Fundació Vila Casas presenta 'Susana Solano. Anònims'

Espais Volart de la Fundació Vila Casas presenta del 2 de febrer al 14 de juliol una exposició retrospectiva de Susana Solano (Barcelona, 1946) que comprèn quatre dècades de treball. Susana Solano. Anònims, comissariada per Enrique Juncosa, presenta fonamentalment escultures de gran format, a més de fotografies i obres sobre paper. Hi podrem veure obres ben conegudes, conservades a col·leccions museístiques, com la mateixa Fundació Vila Casas, però també d’altres menys vistes o fins i tot inèdites, algunes obres recents i d’altres d’escala reduïda.

Susana Solano (Barcelona, 1946) és una de les artistes més destacades de l’escena espanyola. Tot i que va començar a exposar tardanament, amb una mostra a la Fundació Joan Miró l’any 1980, ja a finals d’aquella dècada i inicis dels anys noranta van tenir lloc importants exposicions institucionals internacionals sobre la seva obra, que va gaudir d’una immediata bona recepció. Aquestes exhibicions foren mostres individuals –CAPC de Bordeus el 1987, San Francisco Museum of Modern Art el 1991, o Whitechapel Art Gallery de Londres el 1993– i també col·lectives, entre les quals podem destacar la seva participació en la Bienal de São Paulo el 1987 i la seva presència en dues ocasions a la documenta de Kassel (1987 i 1992) i a la Biennale de Venècia (1988 i 1993).

Solano pertany a una brillant generació d’escultors espanyols que obtingueren una gran projecció exterior, com ara Juan Muñoz, Cristina Iglesias o Jaume Plensa. El seu llenguatge, però, és força diferent d’aquests escultors. D’alguna manera, continua la tradició espanyola que va de Picasso i González a Chillida i Oteiza, conscient també de les troballes d’Anthony Caro i David Smith, o dels escultors minimalistes i postminimalistes, sobretot aquests últims, amb Richard Serra, Robert Morris i Bruce Nauman al capdavant, per l’èmfasi en qüestions semàntiques i la llibertat en la utilització de materials.

Solano, que va començar pintant i que en els seus inicis treballà també amb fusta, es concentrà aviat en l’ús de metalls, si bé farà servir també, ocasionalment, vídeo, gravacions de so, cera, plàstics o vímet. Les seves obres de maduresa es caracteritzen per la simplicitat geomètrica i una aparença sòlida i rotunda: les referències constants a l’arquitectura i el paisatge, i a la memòria d’aquestes experiències, que poden suggerir espais tancats, gàbies obertes o estacions termals; i una capacitat per trobar ressonàncies espirituals, emocionals o líriques a partir de les formes i dels materials.

Com escriu Enrique Juncosa, "Les obres de Susana Solano es caracteritzen per una simplicitat geomètrica i una aparença sòlida i pesant, en les quals fa servir habitualment el ferro, l’acer i les malles metàl·liques. Fins i tot les peces que podem definir com a més abstractes evoquen a voltes paisatges i arquitectures, a partir de la memòria d’experiències i emocions personals. Les escultures de Solano poden no suggerir res concret, si bé de vegades recorden aspectes de l’arquitectura industrial, impluvis o gelosies, per exemple. No hi ha res que representi els éssers humans, tot i que la seva presència hi és implícita, com traspua des de la mateixa escala. Solano descarta el formalisme del minimalisme i els seus ideals de puresa, malgrat que n’ha après, a la recerca d’una voluntària complexitat i ambigüitat. Les seves obres exploren diferents qüestions positives, negatives o ambivalents, entre les quals hi ha la solitud, el silenci, l’angoixa, el trauma, el confinament, l’equilibri i la simetria, el descans o el joc, i es mou de la denúncia a la ironia."