Miró i Picasso, amistat i generositat

Diuen que ningú mor definitivament fins que no és oblidat. Fa cinquanta anys que som orfes de Picasso, i quaranta de Miró. Però tant l’un com l’altre es van preocupar per deixar-nos el seu llegat a Barcelona. Picasso, a través de Jaume Sabartés, als palaus gòtics del carrer Montcada. Miró, a l’olimp de Montjuïc, sota la pell d’un magnífic edifici de Josep Lluís Sert.

Aquesta pervivència física ha esdevingut doblement redundant gràcies a l’exposició Miró-Picasso que té lloc, alhora, als respectius fundació i museu barcelonins. Comissariada per Sònia Villegas i Teresa Montaner (Fundació Joan Miró), i Margarida Cortadella i Elena Llorens (Museu Picasso), amb l’assistència comissarial de Véronique Dupas, explora l’amistat que van mantenir Miró i Picasso al llarg de la seva vida, les seves coincidències i singularitats en el terreny artístic, i el seu reconeixement a Barcelona.

Amb catorze anys, Picasso era un dels millors pintors figuratius del país. Miró, a parer de gairebé tothom, un cas perdut en això de la reproducció retiniana de la realitat. El primer revolucionarà l’estructura visible de l’art. El segon donarà fidel testimoni del realisme subjacent sota les aparences visibles.

Ambdós tenen un tema en comú: la fascinació i, alhora, el terror envers la condició femenina. Les amargues llàgrimes de Dora Maar no són res comparades amb les voraces vagines mironianes.

Miró va conèixer Picasso l’any 1917, amb motiu de la visita d’aquest a Barcelona tot acompanyant ballets russos. El 1918, el jove pintor del Passatge del Crèdit va exposar per primera vegada a la Sala Dalmau. Les crítiques van ser tan negatives, per no parlar de les inexistents vendes i els anònims rebuts pel galerista, que Miró va fer el salt a París sense mirar enrere...

Picasso va exposar per darrera vegada a Barcelona el 1936. Després, la guerra. Miró i Picasso van coincidir al Pavelló de la República, el 1937, a París. Obra de Sert i de Luis Lacasa. Després, la invasió nazi de França. Picasso va optar per un perfil baix. Miró, per tornar en silenci a Mallorca, després a Barcelona.

Picasso no va tornar a exposar fins al 1956, gràcies a la família de galeristes Gaspar. Miró, el 1949, va permetre una retrospectiva seva a les galeries Laietanes, que va adquirir sencera Pierre Matisse, el seu galerista. Es queixava: “Aquí no m’estimen.” No va tornar a exposar fins al 1968, imagino que amb el cap posat en la futura fundació.