Eva Fàbregas i els 'amants devoradors'

Desig, amor, intimitat, canibalisme, parasitisme, contaminació, creixement desenfrenat. Així comença el text del catàleg de la monumental instal·lació Devouring lovers, d’Eva Fàbregas (Barcelona, 1988), a la històrica sala principal del museu berlinès.

El títol, amants devoradors, evoca intensitat apassionada i desig tumultuós. Amor devorador que remet a les tràgiques i complexes relacions de la mitologia grega com Medea i Jàson, Orfeu i Eurídice o Electra i Orestes; a “l’amor fosc i devorador” dels poemes romàntics de Baudelaire i simbolistes de Rimbaud. Ens situa davant de temes intemporals com l’obsessió, però també davant del poder transformador de l’amor. Però, de fet, Fàbregas no tracta d’aquest tipus de desig humanocèntric, sinó del que es transmet a través dels objectes i amb els objectes. I és que, treballant amb materials tous i mal·leables, ha creat una gegantina criatura libidinosa que s’expandeix i s’enreda voluptuosament, engolint l’estructura metàl·lica d’aquesta antiga estació de tren. Una entitat els òrgans de la qual proliferen per l’espai en una mena de metamorfosi escultòrica de creixement orgànic incontrolable.

En aquesta instal·lació site-specific, a mesura que els visitants naveguen pel sublim espai, es troben amb escultures biomòrfiques i amorfes que semblen emergir del terra, el sostre i les estructures de ferro. Objectes tendres i carnosos que recorden tant glàndules corporals com entitats naturals, que desafien la noció tradicional d’escultura. Perquè, a més, a mesura que deambulem per l’entorn i els amants ficticis es fonen en una abraçada eterna, lleugeres vibracions animen algunes de les escultures, reforçant aquesta impressió tentacular. Tota la sala es converteix en un organisme que respira, difuminant-se les fronteres entre allò humà, allò no humà i allò generat tecnològicament.

Fàbregas, en la que és la seva exposició individual més ambiciosa fins ara, pretén habitar plenament el món dels sentits amb el tacte com a font primària de coneixement, abraçant la intimitat física i les relacions sensorials per imaginar altres possibles cossos, altres formes de sentir, cuidar i estar al món.