Les ‘guspires’ de memòria

He llegit, amb gran interès, la darrera publicació de Daniel Giralt-Miracle, que ens ofereix, a tall de records gairebé telegràfics, un relat de les seves experiències de vida i cultura. A manera d’un apressat dietari, rememora les seves passions vivencials i la influència bàsica del seu pare, Ricard Giralt Miracle, que li va obrir el vastíssim territori de les arts gràfiques, la comunicació visual, l’art i els artistes i, en definitiva, aquelles portes i finestres obertes a l’avantguarda que li han marcat l’existència en forma d’una dedicació apassionada a la cultura.

En relatar aquest reconeixement, es van obrint finestres que, com flaixos, ressalten les incidències, trobades i experiències positives que han pautat les seves activitats. Si alguna cosa cal destacar de la figura d’en Daniel és la seva absoluta transversalitat, que, a la manera gairebé renaixentista, incorpora en cada pàgina una nova ocasió d’enriquiment en la seva vasta crònica vital plena de relacions amb gent de tot tipus i condició, sempre amb la presència de l’eix orientador de l’art, els bells oficis, la premsa, el disseny i l’arquitectura.

Vaig tenir ocasió de compartir amb ell una petita part de la meva dedicació a les obres en el conjunt de Montserrat per més de trenta anys. L’envergadura de la meva proposta de recuperar la llum original de la basílica (anys 1987-1995) devia obrir alguna inquietud, i en executar el projecte de neteja de l’interior, algú va fer el suggeriment de consultar a en Daniel el color que havien de tenir els panys de paret no decorats de l’interior, a partir de la meva proposta; en aquest repte, vam treballar junts mesos per decidir un color que estigués en consonància amb l’amplada del canvi que era conseqüència del meu atreviment arquitectònic, però el que va ser fonamental va ser que ens va permetre conèixer-nos a fons, i gaudir de l’amistat des de llavors.

En Daniel ha fet possible, amb les seves múltiples activitats, posar al mateix pla els personatges, les acadèmies, la universitat, les exposicions, les galeries d’art, els museus, les publicacions, les responsabilitats politicoculturals i les amistats que se n’han derivat, en aquesta extensa relació d’esdeveniments i personatges que passen davant dels nostres ulls a gran velocitat amb tantes emocions de vida que, haig de confessar-ho –i crec que ell també ho pensa– se’ns fa curt. Només cal veure l’índex onomàstic final per adonar-se de l’envergadura vital de Giralt-Miracle. Esperem, doncs, que puguem fruir de noves guspires ben aviat.