Artistes visionàries i feminisme místic del segle XXI

Art is a Guaranty of Sanity no és un eslògan publicitari, sinó una petita obra de l’artista Louise Bourgeois (1911-2010), una de les creadores més importants de l’art contemporani que ens revela en aquesta afirmació un gran secret: l’art és garantia de seny. El missatge és una grafia sobre paper rosa, tan íntima i fràgil com provocadora en la seva declaració del sentit primordial de l’art: la salut en termes holístics d’harmonia entre cos, ment i ànima. I així mateix, un camí d’emancipació del món material i la gran revolta de les dones en totes les capes de la història del nostre planeta. 

Altres frases guia són, per exemple, quan Fina Miralles diu: “No vull ser una artista moderna sinó una artista antiga”, i Maria Lai ressenya que “l’art ens porta de la mà” o Magda Bolumar es reconeix en “jo no penso, jo sento”. Aquestes artistes, siguin conegudes o invisibles dins la boira d’una historiografia androcèntrica, ara ens inspiren nous relats que no només amplien la història de l’art sinó que regiren el seu sistema de valors. Són dones visionàries. I aplico el concepte visionària per referir-me a produccions visuals i conceptuals que transcendeixen el món físic i el pur formalisme, representant una visió ampliada del coneixement interior. Un terme difós i obert que engloba temes i mediacions de l’ànima, basades en l’experiència del món no físic i el pensament no racional. Tot allò que els ulls no veuen i que el sistema educatiu no ensenya. 

Visionary Women Art

Des de la urgència d’altres hermenèutiques per l’art contemporani de dones, vaig animar a la creació d’un grup de recerca internacional i independent, l’any 2019, amb relació a l’exposició ALMA al museu Es Baluard de Palma dedicada a disset artistes mèdiums europees nascudes abans del 1918, el grup Visionary Women Art. Artistes, historiadores, antropòlogues o psicòlogues vivim la relació de recerca com una oportunitat d’aprenentatge; i ara, animades pel premi de l’Associació de Crítica d’Art (ACCA), dins l’apartat de recerca. Per nosaltres, el terme “dones visionàries” és senzill i excitant. Pot englobar artistes, científiques o filòsofes, entre d’altres activitats i dedicacions, que produeixen obres o perfils ètics que transcendeixen el món material i el sistema productiu capitalista, representant una visió ampliada del coneixement interior tot cercant una transformació col·lectiva. També preservant tradicions i sabers ancestrals, experiències i percepcions treballades a l’“Acadèmia de l’Amor”, tal com vàrem poder constatar en la Biennal de Venècia del 2022. Cecilia Alemani va reunir creacions heterodoxes, del XIX al XXI, vinculades a la relació amb la natura i la vida que hem de protegir, i la cultura no binària a preservar. Artistes, en el sentit més antic i crític, que practiquen medis diversos trenant la prehistòria amb la contemporaneïtat, la màgia amb la intel·ligència artificial o l’espiritualitat amb l’astrofísica. 

Regirar l’androcentrisme

La trajectòria històrica de Hilma af Klint, Madge Gill, Unica Zürn, Emma Kunz, Louise Bourgeois, Ana Mendieta, Nancy Holt, Cecilia Vicuña, Maria Lai, Josefa Tolrà, Fina Miralles i moltes d’altres, com també les més actuals, ens regala una oportunitat per regirar lèxics i semiòtiques dominants minant a les profunditats de la nostra cultura a favor d’un futur que no és art, sinó vida. No em refereixo a l’art visionari com a estil, tècnica o època, sinó a la creativitat visionària de dones que perceben l’energia de la vida en el missatge i accions de l’art i del més enllà de l’art. 

Visionàries nosaltres! 

De fet, no es tracta tan sols de saber documentar la seva experiència, també cal deixar-nos inspirar per elles i revoltar la nostra inèrcia historiogràfica: visionàries elles, visionàries nosaltres! Sota l’energia del manifest en paper rosa, podem teixir vida i obra de dones creatives i artistes nascudes a la fi del segle XIX a Europa. Autores que ens han llegat experiència de vida, segellades a les cicatrius del dol i la visió interior que ara magnetitza les generacions del segle XXI. Aquest és el camp i context del meu treball, perimetral a les marques de la mèdium catalana Josefa Tolrà o la britànica Madge Gill. Les autores comparteixen processos creatius activats en la foscor del seu dolor existencial. Podem apreciar-ho a l’exposició La mà guiada, al MNAC, projecte comissarial que alimenta el camí d’historiadora de l’art. Elles ens conviden a deixar les rutes de l’intel·lecte patriarcal a favor dels sentits no reglats, les emocions o l’experiència mística i el saber esotèric. El seu impacte entre les generacions feministes del segle XXI és la mesura de la seva grandesa i del seu poder. Pilar Bonet Julve