestes comunitats de trauma és una d'elles.

Com percep, en el context actual, el que està passant a Gaza?
Crec que hem de parar el genocidi que està passant a Gaza. Les situacions que estan passant, per exemple, a les universitats dels Estats Units i arreu del món són horribles. Les universitats han de protegir els seus estudiants i crear espais per discutir i tenir converses, i això no està passant. És horrorós. Sé que hi ha molt de trauma que en sortirà. Va passar el mateix amb la guerra del Vietnam, molts estudiants universitaris es van manifestar, hi va haver moltes injustícies, molts crims de guerra. Però cadascuna és una situació molt diferent amb una història única que hem de respectar i considerar. Vull que pari la violència, un alto el foc immediat. Si no, seguiran morint molts infants.

Té algun projecte futur en ment?
Estic molt interessat en la història d'un home català que després de la Guerra Civil espanyola va acabar lluitant a la guerra del Vietnam. Després de la guerra, va tornar a Catalunya. És una història molt interessant, però necessito temps per aprofundir-hi. He conegut la família d'aquest home i he passat dos dies amb ells. És una recerca que estic fent del projecte que tinc entre mans.