Enric Maurí, la pintura expandida

En aquest país hi ha artistes de llarg recorregut amb una trajectòria que se sosté en coherent radicalitat sense acabar de rebre el reconeixement que mereixen. No és fàcil fer-ho en un món de l’art sovint massa complaent amb una manera de dir poc clara i compromesa, el just per fer veure sense emprenyar ningú. Des que segueixo l’Enric Maurí, no l’he vist mai fer res d’això i la seva darrera exposició a Tecla Sala, comissariada per Teresa Blanch, no m’ha decebut. Fotografies realitzades durant la seva residència a Berlín, instal·lació, performance, pancartes i per sobre de tot una manera profundament crítica de mirar aquest capitalisme delirant que ensorra vides i és pura runa plàstica, el món és una deixalleria i tant és si es deixen objectes com si es deixen cossos. Tanques, més tanques i escletxes, per on la vida s’escola, que és el que fa la vida, resistir. Les seves són exposicions conceptualment molt compactes, representacions de paisatges del col·lapse, de brutícia, on apareixen de forma recurrent una consciència ecologista i una crítica social al consumisme desbocat.

En l’obra de Maurí la pintura ocupa un lloc important, una pintura que sovint fa servir amb intel·ligència per cosir les peces més objectuals o escenogràfiques i on poder incorporar el text poètic i  reivindicatiu. Pintura expandida i de gargots trobats que en aquesta nova exposició s’acosta al grafit polític en un mural gegantí que posa pell i cos a un espai reomplert d’altres objectes trobats, tota la brossa que Maurí recull des de fa anys pels voltants de casa seva.

Les nostres vides importen, diguem-ho ben alt. Les vides de totes les persones desterrades al sensellarisme, marginades, precaritzades, importen. D’això van les darreres propostes de Maurí, de dir-ho net i clar. I després ja podem parlar d’estètica, de genealogies Povera, de body art, del signe dels temps i de realisme distòpic.