Radar Altaió

Vicenç Altaió  es un esser interdisciplinari que viu en un moviment permanent.  Això  l'ha portat per diversos camins: la poesia, l'art, la ciència, la interpretació actoral i la gestió cultural. Tot i així no coneixia  la seva activitat exegètica en torn a un arxiu fins a la publicació recent del llibre d'assaig històric El Radar Americà, Galàxia Gutenberg en dos idiomes. El llibre és una recerca que ha donat com a resultat un document extens i rigorós amb un únic protagonista: Lanfranco Bombelli. Es desenvolupa en un temps històric que va des del 1940 al 1982, passa per diversos espais geogràfics com Milà, Zúric, París i culmina a Cadaqués. No entraré ara en l'extens contingut del llibre que recomano llegir amb atenció i del que ja s'han fet nombroses cròniques.
Aquí tractaré el llibre com un manifest, com un clar programa ideològic i creatiu del mateix Vicenç Altaió. Això és possible perquè pertany a aquesta mena d'escriptors sobre art que, en parlar dels altres, fan una radiografia perfecta de si mateixos. Tota una raresa amb la qual em sento identificat.

Per argumentar-ho, començaré pel final del llibre. La tomba de Bombelli va ser dissenyada, creada per ell mateix utilitzant les claus del "Movimento Arte Concreta" de Milà al qual pertanyé des de 1948, la seva admiració per Bruno Munari, Dorfles o els suïssos Max Bill o Paul Lhose li va descobrir la matemàtica natural de la sèrie Fibonacci i la rigorosa geometria del quadrat i el rectangle, les espirals dobles o el misteri del triangle pitagòric. Bombelli era artista i també col·leccionista d'art concret, per tant, el resultat del seu projecte escultòric funerari no podia ser d'altra manera que la continuació de la seva fascinació per l'ordre, tal com ho descriu amb exacta precisió Vicenç Altaió: "el primer paviment és un quadrat fet amb tres pedres també quadrades, al damunt del qual es posen dues peces regulars de triangle equilàter, de marbre negre. ... Annexionat a aquest primer cos se'n desplega un altre de més gran que afegeix a les mides de l'anterior una altra renglera de rajoles de banda a banda fet que dona com a resultat un rectangle de cinc d'amplada per set de llargada. A la darrera tira es lleven dues rajoles i així en tenim tres de plenes i dues de buides que en fan cinc. En la mateixa proporció i equivalència es desplega el cos volumètric entre el ple i el buit... El resultat és una variable en tres dimensions de la primera composició que Bombelli havia presentat a l'exposició Arte astratta e concreta al Palazzo ex reale de Milà el 1947".

Aquesta descripció diu tot del protagonista del llibre, però encara diu més de la poètica de Vicenç Altaió. Certament, més enllà del seu homenatge a Bombelli hi veig el que sempre he considerat fonamental en l'obra d'Altaió potser un dels enigmes més potents de la seva poètica i del seu pensament, és a dir l'equilibri, la tensió difícil i subtil entre Raó i Passió.

Per tal de reforçar l'argument diré que no és casualitat que Altaió hagi escollit a Albert Serra per presentar el seu llibre a Cadaqués. A la pel·lícula d'aquest no – director de cinema "Història de la meva mort" protagonitzada pel mateix Altaió fent de Giacomo Casanova ja apareix aquesta dualitat entre el principi de realitat d'una època classicista, el càlcul, la mesura, la raó que representa el també polifacètic autor venecià, davant de l'inici de la tempestuosa modernitat romàntica, nodrida per un subjectivisme extrem, la nit orgiàstica i el caos de la indeterminació poètica.

Per continuar reforçant l'argument cal anar d'un llibre a l'altre. Al llibre Radar apareix citat l'artista Tom Carr, amic de Bombelli i amb qui Altaió va publicar el seu poemari El Jo-Ull fa un parell d'anys i prologat per Marc Arnal, també recent interlocutor a les presentacions del Radar. En la seva llarga col·laboració amb Tom Carr són habituals paraules com llum, línia contínua, números, hèlix, espiral i sobretot el jo associat al fet físic, al globus ocular que permet la mirada que construeix un punt de vista sobre el món.

En El Jo-Ull, Vicenç escriu un poema fascinat ple de deliri i raó entorn de la precisió matemàtica com és: "El naixement del 3 venint del 2", diu al seu inici "Si al zero oferim el res/l'espai en blanc la no res de més i busquem girant-lo/ ràpid/l'halo al·lucinatori /diví/la deriva de l'art que ens anella/enclota en si el principi i la fi" ......." Dues hèlixs oposades, i tres fent infinit el finit dins fora"

Al Radar americà continua amb aquesta doble realitat, per una banda, la ciència històrica i el rigor documental propis d'un home admirador de les formes racionals de l'art concret, una mena de matemàtica classicista de la forma com era Bombelli i de l'altra el poeta arrauxat.

Una vegada més, Altaió amb el seu especial Radar ha detectat en aquest llibre allò que és propi de la força excèntrica de la tradició romàntica-dadaista que ell representa perfectament i la necessitat de geometria d'un creador d'art concret com va ser Lanfranco Bombelli.