L'enigmàtic univers de Chiharu Shiota a la Fundació Tàpies

Chiharu Shiota (Osaka, 1972) és una de les creadores més interessants del panorama internacional i hereva del treball de dones artistes com ara Ana Mendieta, Louise Bourgeois, Carolee Schneemann, Rebecca Horn o Marina Abramovic, de qui va rebre mestratge a la Universität der Künste, després de passar per la Universitat Seika de Kyoto. Des del 1996 viu i treballa a Berlín, encara que les seves arrels continuen sent japoneses. Pertany a una generació d’artistes que han aconseguit reconeixement internacional els darrers anys per la seva dedicació a les instal·lacions i a les performances amb un art processat en femení. Ha participat en cites clau de l’art contemporani com les biennals de Moscou, Sydney, Lió i Venècia, per a la qual va realitzar el pavelló del Japó en la 56a edició.

Com si dibuixés a l’espai, les seves intervencions més significatives són aquelles compostes principalment per fils de llana negres i vermells que recorren sostres, parets i terres, devorant tot el que troben al seu pas i creant entre ells vincles que parlen de les històries que atresoren. Sovint, l’artista afegeix a les seves instal·lacions objectes i elements recuperats perquè parlen de la memòria i del rastre de vida: reflecteixen el temps, els sentiments, la vida, el record i la mort. En el marc de la celebració de l’Any Tàpies, Chiharu Shiota ha estat convidada a intervenir en els espais expositius de la fundació amb la voluntat d’entrar en diàleg amb la simbologia tapiana i de concebre un joc de correspondències més enllà de l’espai i del temps, de la realitat i del somni. Amb el títol Chiharu Shiota. Cadascú, un univers, estableix una profunda relació entre cos, esperit i matèria.

En aquest sentit, ordeix un diàleg amb la iconografia pròpia de Tàpies que permet rellegir la malenconia del passat, però sense apartar-se de la mirada contemporània. Els fils que van de paret a paret, des del sostre fins a terra, des d’una banda fins a l’altra, s’intercepten per crear autèntiques teranyines i laberints impenetrables que es creuen i s’expandeixen com l’univers o com les connexions neuronals. Anar sumant capa rere capa, fil rere fil, provoca l’aparició d’una trama intensa que enllaça i posa en contacte tots els punts de l’espai. De la mateixa manera que Tàpies, la cartografia de Shiota –amb què configura el seu imaginari– es fonamenta en elements quotidians atrapats, devorats i engolits pels fils de la memòria.