Apunts per a una història de l’art pel 99%

El 1992 el Guggenheim de Nova York celebra l’ampliació de les seves instal·lacions amb una exposició col·lectiva amb obra de Brancusi, Kandinski, Beuys, Ryman i Carl Andre; al darrer moment hi afegeixen també l’obra de Louise Bourgeois, en un intent d’escapar a l’atenció de la crítica feminista. L’intent de rectificació a última hora, però, és clarament insuficient: el dia de la inauguració, més de cinc-centes dones es concentren a les portes del museu, convocades per les Guerrilla Girls i la Women’s Action Collection (WAC). “On és Ana Mendieta?”, pregunten enfadades, tot i que la resposta ja la saben: set anys abans, el 8 de setembre del 1985, Mendieta moria en caure d’una finestra a gran alçada.

El principal sospitós de l’assassinat, Carl Andre, que aleshores era el seu marit, acabaria sent declarat absolt en un procés judicial més que qüestionable, en què per protegir la seva reputació no hi va haver jutjat popular, ni tampoc es van acceptar com a proves les esgarrapades defensives que li cobrien rostre i braços, així com les declaracions dels veïns, que deien haver sentit l’artista cridar just abans de la caiguda.

En contrapartida, l’argumentari de la defensa va fer servir l’obra de Mendieta com a prova de la seva inestabilitat, suficient per fer plausible la hipòtesi del suïcidi. Per aquesta raó, diu Jane Blocker, la pregunta de les manifestants és retòrica: exigeix una resposta que realment no volen: “L’única resposta literal –és morta i enterrada– és dolorosa i insatisfactòria. Al preguntar on és, les manifestants volen fer evident on no és”.

Ana Mendieta no era als discursos i els espais de l’art, aquells mateixos que absolien el seu botxí. Unes poques manifestants s’encarreguen d’arreglar-ho: infiltrades a la inauguració, cobreixen l’obra d’Andre amb imatges del rostre de Mendieta, i unes altres empaperen les parets amb cartells que els pregunten: “No esteu cansats de veure, sempre, els mateixos homes blancs?” Aquí tampoc s’espera resposta: tal com proclama la pancarta d’una de les manifestants, “és hora d’escapar del club dels homes”. La història de l’art ja no serà mai més només vostra.