Reflexions: Arco & Madrid - Art Basel & Hong Kong

El començament de l'any artístic no té aturador. Les fires, les biennals... engeguen els motors el mes de febrer i la "cosa artística" no s'acaba fins al desembre. Zona Maco a Ciutat de Mèxic, del 7 a l'11 de febrer, va donar el tret de sortida amb una oferta consolidada; una fira que ha pogut ser un dels diversos motius pels quals Arco Madrid s'ha passat del mes de febrer (la seva data històrica) al març, del 6 al 10 enguany, cosa que ha provocat que la resta d'esdeveniments de la ciutat també canviessin el calendari. Madrid durant aquesta època bull d'activitat, de fires, d'exposicions i de contactes. Enguany, a l'estand de la galeria Miguel Marcos -que rebrà un reconeixement a la trajectòria el maig en els premis GAC de Barcelona- vam presentar el monogràfic de bonart / malart, dedicat a la figura de Joan Brossa; un artista "expandit" a qui el galerista de Saragossa, establert a Barcelona des de fa més de vint anys, ha ajudat a internacionalitzar de manera cabdal. El crític i historiador Juan Manuel Bonet, una de les persones que més ha escrit sobre Brossa -exdirector del Museu Reina Sofía de Madrid- i que va participar en el monogràfic de bonart, fou l'encarregat de conduir un esdeveniment que resignifica un autor que sempre va anar a contracorrent.

Ricard Planas, esquerra, i Juan Manuel Bonet, historiador i crític d'art, durant la presentació del "Malart" a l'estand de la galeria Miguel Marcos a Arco Madrid. Les revistes abans de la presentació.

Un altre artista destacat de la fira Arco d'enguany, un altre inclassificable a contracorrent, és Josep Ponsatí; l'escultor banyolí que esculpeix/crea des de la ceguesa. Un creador que, des de bonart cultural i la Fundació Lluís Coromina Isern, amb la complicitat de l'arquitecte Toni Bramon, hem ajudat des de fa més de cinc anys a tornar-lo a posar en el punt de mira. Doncs bé, Ponsatí de la mà de Bombon Projects i la galeria Joan Prats -que ara s'ha unit amb Nogueras Blanchard i que es presentaven així per primera vegada a Madrid- exhibien un solo show de l'artista amb fotografies de les accions i instal·lacions efímeres dels ays 70 i 80, a més d'un inflable de grans dimensions. Un autor que el Museo Nacional Reina Sofía (MNCARS) de Madrid va creure oportú adquirir-ne unes obres i incorporar aquest referent del segle XX a les seves col·leccions; un apunt, el MACBA també en té. Una bona notícia per aquest artista imprescindible i que la història -que vol dir la complicitat de molts agents culturals- li està començant a fer justícia. La Generalitat de Catalunya li va concedir el Premi Nacional de Cultura el 2019.

Fotografies de Colita al Círculo de Belles Artes de Madrid Ricard Planas, ceo de bonart cultural, i Bernat Daviu, artista i socifundador de Bombon Project davant d'una de les escultures de Josep Ponsatí a Arco Madrid.

De Madrid no podíem marxar sense veure l'exposició de Colita, titulada "Antifémina" amb textos extraordinaris de Maria Aurèlia Capmany al Círculo de Belles Artes i que va impulsar la galerista Rocío Santacruz. També calia arribar-nos al centre cultural Matadero per veure la fira d'art Urbanity; un esdeveniment molt interessant, amb galeries catalanes com Miquel Alzueta (que portava obres de Cesc Abad -portada de bonart-), la galeria Víctor Lope o un solo show dedicat a l'artista Gino Rubert; una fira on es respirava transgressió, risc i espurnes de joventut en les propostes. Fou una parada obligatòria l'exposició que la Fundació Vila Casas, sota la curadoria de la crítica d'art Natàlia Chocarro, dedicava a Salvador Juanpere i que es pot veure encara fins al 18 de maig, al Centre Cultural Blanquerna de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Dibuixos de realisme màgic, de realisme ignot que dialogen amb una instal·lació amb fragments arqueològics d'obres escultòriques d'una delicadesa i d'una poètica extrema.

