Un art per al 'common man'

L’operació de llançament internacional i promoció de l’expressionisme abstracte com a “primera avantguarda americana”, imbricada en la política de Guerra Freda dels Estats Units en la postguerra mundial, ha relegat la producció artística de la dècada dels 30 a una sort de “terra erma” entre l’emergent modernitat dels anys 10 i 20 –Alfred Stieglitz i el grup dadà novaiorquès– i el triomf final de Nova York –i dels artistes de la seva escola– com a capital mundial de l’art contemporani en els 40.

No obstant això, l’escena artística dels anys de la Gran Depressió no és només d’una gran riquesa i varietat, sinó que a més està implicada en els processos socials i econòmics d’aquell període convuls d’intens activisme polític i en el debat entorn de la identitat i funció de l’art americà. Art for the Millions: American Culture and Politics in the 1930s, del Metropolitan Museum de Nova York, proposa una revisió de la cultura visual del decenni a partir d’una àmplia gamma de manifestacions, que van de la pintura, l’escultura i el gravat a la fotografia i el cinema, el disseny, la moda i les arts decoratives.

Dox Thrash. Untitled (Strike)

El New Deal i el Federal Art Project

La dècada dels 30 s’obre amb el crac borsari del 29, que inaugura el decenni negre de la Gran Depressió, i es tanca el 1939 amb un esdeveniment no menys tràgic, l’inici de la Segona Guerra Mundial, la qual marcaria, no obstant això, el començament d’una ràpida recuperació econòmica impulsada per la indústria bèl·lica. Èxode rural, desocupació, misèria i fam van ser les conseqüències d’aquell “dijous negre” del 1929 a Wall Street, deu anys de penúria que van posar en qüestió les promeses de creixement imparable del capitalisme i el discurs del somni americà.

Per pal·liar els efectes d’aquesta greu crisi, Franklin D. Roosevelt posaria en marxa una política intervencionista i de protecció social que va portar el nom de New Deal. Aquest projecte progressista es va materialitzar en una sèrie de lleis i reformes destinades al control estatal de l’economia i en programes d’assistència social, com la Works Progress Administration, que buscaven donar feina a aturats a través de les obres públiques. Dins d’aquest pla, el Federal Art Project (1935-1943) es va ocupar de subvencionar i ajudar els artistes proporcionant-los encàrrecs d’escultura pública i murals per adornar edificis governamentals i fomentant la creació de tallers i escoles d’artesania i disseny que van produir gravats, cartells, fotografies, tèxtils i objectes decoratius.

Georgia O'Keeffe. Cow's Skull: Red, White, and Blue

Un art democràtic

“L’art a Amèrica sempre ha pertangut al poble i mai ha estat propietat d’una acadèmia o una classe.” Amb aquest discurs radiofònic Franklin D. Roosevelt inaugurava el 1939 la nova seu del MoMA al carrer 53. Un discurs que defensava un art democràtic, a l’abast del common man, i que estava en la línia de la política del FAP i del seu principal ideòleg, John Dewey, qui sostenia que les arts havien d’abandonar els museus per formar “part viva del caminar i la conversa de l’home mitjà”.

Aquest ideari es va plasmar en un art de forta implicació social, que va permetre donar veu a creadors de col·lectius marginats, com els afroamericans Norman Wilfred Lews, Dox Thrash o Charles Wilbert White, o els indígenes Tonita Peña i Stephen Mopope; en manifestacions públiques i urbanes, com el muralisme o l’escultura, i en el desenvolupament de les arts aplicades i industrials, com el gravat (Elisabeth Odds, Riva Helfond, etc.), la fotografia (Walker Evans, Dorothea Lange i d’altres que van treballar per a la Farm Security Administration), el cartellisme (Joseph Binder, C. Don Powell) i el disseny (el streamline de Norman Bel Geddes o Raymond Loewy). Tota aquesta producció va aconseguir la seva màxima expressió en la grandiosa exhibició d’arquitectura, arts plàstiques i escèniques, mitjans de comunicació, tecnologia i oci que va ser la New York World’s Fair del 1939, un ambiciós projecte que barrejava política artística, propaganda ideològica i interessos econòmics i que va significar al temps el zenit i el punt d’inflexió de tota aquesta cultura nascuda de la Depressió.

Realisme socialista vs. abstracció

Encara que el FAD va donar cabuda a una àmplia varietat de tendències –i molts dels futurs expressionistes abstractes començarien sota el seu paraigua–, aquest art a la mesura de l’home del carrer es va vehicular habitualment en una estètica figurativa, entre el regionalisme (Thomas Hart Benton, John Steuart Curry, Grant Wood), el precisionisme (O. Louis Guglielmi, Charles Sheeler, Charles Demuth) i el realisme social (LA Graphic Art Division del FAP). Una estètica que si als anys 30 es va identificar com la genuïna creació americana, amb l’inici de la Guerra Freda passarà a ser bandejada i substituïda per una abstracció associada ara al liberalisme i a la democràcia i esdevinguda insígnia de l’art nacional en oposició al realisme socialista, estil oficial del bloc soviètic