Hidrofeminismes i altres aquatopies

Una de les emergències més grans que tenim afecta directament el líquid fonamental que ens compon. Al cap i a la fi, som entre un 65 i un 75% d’aigua, un percentatge gairebé equivalent al que conforma el planeta. A més a més, la del planeta té la mateixa composició i proporció de sals que la que circula pel nostre cos.

Com és possible que visquem amb tanta dissonància respecte a l’element més essencial per al planeta i per a nosaltres mateixos? Tal com assenyala la filòsofa Marta Tafalla, tenim l’antropocentrisme tan interioritzat que fins i tot hem anomenat “Terra” un planeta les tres quartes parts del qual estan formades per oceans, el lloc on va començar la vida i, per tant, motiu suficient per haver-lo anomenat “Aigua”. L’autora ho atribueix al fet que els éssers humans som una espècie terrestre, i amb el nom de Terra ens descrivim a nosaltres mateixos més que al mateix planeta. Però, no és l’aigua la que dona i sustenta la vida? Així com parlem de la idea de la Mare Terra, no hauríem de parlar del concepte “Mare Aigua”?

Els hidrofeminismes, un corrent de pensament que enllaça aigües i cossos, ens poden ajudar a desplaçar aquesta mirada antropocèntrica proposant la idea de l’aigua com un cos en canvi constant que connecta tots els éssers i arxiva totes les històries. La seva principal teòrica, Astrida Neimanis, assenyala que l’aigua respon a altres lògiques i patrons, i que suposa, alhora, un conducte i una manera de connexió. De manera similar a com els ecofeminismes revelen les interconnexions subjacents dins de les relacions de dominació i explotació sobre les dones i sobre la natura, els hidrofeminismes ajuden a explorar les estructures de poder que operen en les relacions que les dones tenen amb l’aigua. Tot i que “el cos fluid no és específic de la dona, la corporeïtat aquosa continua sent una qüestió feminista”. Neimanis ens convida a “pensar com un cos aquós té el potencial de banyar nous conceptes i pràctiques feministes a l’existència”. Un enfocament especialment urgent en un moment en què l’estrès hídric forçarà el desplaçament de milions de persones els anys vinents.

En un escenari on cada vegada hi haurà menys accés a l’aigua potable, hem de començar analitzant què passa tant a casa nostra com a les nostres institucions culturals: la petjada hídrica a l’Estat espanyol és una de les més elevades del món, amb una mitjana diària de 6.700 litres per habitant. També hauríem d’obrir buit a nous imaginaris artístics, per pensar-nos des de l’aigua i escurçar distàncies simbòliques que ajudin a establir nous assemblatges a l’hora de redefinir-nos com a humanitat i establir la nostra relació d’ecodependència amb l’aigua, per “reconèixer aquesta comunitat aquosa connectada corporalment, on les distincions entre humans i no humans comencen a desdibuixar-se”.