Instal·lació de Salvador Juanpere a la Blanquerna

Tampoc podíem marxar sense veure la impressionant retrospectiva a Antoni Tàpies al "Reina", comissariada per l'hiperactiu Borja-Villel, que sembla que estigui a tot arreu. Una mostra amb una selecció d'obres extraordinària, però -exercint la pràctica de la crítica que tant recomana d'exercir el literat Jordi Llovet- no té el risc que haguéssim esperat, ni en el muntatge ni en la interrelació de les peces: un discurs cronològic pur, esplèndidament canònic, però amb una sobrietat excessiva que potser sí que reflecteix l'essència de l'obra de l'artista català, però personalment crec que redueix els camins per poder investigar els mil interrogants que aquest autor ens proporciona. Recordo amb enyorança la magnífica retrospectiva al Palau Fortuny de Venècia, també és cert que el mateix espai respirava una màgia que l'arquitectura hirsuta del Museu Reina no pot oferir.

Una obra d'Antoni Tàpies exposada al MNCARS de Madrid.

I sense abandonar l'univers de Tàpies, que enguany commemora el centenari del naixement, caldria parlar d'una de les galeries que sempre l'ha defensat i el continua defensant: Mayoral. Una galeria que han inaugurat nou espai contemporani -moltes felicitats per l'encert i la motivació- i que a banda de ser presents a Arco, vaig tenir l'oportunitat de trobar-lo recentment Art Basel Hong Kong, l'altre gran esdeveniment que es va dur a terme del 28 al 30 de març. Mayoral, com la galeria Polígrafa, són les úniques galeries que he trobat tant a Art Basel Miami com a Art Basel Hong Kong. Per Catalunya és un luxe tenir dues galeries que juguin a la "Champions League" del panorama internacional, malgrat que la proposta de Mayoral supera amb repercussió les sempre delicades i intel·ligents estratègies artístiques i, també comercials, de Polígrafa (l'art i la cultura tenen una part de negoci que no cal amagar, i és que la gent del sector menja i no només de coneixement). Polígrafa, una galeria que treballa única i exclusivament l'obra gràfica amb autors ben diferents segons la fira i que esdevé una rara avis a tenir sempre en compte. Després de Hong Kong viatjava a una fira a Texas (vaig entendre la de Dallas a l'abril, també n'hi ha a Austin el maig), en definitiva, un no parar.

HISTÒRICS UNIVERSALS. Mayoral reivindica els històrics universals -ara, amb el nou espai, també els contemporanis- però de kilòmetre zero (Tàpies, Miró, Dalí, Picasso...). D'aquest primer, a Art Basel Hong Kong, va exhibir una obra de gran format espectacular que no va deixar a ningú indiferent. Uns visitants que, en línies generals, eren bastant joves, una cosa que demostrava que Europa és el bell i Vell Continent per alguna cosa: per la demografia queda clar. Jordi Mayoral, un dels tres germans que dirigeix el "holding" galerístic -amb la supervisió sempre del patriarca- em va comentar que no sempre és fàcil portar obres d'aquesta potència des de tan lluny, però cal fer-ho per marcar tarannà. Mayoral, que també va obrir galeria a París, en aquests moments és una de les banderes internacionals del galerisme de Catalunya i de Barcelona. Una família que des de Verdú -Lleida- han sabut posicionar-se a Barcelona i, posteriorment, en l'àmbit internacional amb encert, intel·ligència, esforç i, per descomptat, obrint el "bolso", com diu sempre un bon amic museòleg. Una galeria que podria entrar properament a Art Basel de Suïssa en la pròxima edició, una fita que està a la mà de molt pocs.

Una peça exposada a Art Basel Hong Kong. D'esquerra a dreta, Montse Oller, Lluís Coromina, Jordi Mayoral i Ricard Planas, a l'estand Mayoral d'Art Basel Hong Kong

Però entre les galeries amb seu a Barcelona que més i millor estan voltant pel món, m'agradaria posar èmfasi a Zielinsky. També podríem parlar de Rocío Santacruz que tampoc para -de París Photo a Untitled de Miami-, de la galeria Senda -que darrerament el tema de les fires s'ho agafa amb més tranquil·litat però tampoc para-, de Bombon Projects o de la galeria Pigment. Zielinsky amb seu a Barcelona des del 2015 i també a Sao Paulo -Brasil- (ara obrirà la segona al país sud-americà) desenvolupa una aposta per ensenyar-nos autors, principalment iberoamericans d'interès, com Shirley Paes Leme, Vera Chaves o alguns com Yamandú Canosa -resident des de fa temps a Catalunya-. Zielinsky s'ha vinculat amb una intensa activitat per fires de tot el món; actualment són presents aquest abril a Chicago i després aniran cap a Arco Lisboa el maig. És fascinant aquesta capacitat que tenen en Ricardo i la Carla de treball, entusiasme i coneixement.

Part de l'exposició de l'Asian Art Archive de Hong Kong Una escultura a l'estand de la galeria de Pedro Cera a Art Basel Hong Kong

Tornem a Art Basel Hong, on una escultura de darrera època de Jaume Plensa es deixa estimar pel públic, mentre saludo a la galerista de la Pace Print de Nova York que representa a l'artista Santi Moix; també parlo amb el galerista portuguès Pedro Cera que acaba d'obrir espai a Madrid i que, des de sempre, ha potenciat l'obra de Plensa. Per acabar el recorregut, parlo amb el director de la galeria Cayón que té espais a Madrid, Manila i Maó, una combinació entre glamurosa i peculiar. I és que Hong Kong representa el símbol d'una ciutat densa i complexa que vaig visitar acompanyat de bons amics: el col·leccionista i filàntrop Lluís Coromina Isern i els empresaris amb sensibilitat social i cultural Fernando Turró i Montse Oller. Una urbs acumulativa, vertical en tota regla, que no té un pam de terreny per desaprofitar i d'herència colonial britànica. Una herència que s'ha desintegrat per donar pas a nous edificis -un guia del país sorneguerament comentava que tot el que es podia vendre per ingressar diners per la reina britànica es venia, tingués història o no-. Nous edificis s'obren pas, alguns ja tenen els seus anys, però es mantenen perfectes, com el mític de Norman Foster del centre de la ciutat, que la rumorologia deia que es podia desmuntar si les coses anaven per mal camí polític. No sé què pensarà Foster després de totes les manifestacions dels darrers anys. El fet és que l'oferta museística és important i de la mà d'Iciar Mangas, la representant a Espanya d'Art Basel, vam poder visitar una entitat del tot particular, l'Asia Art Archive, a Hollywood Rd, molt a prop del barri dels antiquaris, un indret que cal visitar. L'Àsia és un centre de documentació i recerca que fa de centre cultural. Amb diferents seus repartides per arreu del món és una petita joia de la documentació. Hi vaig deixar un bonart/malart, com no podia ser d'altra manera. Entre l'oferta de museus l'imprescindible seria el M+, un edifici de nova planta amb una activitat que no s'acaba mai; tampoc cal obviar el Hong Kong Museum of Art i a l'espai de Tai Kwun, el JC Contemporary, on entre altres exposicions hi havia una col·lectiva amb obres de Carolina Caycedo i Lavanya Mani. Tai Kwun és un complex, el poc que queda de l'herència britànica antiga, on hi havien les antigues dependències de policia, jutjats i presons: tot allà mateix. La presó s'ha deixat com espai museístic mentre que la resta hi ha botigues, restaurants i una galeria d'art italiana de prestigi. També vaig trobar hi ha una "delegació" de bonart, una empresa amb el mateix nom i logotip que no es dedica a l'art de manera directa, però amb un bon lema: good art, good life. La darrera recomanació seria anar al Hong Kong Palace Museum, per inserir-se en l'herència i les tradicions orientals.

Escultura moble amb M+ de Hong Kong Fernando Turró davant d'una escultura de Jaume Plensa exposada a Art Basel Hong Kong Instal·lació al JC Contemporary de Hong Kong

Des de Hong Kong també és recomanable visitar Macau, a una hora en vaixell o cotxe des de Hong Kong, amb herència colonial portuguesa, amb el centre històric com a patrimoni de la humanitat des de fa més de quinze anys, amb els casinos també com a bandera -el Kitsch a la màxima expressió- i amb un Museu de Macao endreçat i interessant. Combinant-se amb el museu, trobem la fortalesa del Monte i les conegudes ruïnes de la façana de la catedral de Sant Pau. Tornats a Hong Kong, una altra visita que cal fer: a una hora de cotxe, el Silicon Valley xinès: Shenzhen. Una mena de Chicago a la xinesa, impressionant!!!

La pròxima parada serà a la Biennal de Venècia que dura fins al novembre, abans però un passeig pel País Basc, La Rioja i Saragossa.